ESCOLA VEDRUNA-TONA   www.evt.cat   |  CONTACTE  | PATROCINADORS  

RECORD D´ESCOL@

Delegats de 4t d”ESO

Joan Rusiñol, exalumne

Danielle,auxiliar de conversa

Cristina Costas, mare de l”escola

Mercè Rusiñol, exprofessora

“Però l’Arcàdia, que és un lloc, és Tona, el poble més lleig i més bonic del món”. Això no ho dic jo sinó un dels personatges de Jo confesso, la gran novel·la d’en Jaume Cabré. Més endavant, ens explica: “L’Adrià va seure a la vora de l’estimball [del pla del Castell] per no perdre’s el seu paisatge”. És una sensació que tots coneixem bé perquè no ens cansem de pujar una vegada i una altra allà on tenim les arrels -ep, 1125 anys d’història, poca broma!- i badar mirant el poble. És, també, la nostra Arcàdia, ni millor ni pitjor que les altres. I al bell mig d’aquest paradís perdut, a tocar de l’església i de la plaça, l’Escola. Si, com se sol dir, la infantesa és la veritable pàtria de cadascú, la Vedruna és per a mi alguna cosa importantíssima, essencial, lligada per sempre a la meva manera de veure i entendre el món. És la casella de sortida... i on tinc necessitat de tornar, de tant en tant, encara que sigui pujant al Castell per assegurar-me que tot segueix a  lloc: mires a baix, tornen els records tan precisos com el primer dia, omples els pulmons d’aire fresc i et disposes a recomençar amb energies renovades.

Quan, com jo, portes ja uns quants anys fora, t’acostumes a viure amb la nostàlgia que, de tant en tant, fa de les seves. De sobte, veus algú que compra a Brussel·les, al teu costat, el llibre d’en Cabré traduït al francès o al neerlandès i et fa un salt el cor i tens ganes de dir-li: “Hi surt el meu poble i, si hi veniu i feu com l’Adrià, podreu contemplar l’Escola”. És en aquests moments quan m’adono de la sort que hem tingut -i que d’altres teniu encara- de gaudir d’una escola amb pati. Enteneu-me: un centre sense aules i mestres no seria res però sense pati seria quelcom més  fred, més impersonal. Me n’adono ara que, per qüestions d’edat, tinc amics en grans ciutats que es plantegen on matricular els fills. Ben pocs situen com a prioritari que els nens i nenes, nois i noies, tinguin un bon lloc per jugar a mig matí mentre esmorzen o abans d’entrar a classe. El pati és, crec, l’Arcàdia autèntica.

Al nostre, a tocar de la pista de bàsquet, vam plantar-hi un arbre. Quan passo pel carrer de Vic m’agrada pensar que és algun dels que encara avui hi senyoregen. Allà mateix ens hi vam fotografiar els de la classe dues vegades.

Tinc, mentre escric aquestes línies, la foto que ens hi vam fer els de 6è B al costat.  Hi som feliços.  Molt!  Uns metres més enllà ,hi van haver uns gronxadors -tiovivo inclòs- que les noves generacions dels smart phones i les vídeo consoles se’n farien creus. Eren les nostres naus espacials. Les millors. Al pati vaig descobrir que el futbol no era per mi (en general cap esport), m’hi vaig obrir el cap picant contra unes escales de pedra (la cicatriu m’acompanya encara), vam celebrar-hi trobades multitudinàries, fantàstiques festes de final de curs, vam pintar-hi murals a la paret que toca amb la casa de les Germanes... El pati té, per a mi, una prolongació sota cobert: l’antiga capella on fèiem teatre. Allà hi vaig descobrir la màgia d’una passió que ja no m’he pogut -ni volgut- treure de sobre. Si tanco els ulls sento encara l’olor que feia la sala plena pels Pastorets, per les obres que ens dirigia la Marta Font, per les que després vam dirigir-hi amb l’Adam Sedó o, anys més tard, aquell moment irrepetible, fent-hi un espectacle sobre poesia d’en Miquel Martí i Pol, amb ell a primera fila.

Hi ha encara, una altre braç de les hores d’esbarjo: les colònies. Van ser per a molts els nostres primers viatges, ensenyant-nos a descobrir i estimar el país. Recordo especialment les de Joanetes i les de Cardona. Potser per això, sempre que en tinc l’oportunitat, m’agrada agafar les maletes i conèixer món...

A la meva època, tot això s’acabava a 8è. La cerimònia de l’adéu (de l’a reveure, millor dit) era solemne. Sabíem que la pàtria de la infantesa tocava a la fi. El poema If de Rudyard Kipling i l’Itaca, cantada per en Llach, formen part per sempre més del torrent de records que, de tant en tant tornen. L’Arcàdia té, també, una banda sonora.

El pati, l’espai que encara avui, quan bado, veig per la finestra. Sigui on sigui.

 

Gràcies, ESCOLA!

 

 

Joan Rusiñol,

exalumne de l”escola

 

De ben segur que l”escola ha marcat la nostra vida, ens ha obert horitzons i ha canviat la nostra manera de veure el món.

FEM MEMÒRI@

QUINA SORT UNA ESCOLA AMB PATI!

Joan Rusiñol

Periodista

Marina Solà, exalumna