ESCOLA VEDRUNA-TONA   www.evt.cat   |  CONTACTE  | PATROCINADORS  

RECOMAN@NEM

La visita d’aquest museu singular, permet descobrir un conjunt més de 5.000 peces elaborades per artistes russos, mexicans, xinesos, francesos, italians, belgues, anglesos, espanyols…

Obres d'art excepcionals que us transportaran a diferents mons en miniatura. Contemplar milers de peces cada vegada més petites fins a arribar a les dimensions inimaginables de les microminiatures, el món de l’impossible. Mirar quelcom a través del microscopi, fet com per art de màgia com seria trobar una caravana de camells dins el forat d’una agulla, un conjunt de joies damunt una grana de poma, un elefant sobre el cap d’una agulla, la Torre Eiffel damunt la llavor d’un gallaret, Pinotxo i Jepet  dins la closca d’un festuc, L’arca de Noé a la closca d’un nou…


Una visita diferent i sorprenent que captivarà a tota la família i us farà bocabadar.

 



 









Horari:  entre setmana de 10 a 15 h

Festius i caps de setmana de 10 a 19 h

Adreça: Pl. Prat de St. Pere, 15  - 17850 Besalú

Tel. : 972 59 18 42


Sílvia Batalla,

Mare de l´escola i dissenyadora

UN MÓN MÀGIC,  FANTÀSTIC I IMPOSSIBLE
En aquest espai, hi podreu trobar tot tipus de recomanacions, perquè gaudiu del temps de lleure.

Després del gran nombre de noies que van patir anorèxia cap als anys noranta-vuit, noranta-nou i els primers anys de segle XXI, l’autor opta per parlar d’aquesta malaltia,  que fa servir de centre d’una història amb un final inesperat.


La seva novel·la és un relat al qual  ha intentat donar un punt d’originalitat i dinàmica. Una obra, que l’autor ha intentat fer caminar i sobretot evitar que la trama s’estanqués, i en molts casos ho ha aconseguit. Una novel·la dura i desconcertant, que no deixa, de cap manera indiferent al lector.


L’escriptor, aconsegueix posar-hi aquesta originalitat. Ho fa tot jugant amb una mescladissa de registres (des de cartes, a informes mèdics) que canvien en el transcurs de la novel•la, compaginats amb el diari de la protagonista que fa de fil conductor de la narració.


L’autor dóna a conèixer diversos personatges que, amb la seva manera de ser, i la seva actitud, reflecteixen d’una forma clara la joventut actual. Referent als personatges, el novel•lista, evidencia una figura paterna arcaica en alguns aspectes, i una mare patidora, que realment ha estat una víctima més de la malaltia.


Tota aquesta parafernàlia ha de tenir algun sentit. L’autor, afirma que aquesta història no pretén ser terapèutica ni molt menys. Des del meu punt de vista, i més enllà de la funció principal de totes les novel•les que és entretenir, Joan Roca ha intentat fer alguna mena d’advertiment o prevenir als i a les adolescents d’aquesta malaltia. En tota aquesta amargor, però, hi ha alguns moments dolços: quan la Laia està amb les orenetes, s’oblida de tot, tot és perfecte. Malauradament, la vida continua.


Els finals feliços només són a “Disney”. Tot acaba amb un final obert i una carta que enceten les ganes de llegir una segona edició de la novel·la. En llegir les últimes pàgines, és quan realment t’adones de fins a quin punt, es poden capgirar les coses. I la distorsió que tenen de la realitat els afectats/ades per la malaltia.


L’obra mostra un treball acurat general que dóna molts bons resultats. Tot i ser la primera narració llarga de l’escriptor, tot i no haver encertat del tot alguns aspectes, com en els diàlegs dels adolescents, sóc del parer que és una molt bona obra i us la recomano.



Oriol Colomo

Alumne  de 3r d”ESO



Vam deixar la carretera principal per agafar una pista força estreta, però en bon estat. A la nostra dreta un espectacular “paço” impedia la vista cap a l’horitzó, la resta eren camps d’un verd una mica apagat que el sol d’agost havia esmorteït. Quatre vaques, escardalenques, intentaven omplir l’estómac buscant amb insistència els brots tendres que intuïen sota el fenàs. Prop d’un arbre, a recer de la calor, una noieta d’uns vint anys i d’aspecte curiós, feia festes al gos d’atura que acabava de complir amb submissió la tasca encomanada. Com que no estàvem massa segurs de si anàvem en la direcció correcta, vam pensar que seria un bon moment per demanar informació. La nostra sorpresa va ser que, quan el cotxe es va parar, la noia va començar a córrer espantada. Duia unes faldilles llargues fins al turmell i una brusa esparracada i feia voleiar un bastó de bruc per sobre el seu cap com que si foragités els mals esperits. Els cabells llargs i esbullats, juntament amb un bigoti negre que no havia conegut la cera, li donaven una aparença espantadissa i poc amical. L’intent de conversa havia estat infructuós, però d’una cosa sí que estàvem segurs, allò era la Galícia profunda.


Després de l’ensurt, vam albirar a pocs metres costa amunt, una caseta petitona amb un cartell que ens assegurava que havíem arribat al nostre destí. Tot va ser parar el vehicle i un gos petaner ens va fer els honors, seguit d’una senyora d’edat avançada que amb cara de satisfacció ens donava la benvinguda. Allò era el paradís, tot respirava pau: davant mateix de la casa un munt d’arbres fruiters adornaven el paisatge, entre ells i presidint l’entrada una enorme pomera carregada de pomes encara verdes; aquí i allà una gallina picotejava els cuquets escassos que podia arreplegar d’un terra poc humit i amb una pulcritud notable en tots els racons.

A poc a poc vam anar coneixent totes les estances d’aquell espai que seria casa nostra durant uns quants dies. La senyora Ludi, la mestressa, ens va donar les claus i amb elles tota la confiança cap a uns estadants que havien d’esdevenir amics.


Vam esperar l’arribada del capvespre asseguts còmodament en un banc de fusta massissa que hi havia al porxo. Al vespre vam tenir el plaer de conèixer el marit de la senyora, un senyor afable de mirada tendra que de seguida ens va informar de la comarca i de tots els indrets visitables.


Cada matí ens despertàvem amb la simfonia de les esquelles de les vaques i la piuladissa dels ocells. Els esmorzars eren copiosos i amenitzats per la xerrameca del senyor Anselmo, que ens tenia preparat l’itinerari diari. Així va ser com vam conèixer els Ancares de punta a punta, la seva història i el que quedava d’ella.


Quan marxàvem, no faltaven mai els consells afables dels nostres sants protectors com és ara el típic “no correu”. Un dia van descobrir que m’agradaven les pomes verdes i des de llavors, a part de guanyar-me el sobrenom de “la noia de les pomes verdes”, cada dia en  trobava un cistellet ple, just a sobre la taula que presidia l’entrada. Els vespres ens esperaven arraulits a l’escon i comprovaven satisfets que havíem estat fidels a les seves recomanacions.


Si mai passeu per allà no deixeu de visitar les “pallozas” de Piornedo, un petit poble a 1300 m d’altitud al cor de la serra dels Ancares. Aquestes edificacions són les vivendes típiques d’aquell indret que van ser utilitzades fins a la segona meitat del segle XX. Són de planta circular o bé oval, i d’entre deu i vint metres de diàmetre, amb parets de pedra i amb una coberta d’estructura cònica, formada per tiges de sègol sàviament lligades. Aquest tipus de coberta permetia el pas del fum que l’impregnava de sutge i la convertia en perfectament impermeable. Les “pallozas” estaven destinades en part a habitatge i en part a quadra per al bestiar boví i convivien tots sota el mateix sostre: aquest fet i la seva estructura era ideal per resistir els crus hiverns.


Dos anys després d’aquest viatge, vaig trucar per reservar una nit a la mateixa casa rural. Havíem decidit visitar la Costa da Morte i de pas fer-los una visita, però la meva il•lusió es va truncar en el moment que vaig escoltar la veu de la Sra. Ludi: havia perdut la dringadissa que la feia tan especial i enmig d’un plor contingut em va comunicar que el seu marit havia mort de repent feia dos mesos i que ella sola ja no es podia fer càrrec del negoci. En aquell moment un calfred em va resseguir tot el cos i per un instant vaig sentir l’olor de les pomes verdes, de l’herba tallada, del formatge fresc, de la mel...


Dolo




DESTÍ: ELS ANCARES


Em considero una lectora força fidel, d’aquelles que no pot dormir si abans no llegeix un parell de capítols del llibre de torn. La veritat és que no deixo mai una lectura per perduda, sempre arribo al final, però... aconsellar ja és una altra cosa, tot i que aquesta vegada ho faré gustosa, ho faré des del cor.


De tots els llibres que ha escrit en Joan, aquest és el més sensible. La veritat és que ha tocat molts temes, alguns d’ells de caire juvenil on no m’hi sento gaire identificada i el darrer “Arrels de pedra”, molt proper a l’entorn que he viscut, és un llibre extraordinari, però la temàtica no permet gaires delicadeses, mentre que “Aquell capvespre” està ple de subtileses, de descripcions, de paraules amables, de pensaments a mig descobrir...


Al cap d’un any d’haver acordat emprendre camins diferents, en Robert i la Sílvia es retroben i comparteixen el temps, els records i les seves solituds mal dissimulades. Es tracta d’una novel·la intimista que ens introdueix pausadament en els anys de vida compartida pels dos protagonistes. L’autor ens reserva un desenllaç que ens farà replantejar el punt de vista de tot el relat.


Recomano la seva lectura per diferents motius: la facilitat amb què es llegeix, la tendresa que es desprèn dels seus personatges, les descripcions, que et transporten sense voler al lloc dels fets i la més important... l’autor és el meu company de viatge.


Dolors Ayats

Mestra de l’escola

 

NO ESTÀ TOT PERDUT


LECTURA

ROCA, Joan: Demà encara volaran les orenetes.

Barcelona. Ed. Barcanova, 2007



Sortosament, tot i la situació econòmica, disposem d’una àmplia cartellera teatral al nostre país. Us faré algunes recomanacions, tot i que ja sabem que això va molt per gustos.


- “Barcelona” TNC fins el 22 de juny

Autor i director: Pere Riera. Amb Emma Vilarasau, Míriam Iscla,…

L’acció a Barcelona, primer dia dels bombardejos del 1938.


http://www.tnc.cat/ca/barcelona


- “Els feréstecs” Teatre Lliure de Montjuïc fins el 16 de juny

De Carlo Goldoni, dirigit per Lluís Pasqual. Amb Jordi Bosc, Laura Conejero,…

L” oposició dels feréstecs conservadors en contra dels joves i les dones.


http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/els-ferestecs


- “Primer amor” La Villaroel fins el 16 de juny

De Samuel Beckett, dirigit per M. Orriz i A. Ollé. Amb Pere Arquillué

Monòleg d’un ésser torturat en una història d’humor dramàtic


http://www.lavillarroel.cat/ca/ex/792


- “La família irreal” Teatre Victòria fins el 30 de juny

Dagoll Dagom i Minoria absoluta. Dirigit per J.L. Bozzo.

Situacions i paròdies amb els personatges de “Polònia”


http://www.teatrevictoria.com/


Recordem que aviat començarà el Festival Grec a Barcelona. Una oportunitat per veure muntatges i artistes de nivell mundial.


http://grec.bcn.cat/


També podem repassar les cartelleres dels teatres de la comarca que tenen programació estable: Atlàntida i ETC a Vic, Auditori de Calldetenes i Cirvianum de Torelló.


http://www.latlantidavic.cat/home/


http://www.teatrecirvianum.cat/index.php


http://www.calldetenes.cat/directori/directori/titol/auditori-teatre-de-calldetenes



NO HO ESTEM FENT


Actualment s’està parlant que prop del 65% dels espanyols pateixen sobrepès. Un estudi del 2006 diu que el 16% de nens catalans tenen sobrepès i que el 7% pateixen obesitat. Naos publica que el 26,1% dels nens/es espanyols enquestats tenen sobrepès i el 19,1%, obesitat.


L’OMS insisteix que un bon percentatge de morts provocades pel càncer pot evitar-se amb un canvi en els estils de vida i en comportaments més saludables. Està científicament demostrat que un nen o jove, si pateix algun sobrepès o obesitat en aquesta etapa i els seus hàbits alimentaris i d’estil de vida no canvien, molt probablement patirà aquesta obesitat en edat adulta, i altres possibles malalties en seran la conseqüència.


Però aquests canvis han de començar des dels pilars, i això vol dir que als nostres fills i filles els hem d’ensenyar a menjar, a valorar els àpats, els aliments i a conèixer cada una de les seves funcions perquè entenguin i puguin organitzar-se la seva vida alimentària d’una manera ordenada, amb criteri. No ho estem fent bé, ja sigui per problemes de congeniar els horaris de la família amb l’escola, per problemes econòmics, socials, etc. Si volem que els nostres fills i filles, quan arribin a edat adulta, practiquin uns bons hàbits alimentaris ho hem de començar a fer ja.


Per tant, valorant notícies com aquestes, creiem que és necessari actuar des de la infància. Des del nostre col·lectiu, reclamem que se’ns tingui en consideració en els plans d’estudi com una assignatura conjunta amb l’educació física, per aconseguir una bona educació alimentària i bons hàbits saludables.

Hem d’ensenyar als nens i nenes que han d’anar a l’escola ben esmorzats per poder tenir un bon rendiment social i educatiu; que a l’hora del pati han d’ingerir algun aliment que els aporti energia suficient per arribar a l’hora de dinar amb no massa gana, perquè no tinguin una digestió pesada, perquè estiguin bé a la tarda; que han de berenar abans de practicar qualsevol esport, abans de posar-se a estudiar o fer els deures; que a l’hora de sopar puguin fer un àpat lleuger i anar a dormir amb l’estomac buit i no pas ingerint un sopar molt calòric, sobrepassant les necessitats calòriques totals del dia i convertint aquestes reserves en greix.  És importantíssim que un nen o nena ho entengui, ho practiqui, ho assimili per poder-ho convertir en hàbit.


L’educació nutricional exigeix paciència als pares i educadors de menjador, dedicació, sense concessions inacceptables i amb un cert respecte per la gana de cada nen/a, sempre i quan el creixement i el desenvolupament sigui òptim.Dels 3 als 6 anys és una etapa essencial en la formació d’hàbits, i en aquest cas els alimentaris també.De 7 a 12 anys es troben en una etapa de creixement, per tant les necessitats nutricionals són claus per aquest bon desenvolupament. Les preferències ja comencen a ser clares i hem d’orientar-los adequadament. De 13 a 16 anys és l’etapa on es fa l’estirada i s’aconsegueix ja l’alçada bastant definitiva, per tant és importantíssim cuidar la dieta: ha de ser calòricament suficient, ha de procurar una aportació de proteïnes i calci, i ha de tenir un baix contingut de greix i sucre. Actualment sol passar ben bé a l’inrevés.



Que els nostres fills visquin en salut és feina nostra, ajudem-los!



Berta de Buen Aspa

Dietista-Nutricionista


Aprendre a menjar,

una feina de tots!

La cartellera

Per acabar, m’agradaria convidar-vos a participar d’una nova iniciativa teatral a la comarca: la lliga de matx d’improvisació.

Es tracta d’un “espectacle” on dos equips competeixen improvisant els temes que l’àrbitre els proposa amb el públic com a únic jutge. És una forma teatral diferent, divertida i participativa. Us la recomano. La 1a Lliga comarcal, amb 5 equips de diferents poblacions va començar el 28 d’abril i s’acabarà el 6 (gran final) i 7 (matx “internacional” amb els gunayadors de la lliga d’Aldaia – València) de juliol. Els partits es disputen cada diumenge, a les 6 de la tarda, a l’espai ETC de Vic. (Ah! Dos mestres de l’escola hi participen, i en equips diferents).



Pep Simon

Professor i actor

viatges

I no dubteu en visitar la GUIA PER VIATJAR EN TEMPS DE CRISI on trobareu més de 200 webs per viatjar de franc o a bon preu.

música

Us voldria recomanar molt profundament un gran disc d'un ex-alumne de la nostra escola. Ell és l'Adrià Plana i enguany ha presentat el seu projecte de final de grau a l'ESMUC amb el nom de  "Robert Nesta Songs" i en el qual ha versionat diferents temes de Bob Marley, rei del reggae, en clau de jazz. Tots aquests temes els podeu trobar en el disc que porta el mateix nom i on han col·laborat músics de la talla del japonès Masa Kamaguchi (contrabaix) o David Xirgu (bateria).



Una petita obra mestra!


Podeu escoltar un tastet del disc a ...






















Jordi Ginesta

Mestre i cantant de Bonobos


Us deixo una pàgina on petits i no tan petits gaudireu tot creant les vostres músiques a través de set personatges. Caldrà que escolliu quin ritme, efecte, melodia... voleu assignar a cada personatge.


Si vols provar-ho, clica la imatge!




Núria Garriga

Mestra de música d”EI i primària

Robert Nesta Songs

Jamaica, capital Tona

JOAN ROCA: Aquell capvespre. Lleida. Pagès editors: 2007

Imatges de les « pallozas » típiques

Els finals feliços només són a disney