ESCOLA VEDRUNA-TONA   www.evt.cat   |  CONTACTE  | PATROCINADORS  

És bonic saber que hi ha gent que s'esforça en transmetre que el canvi és possible. Segurament més bonic, encara és, que t'arribi en forma de cançó o poema, amb delicadesa, amb mans d'artesà. Aquest és el cas, doncs, del debut literari del cantautor penedesenc Cesk Freixas que ens regala amb aquest Paraules per a Gaeta un recull dels pensaments i reflexions que ha estat recollint al llarg dels anys i al més pur estil del mestre Eduardo Galeano. 

L'autor, músic compromès amb mil i una causes socials, ens recomana que el saboregem mica en mica, passa a passa. Jo, us recomano que el gaudiu i el reflexioneu tal i com ja he tingut la sort de fer-ho personalment. Estem davant d'una bonica obra d'artesania literària en català que, n'estic segur, us ajudarà a apropar-vos una mica més a la utopia. 

 

 

 

Jordi Ginesta

Mestre de Primària

 

música

Aquest és un grup que vaig descobrir fa uns 5 anys gràcies a un company. És un grup amb un gran ventall d’influències, que van des del neo-folk, al country, tot passant per la música industrial, la música nativa americana, el rock i el punk.

Degut a això, podreu trobar un gran ventall de cançons amb diferents tipus d’estils cadascuna, però amb una mateixa essència. També han versionat cançons famoses, tals com “ain’t no sunshine” de Bill Withers, “nobody cept you” de Bob Dylan o “The Day of the Lords” de Joy Division, donant-li el seu ambient i caire musical.

 

Aquí us deixo un vídeo del grup. Gaudiu-lo!

 

 

 

Toni Gómez

Mestre de primària

 

 

 

 

WOVEN HAND

 

CESK FREIXAS:

Paraules per a Gaeta.

Editorial Tigre de Paper

Viatges

Dos estius enrere, un cop acabada la carrera de biologia i per descobrir aires nous vaig embarcar-me en un viatge al nord de la Índia. Molt improvisat i amb tant sols un mapa i una motxilla vam agafar un avió direcció Nova Delhi. La Raquel i jo, poc coneixíem d’aquell nou país on anàvem, però estàvem disposats a absorbir totes les sensacions i empapar-nos de tants llocs com ens fos possible.

Però abans de començar m’agradaria definir-vos l’Índia: és un xoc de cultures colors i olors. Quasi bé de costat pots trobar mesquites, temples hindús, catòlics… Un munt de cultures aplegades que conviuen en una societat caòtica des de fora però amb una estructura molt marcada des de dins i amb moltes diferències socials.

En arribar a la ciutat de Delhi el bullici de gent ens va envoltar. Tantes coses descobrien els nostres sentits que et senties incapaç de que el cervell arribés a suportar-ho de forma continua. El més sorprenent era l’eixam de gent que apareixia al teu voltant, com per art de màgia, intentant enredar-te per enviar-te a l’hotel d’un amic o portar-te amb un “Rickshaw” (moto de tres rodes que fan servir com a taxis) a qualsevol racó de la ciutat que decidissis o decidissin visitar. I de les coses més dures que vaig viure és la gran pobresa dels carrers de Delhi que arribes a veure contrastada amb els més grans luxes que us podríeu imaginar.

Després d’un dia en aquesta intempestiva i inacabable ciutat volia marxar, marxar lluny i deixar enrera totes aquestes ombres de persones que no paraven de preguntar només amb la curiositat de saber una mica de la meva vida o simplement d’aprofitar una oportunitat per guanyar quatre calerons. Una ciutat que poca poc et consumia i que em va costar molts dies d’assimilar.

L’endemà aconseguirem un tren i des d’unes petites lliteres ens allunyàvem d’aquesta ciutat i l’aire ja s’anava respirant més tranquil. Una de les parades va ser Rijikesh, situada a la vora del Ganges, aquesta ciutat és la capital del ioga i on els Beatles s’havien allotjat més d’un cop per inspirar-se a l’hora de composar alguns dels seus CD’s. Després d’un parell de dies, de ioga i passejades al costat del Ganges entre rituals de purificació Hindú, vam agafar un bus on, després de 20 hores dins d’aquesta tartrana, ens va portar als peus de l’Himàlaia. No hi ha cosa que faci més por que anar per les carreteres de la Índia. Els cotxes circulen sense cap mena de sentit però, a més, a les carreteres d’aquest exòtic país també hi circulen tot tipus d’animals: des de vaques que caminen o descansen al mig de les autovies, fins a camells, búfals i senglars. Tens la sensació que en cada moment pots acabar amb l’autobús a sobre d’una vaca o xocant amb algun altre automòbil que pitant com un boig passa fregant la teva finestra. Però per sort i molta sort, sans i estalvis ens en vam anar sortint de cada viatget.

 

 

 

Un cop a lloc, l’Himàlaia ens va somriure per sota els núvols però ràpidament va quedar amagat entre la pluja que les restes del Monzó encara feien arribar a la zona. Res de trekkings ni aventures alpines, la majoria de carreteres de muntanya es trobaven tallades per esllavissades i gairebé ens quedem aïllats a un poble que ni tant sols parlaven anglès. Ja més a l’oest es trobava Dharamsala, el lloc on habita i governa el Dhalai Lama (màxima figura de la religió budista) a l’exili com a  conseqüència del conflicte vigent entre el Tibet i la Xina. Temples budistes calorejats regnen aquestes muntanyes, fent d’aquest raconet de la Índia un tros petit del Tíbet on pots disfrutar de la tranquil•litat i d’una religió rica en valors i coneixement.

Hi ha molts més llocs que podria descriure, des de petits pobles camperols fins a ciutats amb temples coberts d’or, però prefereixo que us quedeu amb ganes de saber quantes coses més pot haver-hi a l’Índia. És un país amb una riquesa cultural inacabable, tot el que arribes a veure i viure en aquest país et deixa una marca inesborrable i et permet aprendre, a més, de fer-te créixer com a persona.

Viatjar és una eina molt útil per veure el món des d’una altre perspectiva i donar-nos compte de com és la vida i la gent a altres llocs del món. La televisió ens permet una visió superficial de molts llocs del mon però ser allà i viure-ho t’aporta coses que d’una altre manera mai podràs aconseguir. Us animo a descobrir aquest món tant majestuós que tenim, a viure noves experiències i a enriquir-vos de moltes vivències.

 

Salut i viatges!

 

 

Guillem Masó,

Exalume i aventurer.

L” ÍNDIA, PETITA CRÒNICA VIATGERA

 

El nom del vent, novel·la d’aventures, d’històries dins d’altres històries, de misteri, amistat, amor i superació, s’ha convertit en un autèntic fenomen literari i un èxit de vendes indiscutible arreu del món. És la primera novel·la de Patrick Rothfuss, escriptor nord-americà i professor de filologia anglesa a la Universitat de Wisconsin. La crítica mundial el situa al costat de grans escriptors com són J. R. R. Tolkien i George R. R. Martin, destacant la seva originalitat. És un best-seller que de ben segur figura a les prestatgeries dels amants de la fantasia èpica.

La història es desenvolupa en un món fantàstic i d’ambientació medieval que narra les peripècies de Kvothe (pronunciat “cuouz”), un jove aventurer que, després de convertir-se en llegenda, es disposa a relatar la veritat sobre la seva vida. El nom del vent és el primer llibre de la trilogia Crònica de l’Assassí de Reis, i constitueix el primer dels tres dies en què el protagonista accedeix a revelar la seva veritable història.

Amb aquesta premissa pot semblar la típica novel·la d’aventures heroiques i que brolla màgia pels descosits. En cert sentit ho és. Però cal destacar l’habilitat poètica de l’autor a l’hora transmetre les històries, de fer de l’escriptura una art literària en tots els sentits i de transportar-nos a una terra de possibilitats infinites.

Recomano aquest llibre a tothom que vulgui endinsar-se en una història que va molt més enllà dels contes de fades, una novel·la en què hi ha intriga, humor, poesia, un component essencial de música, i una sublim caracterització dels personatges que no ens deixaran indiferents.

 

 

Gemma Romeu i Puntí.

Exalumna de l”escola.

 

Patrick Rothfuss: El nom del vent, Plaza & Janés Editors, Barcelona, 2011. Traducció: Neus Nueno.

MÉS ENLLÀ DELS CONTES DE FADES

 

Aquesta és una de les pel·lícules que més m’han agradat. Segurament  és, perquè  tracta tres temes que m’apassionen: la infància, l’educació i la música.  El protagonista principal és un professor de música que arriba a un internat  de reeducació de menors per fer de vigilant. Mathieu, el professor, coneix el poder de la música i creu que la màgia del cant podrà fer possible que les vides dels seus alumnes no siguin tan desgraciades.  Efectivament,  l’educador intenta arribar als nois  i treure el més important i positiu que s’amaga en l’interior de cadascun d’ells. De mica en mica, aconsegueix transformar les seves vides, sobretot la de Pierre, que arribarà a ser un director d’orquestra reconegut.

El guió de la pel·lícula és un guió senzill, però que sap alternar els moments tendres i divertits, amb moments més durs i tristos, que reflecteixen la realitat social que es viu en aquell moment.  L’acció se situa després de la segona guerra Mundial, moment en el qual hi havia molts orfes i, per altra banda, també hi havia  pares que no podien fer-se càrrec dels seus fills.

El director de la pel·lícula, Christophe Barratier, va ser un guitarrista de formació clàssica. Ell explica que tenia moltes ganes de contar una història relacionada amb la música i la infància: l’emoció que poden despertar les veus dels nens i la figura del professor de música, una persona que s’esforça a canviar una mica el món que l’envolta.  L’ensenyament que transmet el professor als seus alumnes no només és d’aprenentatge musical, sinó que també els educa per a la vida.

La música de la pel·lícula  va estar a càrrec de Bruno Coulais, un gran compositor francès de bandes sonores per al cinema.  Ell i  el director, Barratier, van decidir comptar per a les cançons amb el cor de “Saint Marc de Lyón”, que existeix des de 1986. Es tractava d’utilitzar les seves veus per al “play-back”  sobre el que cantarien els actors, però Barratier va descobrir Jean-Baptiste Meunier, un dels solistes del cor i va pensar que podia ser Pierre Morange, el nen protagonista.  Finalment, com que les veus del cor sonaven massa bé,  van optar per barrejar-hi també la veu dels actors.

La pel·lícula es va estrenar l’any 2004, va tenir dos premis Cèsar i  dues nominacions a l’ lÒscar: millor pel·lícula de parla no anglesa (va guanyar Mar adentro, d’Alejandro Amenábar) i millor cançó original. L’èxit del film va provocar a França una fascinació pel cant coral i, sobretot,  pels cors de nens.

A cicle superior de primària  treballem les cançons “Vois sur chemin” i “Carèsse sur l’océan” com a audicions i també amb flauta.  En aquest vídeo podeu veure aquesta darrera cançó interpretada pels alumnes de sisè durant el concert de Santa Cecília.

 

      Marta Mercader

     Mestra de Música de primària

 

LOS CHICOS DEL CORO

Ingredients:

 

 

8 llesques de pa de motlle sense crosta

4 llaunes petites de tonyina

4 ous

2 llaunes de pebrot vermell

Tomàquet fregit (al gust)

Maionesa

Enciam (per decorar)

Tomàquet cherry (per decorar)

 

Preparació:

Comencem la recepta posant els ous a bullir. Escorrem les llaunes de tonyina, les tirem en un bol i l’esmicolem. Tallem els pebrots molt petits i afegim a la tonyina, reservem unes tires per a la decoració.

Quan els ous estiguin bullits, guardem dos rovells per al final i dues o tres rodanxes, la resta la piquem bé i l’afegim a la barreja de tonyina i pebrots. Posem unes quantes cullerades de tomàquet fregit al bol, fins que veiem que s’integren bé tots els ingredients. Reservem el farcit.

En una plata que ens serveixi de motlle podeu posar paper film per després treure bé el pastís. Posarem una capa de pa a la base i a sobre una cullerada amb el farcit. La capa no ha de ser gaire fina perquè estigui més saborós i tornem a posar una altra capa de pa. Untem amb maionesa i un al altre cop farcit i tapar. I així anem repetint fins a tenir l’alçada que vulguem. Tapem amb paper film i guardem a la nevera més o menys dues hores. Un cop passat aquest temps, el treiem del motlle i el decorem. Untem maionesa per tots els costats i per la part de dalt. Ratllem per sobre els rovells dels ous que hem reservat i posem les tires de pebrot. Al voltant li podem posar una mica d’enciam trinxat i uns tomàquets cherris oberts per la meitat. Deixem refredar una mica i... a menjar!

Espero que us hagi agradat.

 

Bon profit!

 

 

Susana Vivancos García

Mare de l”escola

PASTÍS DE TONYINA

RECOMAN@NEM
En aquest espai, hi podreu trobar tot tipus de recomanacions, perquè gaudiu del temps de lleure.
PROTECCIÓ SOLAR

EL SOL

La llum solar es descompon en diferents radiacions ultraviolades:

 

  1. Les UVC són les més perilloses, però no arriben a la superfície de la terra perquè són absorbides per la capa d’ozó.
  2. Les UVB són les responsables de l’eritema (pell vermella). Penetren en l’epidermis i provoquen el bronzejat de la pell.
  3. Gairebé el 50% dels raigs UVA arriben als nivells més profunds de la pell (dermis). Són més perjudicials que els UVB. Són els responsables de l’envelliment de la pell i del càncer de pell.
  4. Els infrarojos (IR) penetren en l’hipodermis i provoquen un efecte calorífic i vasodilatador.

 

 

Tot i els efectes positius és evident que una exposició excessiva al sol sense protecció té greus conseqüències.

 

Hi ha estudis que posen en evidència que els hàbits solars de bona part de la població no són correctes.

El sol provoca consequències visibles a curt termini com són: les cremades, però també provoca efectes nocius a llarg termini com el càncer de pell i l’envelliment cutani.

PROTECCIÓ SOLAR

COM ESCOLLIR UNA CREMA SOLAR?

 

 

Cal seleccionar un producte que protegeixi contra els UVA (que són els que provoquen les cremades),  però també contra els UVB (que són els que provoquen l’envelliment i el càncer).

 

Cal deixar-se aconsellar  sobre quin filtre és l’ adequat segons el tipus de pell.

 

Cal escollir la  textura segons el tipus de pell (seca, greixosa, etc.) i la zona on cal aplicar la crema, perquè s’absorbeixi bé i sigui agradable.

 

Cal tenir en compte que l’herba i  l’aigua reflecteixen menys d’un 10% de la radiació UV. La neu reflecteix  un 80% i la sorra de platja gairebé un 25%.

 

EFECTES FISIOLÒGICS POSITIUS DEL SOL:

 

Cal tenir en compte que l’herba i  l’aigua reflecteixen menys d’un 10% de la radiació UV. La neu reflecteix  un 80% i la sorra de platja gairebé un 25%.

En nens  cal  usar com a prevenció un filtre solar alt (com a mínim 30), ja que segons diversos estudis clínics utilitzar un filtre de 30, o més, durant els primers 18 anys de vida pot reduir  fins un 78% el  risc de càncer cutani.

 

Apliqueu la crema solar  a casa 30minuts abans de l’exposició solar perquè el producte tingui temps per absorbir-se correctament.

 

En cas de moltes hores d’exposició cal posar crema cada 2 hores.

 

Cal aplicar la crema amb la pell seca.

 

Intenteu no exposar els nens a les radiacions solars a les hores de màxima intensitat ( de 12 del migdia a 4 de la tarda).

 

Useu solars resistents a l’aigua.

 

Cal beure  molta aigua.

 

 

GAUDIU DE L’ESTIU!!

  

 

Imma Feliu

Mare de l”escola i farmacètica

 

FOTOPROTECCIÓ I NENS

 Es diu que la pell “té record” , això vol dir que el mal que cada cremada ha provocat a la pell  és irreparable. Lectura

El MNAC acull fins al 14 de setembre una exposició del pintor reusenc Josep Tapiró. La mostra que porta el títol « Josep Tapiró, pintor de Tànger », ens apropa amb una vintena d´aquarel·les al món propi d´aquest pintor « orientalista » que fa defugir la representació pintoresca del món oriental per fer una obra versemblant i realista.

Amb aquesta exposició  el Museu Nacional d”Art Catalunya inaugura una sèrie de mostres destinades a recuperar figures de l´art català que no tenen el lloc que els correspon en la història.

Josep Tapiró va caure en l´oblit donat que la seva producció anava destinada en la seva totalitat al mercat anglosaxó.

La mostra del MNAC  permet reivindicar una de les grans figures de l´art del segle XIX del nostre país. Absolutament recomanable!

 

Carles Díaz

Pintor artístic i pare de l”escola

UNA EXPOSICIÓ IMPRESCINDIBLE
art

PAULA BONET

SENSIBILITAT I DELICADESA FETA ART

La il·lustradora valenciana Paula Bonet és una de les artistes revelació per a molts joves. Amb tant sols trenta-tres anys, Bonet ha sabut captivar la tendresa i l’essència d’algú real en una il·lustració. Va començar pintant quadres a l’oli i des de ja fa quatre anys, l’artista s’ha centrat a la realització d’il·lustracions, món on s’ha donat a conèixer a través de dibuixos molt personals i plens de complicitat. Amb la inicial pretensió de voler portar la pintura a l’oli més enllà expressant les seves emocions, la llicenciada en Belles Arts ha aconseguit crear unes icones que fàcilment se li atribueixen. Malgrat que l’artista va començar agafant-se a ella mateixa de model, la major part de les seves obres són retrats de persones del seu entorn o rostres de noies de galtes rosades i de mirada transparent. I és que és la pròpia artista qui considera que “una cara expressa tantes coses que em sembla molt interessant el que ens pot explicar cadascuna d’elles”. Bonet té un estil pictòric carregat d’influències literàries i fotografia. De fet, les seves il·lustracions inclouen fragments de poesia, cançons o citacions pròpies les quals aconsegueixen lligar de forma íntima a l’espectador amb el dibuix.

Les seves creacions ens han arribat a través de diversos formats, des de revistes, parets d’hotels, restaurants, llibres o inclús en escenografies musicals com l’obra de T’estimo, ets perfecte, ja et canviaré dirigida per Elisenda Roca. No obstant això, el boom apareix amb l’obra Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End (Lunwerg), el seu primer llibre autògraf publicat al març de 2014. En un total de quaranta històries, Paula Bonet aconsegueix més que relats il·lustrats, il·lustracions relatades ja que afirma que el text no té cap sentit sense el dibuix que l’acompanya. Són un seguit d’històries autobiogràfiques carregades de literatura que tracten finals que arriben sense avisar, finals que ens fan sentir el buit i que ens fan decidir començar una altra història.

 

Web de l’artista:

 

 

 

 

 

 

 

Aida Cilleros

Exalumna i estudiant d”Història de l”art