RETRATS:
TRENCACLOSQUES INCOMPLETS

BIOGRAFIES...

FRIDA KAHLO

Pintora mexicana (1907-54).  Dona de singular personalitat, caracteritzada des de la seva infància per un profund sentit de la independència i la rebel·lia contra els hàbits socials i morals ordinaris, moguda per la passió i la sensualitat. Orgullosa de la seva mexicanitat i de la seva tradició cultural, es va enfrontar a la penetració dels costums nord-americans, tot això barrejat amb el seu peculiar sentit de l'humor.

Frida va ser la tercera filla de Guillermo Kahlo, fotògraf d'origen germano-hongarès i de religió jueva, i la mexicana Matilde Calderón i González, d'ascendència espanyola i indígena catòlica.

De molt petita va contraure la poliomelitis,  mentre que alguns autors afirmen que va néixer amb una anomalia congènita, l'espina bífida. La seva cama dreta es va aprimar i un peu li va quedar més petit que l'altre, per la qual cosa alguns l'anomenaven «Frida la coixa». Durant la seva joventut va intentar ocultar aquest problema amb pantalons i posteriorment amb llargues faldilles.

 El 17 de setembre de 1925, un accident amb autobús la va deixar amb lesions permanents. Li va quedar la columna vertebral fracturada -gairebé trencada- i es va fracturar diverses costelles, el coll, la pelvis i una cama per onze llocs diferents.  Es va haver de sotmetre a trenta-dues operacions quirúrgiques durant tota la seva vida, i va haver d'usar cotilles de diferents tipus, així com diversos mecanismes d'"estirament". Aquest tràgic accident va marcar-li la vida. L'avorriment que li provocava la seva postració la va dur a pintar.

La majoria de les seves pintures les va fer estirada al seu llit i al bany. No obstant això, la seva gran força i energia per viure li van permetre una important recuperació. Després d'aquesta recuperació, que li va retornar la capacitat de caminar, una amiga íntima la va introduir als ambients artístics de Mèxic on  va conèixer Diego Rivera, artista amb qui el 1929 contrauria matrimoni tot i l'oposició de la seva família (Diego tenia 21 anys més que ella). La seva relació va consistir en amor, aventures amb altres persones, vincle creatiu, odi i un divorci el 1939 per després tornar-se a unir. Va partir diversos avortaments, Frida mai va poder tenir fills a causa de les seves lesions, qüestió que va trigar molts anys a acceptar.

Malgrat la inestabilitat de la relació, Diego va ajudar la Frida en molts aspectes: ell va ser qui li va suggerir que portés el vestit tradicional mexicà consistent en llargs vestits de colors i joieria exòtica. Això, al costat del seu aspecte unicellat, es va convertir en la seva marca. Ell estimava la seva pintura i va ser el seu més gran admirador. Frida, en canvi, va ser la major crítica de Diego i l'amor de la seva vida. La Frida solia dir que a la vida havia patit dos grans accidents: «Un va ser amb autobús, i l'altre és en Diego».


La primavera de 1953, la Galería de Arte Contemporáneo de Mèxic li va organitzar, per primera vegada, una important exposició individual. La salut de Frida era molt fràgil i els metges li van prohibir assistir. Minuts després que tots els convidats es trobessin a l'interior de la galeria es van començar a escoltar sirenes des de l'exterior i la gent embogida es va dirigir a l'exterior. Allà hi havia una ambulància acompanyada d'un escorta amb motocicleta. Frida Kahlo havia estat acompanyada en un llit d'hospital a la seva exposició.  Aquell mateix any li van haver d'amputar la cama per sota del genoll per culpa d'una infecció de gangrena. Això la va deixar en una gran depressió que la va portar a intentar el suïcidi en un parell d'ocasions. Durant aquest temps, degut a que no podia fer gaire cosa, va escriure poemes als seus diaris, la majoria relacionats amb el dolor i remordiment: «Em van amputar la cama fa sis mesos; han estat segles de tortura i en alguns moments gairebé vaig perdre la raó. Encara tinc ganes de suïcidar-me. En Diego és qui m'atura per la meva vanitat de creure que li puc fer falta. Ell m'ho ha dit i jo m'ho crec. Però mai a la meva vida no havia patit tant. M'esperaré una mica», va escriure l'11 de febrer del 1954.

Va morir a Coyoacán el 13 de juliol de 1954. Les seves últimes paraules en el seu diari van ser: «Espero que la marxa sigui feliç i espero no tornar». El seu cos va ser incinerat i les seves cendres són acollides a la Casa Azul de Coyoacán, lloc que la va veure néixer. Passats quatre anys de la seva mort, la Casa Azul es va convertir en el Museu Frida Kahlo.

Nascuda a Nuremberg el 1954 en una família d'artistes. La seva mare era cantant d'ópera i el seu pare, arquitecte i escultor (minimalista Tony Smith). Va créixer en un ambient propici per al desenvolupament de les seves aficions artístiques, el seu pare, va intentar inculcar-li l'interès per aquest món i des de ben petita va tenir ocasió de compartir vetllades amb creadors com  Jackson Pollock, Mark Rothko o Richard Tuttle. Ella i les seves germanes ajudaven al seu pare a construir les maquetes de paper per les seves escultures. Durant la seva adolescència va simpatitzar amb el moviment hippy i es va entusiasmar amb les idees que apostaven per recuperar els valors de la natura.


El món de Kiki Smith és l'univers femení. El cos físic és el seu punt de partida: els seus materials fan referència a la fragilitat de la vida, del cos... però explora també la diferència entre allò intern i allò extern, entre allò privat i allò públic.


Ens mostra una imatge femenina que no és delicada, ni sensual, ni íntima... alhora que ens la mostra espantada, encongida... amb clares referències sexuals, al grotesc, al primitiu... Potser l'autora va escollir  el cos donat que ens és comú a tots, però alhora, posseeix una existència pròpia i autèntica.

El cos femení està relacionat amb la vida, amb la seva constant evolució fins a la mort. Amb tot,  la vitalitat i la força de la vida estan presents en front a la fragilitat i la mortalitat.


KIKI SMITH

Sophie Calle, artista francesa nascuda el 1953. L'objectiu que persegueix amb la seva obra és la INTIMITAT i especialment, la seva pròpia intimitat. Utilitza un gran diversitat de materials: llibres, fotografies, vídeos, pel3lícules, performances... Tot plegat per per aprofundir en el joc d'observar i ser observat, i les sensacions íntimes que provoquen en nosaltres la mirada: l'aspiració de bellesa, els somnis d'evasió, les projeccions del desig. La seva obra té un marcat caràcter narratiu.


Una absència, un desplaçament que permet que veiem la pròpia vida com alguna cosa allunyada de nosaltres mateixos. El sentiment d'estranyesa que comporta la intromissió en la intimitat i la  difusió pública de mons privats.


SOPHIE CALLE