ESCOLA VEDRUNA-TONA   www.evt.cat   |  CONTACTE  | PATROCINADORS  

Adaptació lliure dels Pastorets, a càrrec dels professors d”ESO

PRÀCTIQUES

ENTUSIAME

COOPERACIÓ

TREBALL EN EQUIP

Ser mestre/a avui

en temps difícils

Tant de bo aquest reportatge fos un element de reflexió per a aquelles persones que sovint qüestionen la feina del docent.


Com totes les professions que es dediquen a l”expansió de la cultura i al desenvolupament de la intel·ligència i, per tant, de la llibertat, els mestres i les mestres són un col·lectiu uniforme, on tots fan i pensen el mateix, però sí que com a conjunt, han passat i passaran per etapes molt difícils al llarg de la seva trajectòria comuna. El fet d”educar genera una manera determinada de veure la realitat social, de reflexionar i de fer reflexionar sobre què passa.

Com qualsevol col·lectiu, no tots els mestres de totes les èpoques s”han comportat de la mateixa manera. La pròpia tasca docent de pensar i d”ensenyar a pensar porta a cceptar la diversitat d”idees. Cada època històrica ha tingut una manera de veure el treball d”ensenyant (tradicional, revolucionari, religiós, conservador, autoritari, propagador, etc.). Els components de la professió docent han estat sempre els mateixos (escola, infants, quadrens, deures, aules,  pissarra, -avui en dia digital-, etc.), Però no en l”escala de valors que usem per marcar les prioritats. Cadascú és diferent i les èpoques deixen petjada en els homes i les dones, com també la manera de veure d”educació.

Alguns sistemes polítics tendeixen a voler marcar ideològicament l”educació de les persones, per tant, veuen els mestres i les mestres com un col·lectiu fonamental per difondre una ideologia determinada, amb una funció de dependència dels poders establerts que quan no es deixa dominar pot ser recriminat. Però ser mestre sempre ha estat una tasca laboriosa i difícil. De fet, una tasca difícil és ser un bon mestre o una bona mestra i ensenyar a aprendre bé. Malgrat que en l”imaginari col·lectiu (i de vegades actualment també polític) hi ha la idea que es tracta d”una feina senzilla perquès es treballa amb nens o adolescents, amb moltes festess i vacances i de pràctica fàcil, el cert és que l”educació dels infants i dels joves sempre ha estat una tasca complexa. Qualsevol persona que entri en una aula podrà comprovar que posar-se davant molts nens i nenes no és bufar i fer ampolles, sinó que es tracta d”una feina laboriosa, d”una complexitat creixent. I també d”un treball pacient, si es fa bé. Ara la societat ha esdevingut més complexa, per tant fer d”ensenyant també ha assumit, encara més, nivells molt alts de complexitat.

Ser mestra avui en temps difícils… ÉS MÉS QUE MAI:

Entrar cada dia per la porta de la classe amb un bon somriure.

Deixar la porta oberta perquè afloreixin les emocions i la creativitat.

Tancar les finestres perquè no entri el fred de l'hivern ni les pors infundades.

Aixercar-me de la cadira i apropar-me als alumnes per veure com els puc ajudar.  


Reposar després de la jornada per entomar millor el nou dia.

Compartir els dubtes, els encerts i les incerteses amb els meus companys.


Apropar-me a les famílies per construir plegats l'educació dels infants.


Estar oberta als canvis que succeixen fora per poder-los aplicar dins.


Donar el millor que tinc i de la millor manera possible.


Activar la imaginació per donar respostes a problemes reals.

Valorar l'esforç dels qui m'envolten: petits i grans.


















Eva Ventura

Mestra d”educació primària

Continuar treballant amb empenta, sense caure en l'apatia i salvar els obstacles per poder tornar a entrar per la porta de la classe amb un bon somriure.

L”EDUCACIÓ

al segle XXI


L’educació en qualsevol de les seves etapes educatives, des d’Infantil fins a la Universitat no ha estat, ni a Espanya ni a Catalunya, una prioritat per a cap partit polític dels que ha tingut la responsabilitat de governar. Per més que en cada legislatura el discurs polític ens ha intentat convèncer que aquesta era la prioritat els fets els han traït.

No podem negar que hi ha hagut canvis i millores, però m’atreveixo a dir que la gran majoria han estat promogudes i fomentades gràcies als esforços dels equips de mestres de les llars d’infants, de les escoles i dels instituts. També dels Moviments de Renovació Pedagògica, de la Formació permanent de diferents entitats i associacions com Rosa Sensat, sense oblidar la implicació de les famílies en l’educació formal dels fills.


La meva trajectòria professional m’ha portat a treballar en els dos extrems del sistema educatiu. Durant uns anys a l’Escola Bressol, amb infants menors de tres anys; més tard, a la Universitat, amb alumnes de més de vint anys que es preparen per a ser mestres.


L’Educació Infantil, l’etapa que va dels 0 als 6 anys, és la base sobre la qual descansa el sistema educatiu. I de manera més concreta, el primer Cicle (de 0 a 3 anys) és el moment on l’infant s’inicia en la formació de la personalitat, s’origina en el coneixement del món i de les relacions, crea les primeres estructures del pensament lògico-matemàtic i del llenguatge. És en aquest sentit que no ens podem permetre, com a societat, una educació infantil debilitada. Centres amb mestres amb titulació universitària, expertes i experts que, en formació constant i amb equipaments de qualitat, ajudin a les famílies a educar als nens i nenes dels nostres dies. A educar-los no només perquè seran els adults del futur, sinó perquè són el present, el bé més preuat de la societat actual. En efecte, ens caldran polítics valents que prenguin decisions imaginatives, famílies implicades i equips de mestres molt compromesos.


A la Universitat, en la formació inicial dels i les mestres, volem preparar-los per aquesta escola que trobaran. El nou pla d’estudis, amb quatre anys de formació universitària, ha d’ajudar a aconseguir-ho, on els i les estudiants hauran d’aprendre cada dia i on hauran de demostrar que són capaços d’estimar els infants, però també la cultura i el coneixement, on els hem d’exigir implicació i inquietud intel·lectual.

Ser mestre/a al segle XXI, tingui l’edat que tingui l’alumnat, vol vocació, passió, exigència, generositat i amor. I ho vol com també calia al segle XX i com molt probablement serà imprescindible al segle XXII. No és un moment fàcil per ningú, però és el moment de ser més exigents que mai amb nosaltres mateixos i pensar que l’educació, sigui a l’etapa que sigui, és pot ser l’únic camí que ens permetrà canviar el món.



Berta Vila i Saborit

Mestra d’Educació Infantil

Psicopedagoga i Professora de la UVic

Mare de tres fills


@ FONS

EL RESPECTE QUE S”ESVELLEGA

  IL·LUSIÓ

“A cada bugada es perd un llençol”, recordo que deia la meva padrina, La sentència sembla prou exagerada per no fer-ne gaire cas; però cal reconèixer que més sap el diable per vell que per diable, o sigui que quelcom de veritat hi deu haver en tot plegat.


I per què recordo una dita tan antiga com aquesta? Senzillament perquè m’he adonat que amb cada canvi generacional sembla que es vagi perdent alguna cosa de bo que havíem aconseguit. No vull mostrar-me nostàlgica i començar a fer enutjoses comparacions entre la manera d’ésser del jovent d’abans i del d’ara; res més lluny de la realitat. I perquè la qüestió resti neta de dubte, afegiré que, Gràcies a Déu!, tenim en general uns joves molt ferms, responsables i amb uns coneixements que ja hauríem volgut tenir nosaltres a la seva edat. Un fort aplaudiment, doncs, per a aquests.


No obstant, també ens trobem amb l’altra cara de la moneda: hi ha alguns nois i noies desmotivats en els estudis i

l’educació fins a extrems alarmants i que acumulen, a la inversa, totes les qualitats que vèiem en els primers. El fàstic que senten per l’estudi, l’ordre, el respecte, la disciplina, l’entusiasme per aprendre…arriba a nivells insòlits. Una generació o dues enrere, hauria semblat impossible que hom fes el que alguns arriben a fer.

Ja no es tracta que aquests “pobres d’esperit” es neguin sistemàticament a seguir el ritme d’una classe, a no fer els deures, a no portar els llibres, etc.; sinó que sovint falten a la més elemental manca de respecte envers els ensenyants. Creieu que exagero? Doncs no.


El meu oncle treballa des de fa més de trenta anys a l’institut d’Agramunt, el poble que m’ha vist créixer; i l’altre dia enmig d’una sobretaula força animada ens va explicar que amb els anys que fa que ensenya no li havia passat mai el fet d’anar pel carrer i sentir com un alumne del centre l’insultés a crits o li escupís al seu pas.

Pensareu que potser és una revenja? Jo també ho suposava. Tanmateix, d’immediat ens va aclarir que li havia ocorregut amb alumnes a qui no feia ni havia fet mai classe. I l’incident no és pas aïllat!, ja que tristament s’havia repetit amb altres companys de feina, els quals s’havien trobat en circumstàncies iguals o pitjors.

Fins on hem arribat? Si quan érem joves, a nosaltres que teníem un fort respecte als nostres pares, als mestres, als avis...,ens haguessin dit que això passaria, no ens ho hauríem cregut. És clar que llavors es feia anar un xarop anomenat bastó; però aquesta teoria no ho explica tot ni de bon tros.

Crec que quelcom s’està trencant en alguns segments de la nostra societat. Potser és que s’està esvellegant el llençol més bonic que guardàvem a la calaixera: el RESPECTE als pares, als mestres, a les autoritats i als més grans.



Núria Pedraza

Tutora de 3r d”ESO

El mètode Suzuki o l’educació del talent és una mètode per aprendre a tocar un instrument,  a partir dels 3 anys d’edat, que va intuir i  desenvolupar Shinichi SUZUKI(1898-1998) .


Suzuki va viatjar a Berlin per anar-hi a estudiar el violí i es va donar compte que tots els nens parlaven perfectament la seva llengua materna amb les peculiaritats dialectals de cada indret i que ell tenia moltes dificultats per aprendre l’alemany. A partir d’aquest fet tan obvi desenvoluparà un mètode d’aprenentatge amb els seus alumnes de violí assolint uns resultats extraordinaris.


El mètode Suzuki sempre fa referència a l’aprenentatge de la llengua materna. Tots els nens aprenen a parlar amb un bon nivell, practiquen des de molt petits, els seus mestres són els pares . Suzuki diu que som fills de l’ambient i és aquest ambient el que desenvoluparà les nostres capacitats. Els nens tenen una capacitat molt gran per aprendre tot allò que els proposa l’ambient però no tenen cap mena de capacitat de jutjar i per tant aprenen allò que és positiu i el que no ho és.  

´

Tots els nens poden tocar un instrument musical a un nivell òptim. Aquesta és una de les premisses del mètode Suzuki, no considera el talent com a una cosa innata. De la mateixa manera que  tots els nens aprenen a parlar, tots els  nens poden aprendre a tocar un instrument.


Els pares tenen un paper molt destacat en qualsevol aprenentatge dels fills. El mètode Suzuki implica la presència dels pares a la classe des del primer moment. Els pares són els responsables de conduir, a casa , tot el procés d’aprenentatge.

Aprenem escoltant, cal escoltar música en general, i cada dia la música que estem aprenent. L’ambient  que creem a casa és molt important, el moment de tocar ha de ser un moment agradable on el joc i la imaginació hi tenen un paper fonamental.


El repàs diari és imprescindible, tot el repertori que anem aprenen no el deixem mai, sempre l’anem repassant i relacionant amb els nous aprenentatges. El repertori parteix de cançons populars  que l’alumne haurà d’aprendre  a cantar amb la lletra i posteriorment amb notes. El repertori s’interpreta sempre de memòria. Aprenem a parlar abans de llegir, aprenem a tocar música abans de llegir música.


Aprendre pas a pas, cada classe una petita cosa nova, sempre que sigui possible relacionarem els aprenentatges amb el que ja sabem, el repertori està pensat d’aquesta manera.


Suzuki dóna molta importància a la classe individual, per atendre correctament a cada persona però considera fonamental el treball  de grup i recomana fer com a mínim dues classes col. lectives d’instrument al mes. El grup motiva i ajuda a vèncer dificultats amb facilitat.


El concert és un moment molt interessant per comunicar allò que sentim amb el repertori que hem après, els nens no han de tocar la darrera cançó que han après. Els hem de donar seguretat en el moment de tocar i que l’audició sigui un moment molt agradable.


L’objectiu final del mètode Suzuki és una educació integral  de la persona a través de la música.  Actualment el mètode Suzuki és present a molts països.


Miquel Guiteras

Professor de música a ESO

El mètode Suzuki

Lo que s’és als tres s’és als cent


Proverbi japonès

La vida és la recerca de la felicitat no del saber  

Shinichi Suzuki

12 Valors en l´educació 1 2 3 5 11 6 7 8 9

Vols contactar amb les associacions  espanyola i catalana del mètodes Suzuki?

Doncs clica!!!

10