ESCOLA VEDRUNA-TONA   www.evt.cat   |  CONTACTE  | PATROCINADORS  

Roser Bayés, mare de l”escola

Elisabet Vallbona, exalumna

Neus Font, exmestra

Glòria Moya, exalumna

Alexandrine, auxiliar de conversa

RECORD D´ESCOL@

« Gràcies, Vedruna! »

Parlar de records d’escola és parlar de tota la meva vida, ja que m’hi he passat des dels 3 fins als 65 anys.

Entre aquestes parets  he crescut , he treballat, m’hi he casat , he tingut els meus fills i els meus néts. Per això puc dir  que l’escola després de la família ha estat lo més important de la meva vida.

De les meves vivències com a alumna en tinc molt bons records. En aquell temps la majoria de Mestres eren monges i no érem gaires alumnes .Es podria dir que érem com una gran família. L’escola a nivell de poble era coneguda com  “ l’escola de les monges”. Unes quantes de la meva edat vàrem ser les primeres en fer el Batxillerat elemental. Fins aleshores  només es feia el comerç. Vàrem tenir la sort de tenir com a mestra una jove germana Margarida Valeri que amb la seva manera de fer va marcar el futur de l’escola i la seva gent. Sempre penso  que sense la Margarida l’escola no hauria estat el que és.

Quan vaig acabar el Batxillerat les monges em varen demanar si volia quedar-me com a mestra i jo encantada els hi vaig dir que sí. El títol  me’l vaig treure quan ja tenia els meus quatre fills.

Dels meus començaments com a mestra en guardo molt bons records. Em varen donar una classe de 55 nens (en aquells anys els nens estaven separats de les nenes i només es quedaven a l’escola fins els 8 anys),de 5 a 8 anys.  Jo en tenia 14 i recordo que ells em deien nena i jo volia que em diguessin senyoreta.

El nostre objectiu principal era que els nens fossin feliços a l’escola i s’ho passessin molt bé. L’objectiu acadèmic que aprenguessin a llegir, escriure i les quatre operacions: sumar restar multiplicar i dividir. Les taules recordo que les aprenien  donant voltes per la classe. Només teníem un llibre que ens servia per complementar una mica la part de Geografia i història i un altre, el més important,  “EL Catecismo”, per preparar els nens per a la Primera Comunió. Els més petits de 3 a 5 anys els tenia una noia que es deia Conxita Mir que, sense tenir tampoc el títol, era una mestra fabulosa..

Muntàvem petites obres de teatre a la classe.  L’escenari el fèiem amb les taules i convidàvem els pares. Les solíem fer els diumenges. Fèiem moltes excursions pel poble, fins i tot el més de juny recordo que havíem anat a banyar-nos al Gurri amb els més grandets. Perill no sé si n’hi havia, però els pares ens confiaven els seus fills sense autoritzacions ni res que si assemblés.

Fèiem partits de futbol, les dues Mestres hi jugàvem sempre, fins i tot havíem fet algun partit contra el PIVE. Pagàvem la copa nosaltres, sempre perdíem, però ho celebràvem amb “litinès”

De tant en tant venia algun inspector de l’Estat. S’estava una estona a la classe veient com exercíem la nostra tasca i marxava.. Aquí s’acabava tot el control sobre el que fèiem a classe. L’altre control venia de part dels pares. Si estaven contents molt bé, si no podies anar al carrer.  Per sort  teníem els pares de part nostra.

També recordo amb especial “carinyo” les estones que passava amb els nens que es quedaven “vigilats” fins a les 7. Com que érem poquets ens posàvem al voltant de l’estufa ( a vegades fèiem torrades i tot) i jo els hi explicava històries de Josep M. Folch i Torres: Les belles històries d’en Tupinet, en Larió, la Carmina i el cavaller Nasroent. Encara conservo aquests llibres que eren de la meva àvia.

La convivència entre mestres i monges sempre havia estat molt bona. Les germanes normalment ens donaven suport per introduir canvis per millorar la qualitat d’ensenyament. Això no vol dir que no hi hagués cap conflicte, però amb voluntat per part de tots ho anàvem superant.

Un pas important va ser el fer escola mixta. De mica en mica les coses varen anar canviant, cada vegada es varen integrar més mestres seglars i  ens vàrem incorporar a la direcció del Centre. La nostra Escola ha estat pionera en moltes coses com per exemple tenir el nostre propi ideari.

La manera d’ensenyar també va anar canviant cap a un ensenyament més personalitzat. Tenir en compte la diversitat dels alumnes i perfeccionar la qualitat d’ensenyament.

Escriure em feia mandra, i ara que m’hi he posat podria omplir una llibreta de records, però com que no us vull avorrir acabo.

Jo sempre he estat a EI i estic molt contenta d’haver-me pogut quedar sempre en aquesta etapa. He treballat amb gent fantàstica i he pogut dir que per a mi anar a treballar ha estat anar a “disfrutar”. Últimament les meves companyes podrien haver estat les meves filles per l’edat, però no he sentit mai aquesta diferència  perquè m’han fet  sentir una més de la colla. A l’escola, no us he pas d’enganyar, també hem passat moments difícils, però el fet d’anar units i amb ganes ens ha permès superar-ho tot.

He estimat i estimo la meva escola i vull el millor per a ella i per a tota la gent que en aquests moments encara hi treballa, amb il·lusió i ganes de tirar endavant. Ànims, sé que sou gent extraordinària.

Molta sort!

 

 

 

 

Neus Font

Exmestra d”EI de l”escola Vedruna Tona

 

A tu, NEUS!