XARXET@

SANT JORDI 2013

ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORSE
PROSA
EDUCACIÓ INFANTIL

Ja és de dia

Ja és de dia, el gos es desperta, surt a passejar, es troba un nen i parlant ,parlant i parlant i es fa de nit.


  Adrià Iturrioz, P5 A


Hi havia una vegada el cos humà

Hi havia una vegada el cos humà. La història de les dents. Hi havia una vegada les dents del cos humà. El nen menjava llaminadures, quan va anar a dormir se li va caure una dent, es va despertar a mitjanit. El pare es va despertar i va dir: això és per menjar tantes “xuxes”! L’endemà ja no en va menjar cap més.

  Dani López, P5 B

Els tres ratolins


Ara fa molt de temps quan els ocells tenien dents, hi havia tres bons ratolins. Només n’hi havia tres perquè els seus pares es van morir.

-Voleu que us expliqui la història? Voleu sentir com i perquè es van morir? Doncs ara començarà la història! Preneu atenció, segur que us agradarà molt o això espero.

Això va passar quan era primavera.  Feia un dia preciós. El pare, la mare i el fillet havien decidit anar a buscar menjar. Van rossegar tres pinyes i com que els ratolins quan rosseguen pinyes deixen pèls, doncs va deixar massa pèls a la pinya. La mala sort era que hi corria un caçador. El caçador era molt dolent i en veure aquelles pinyes es va enfadar molt. Deia que per anar per aquell bosc s’havia de pagar diners. Els ratolins estaven a casa del caçador!!! Intentant agafar avellanes d’un pot de vidre!!! Era una trampa!!!

El pare i la mare es van quedar tancats i quan va arribar el caçador va matar els dos ratolins, però un es va salvar perquè li va fer una mossegada tan forta que no va oblidar mai i no hi va tornar mai més.  Per allí passava un gat amb el cul arremangat i conte acabat.



 Winona Vilaró,2nEP

El ratolí llaminer


Hi havia una vegada un ratolí molt llaminer que sempre menjava moltes coses i en menjava tantes, que un dia li va venir mal de panxa i va anar al metge, però estava tancat. Va anar al metge de Seva, però estava tancat, i va anar al metge de Balenyà, però també estava tancat.

I va veure un altre ratolí i li va preguntar:

-Que em pots ajudar a passar el mal de panxa?

-Sí, i tant! Jo conec unes plantes del bosc.

I van anar al bosc i van trobar la planta i se la  va menjar i li va passar el mal de panxa i van ser feliços i van menjar anissos.

Anna Calvet, 2nEP

Accèssit



Els estranys

Fa molt temps una noia de18 anys tenia quatre amics molt estranys que saltaven pels arbres i es creien que les monedes eren caramels.

Un dia la Marta (que així es deia la noia) va anar a buscar aigua al pou.

Tenia molta set i va convidar els seus quatre amics a beure aigua. Però l´aigua del pou venia d'un riu molt contaminat.

La Marta no ho sabia i es va beure l´aigua sense por.

A l'aigua hi havia una sardina i se la va empassar.

La sardina estava viva i va tenir  molts peixets petits a la panxa de la Marta. Quatre dies més tard ja hi havia dotze peixos a la panxa de la Marta.

Al cap de dos mesos li va sortir una escama a la cama dreta. Passat un temps li va sortir una cua de sirena.Acabava de descobrir que s´havia convertit en una sirena.

Els seus quatre amics quan van anar a nedar al riu es van trobar amb la Marta i li van dir:

-Què fas aquí?

-I vosaltres? -va respondre la Marta.

-Hem vingut a banyar-nos al riu. I la Virgínia va dir:           

-Totes nosaltres som sirenes!

Quan ho va sentir es va quedar bocabadada i va dir:

-Jo també sóc una sirena!

Els amics de la Marta la van portar al mar. Li van dir que no eren estranys,  però allà els caramels eren com monedes i es passejaven pels arbres, perquè els recordava a les plantes de coral.

La Marta s´ho estava passant “pipa” però va venir una fada i li va dir:

- Ara tens que escollir. Pots ser sirena o una persona amb dues cames per sempre. I ella va respondre:

- Per què? No vull triar! Vull ser les dues coses: sirena i persona.

I els seus amics ho van celebrar.

I conte contat…i aquest conte ja s’ha acabat.



Lucía Domínguez, 3r EP



M”agradaria…


Hola! Em dic Carla , tinc 8 anys i visc a Taradell. La meva mare es diu Marta, el meu pare es diu David i també tinc un germà que es diu Esteve. Vaig a 3r de primària i faig patinatge.

La veritat m'agradaria això: un món ple de felicitat, sense contaminació, on tothom tingui una família, on tothom tingui la pau i, sobretot, un món en què tothom respecti a tothom.

Si el món fos així seria molt feliç!

La meva mare em diu que, si vull ser feliç, que faci el que faci falta per trobar el que més m'agradi.

Aquí, va començar l'aventura: vaig avisar dos dels meus amics que eren: en Martí i la Júlia i també vaig deixar una nota a casa que posava això: pares i Esteve, estic trobant la felicitat, no em vingueu a buscar si us plau! Tornaré demà al matí.

Un petó!

                       Carla


Els meus pares i l'Esteve estaven preocupats. Els meus amics em van dir que sí. Els hi vaig dir als meus amics  si els hi agradaven els animals i...La veritat és que en Martí em va dir que sí que li encantaven i la Júlia em va dir que depèn de quin. Doncs els hi vaig dir que si els semblava bé, aniríem al bosc. Ells em van dir que sí. Ens vam fer una cabana on només teníem una sola habitació i menjàvem fruits del bosc, ens  banyàvem al riu i jugàvem amb els animals. Aquell dia vam gastar 0'0 euros d'electricitat. Ups...!Sabeu què? En Martí es va trobar un porc senglar i... jo això ho vaig trobar massa, però li va fer un petó infinit al pobre porc senglar. Més tard, la Júlia i jo, vam trobar un grapat de gent que; 1: mataven als pobres animals, 2: llençaven tot tipus de papers, cartrons etc...al terra,  3: tiraven tots els animals morts al riu i 4: tallaven tots els arbres per res. Vam avisar en Martí i junts vam plantar cara. Els vam dir que per què ho feien i ens van contestar això: perquè volem. Llavors com que ho trobàvem molt malament vam avisar la policia i ens van dir que no ens preocupéssim, que ja se n'ocuparien ells, després també ens van dir que ara de què ens havíem de  preocupar era de tornar a casa.

Dit i fet, vam tornar a casa nostra i...els meus pares i l'Esteve havien trucat als pares d'en Martí i la Júlia dient que aniríem a la nostra cabana i que ens hi quedaríem a viure.

EM VA FER TAN CONTENTA A MI, LA JÚLIA I EN MARTÍ! Si no us creieu res d'aquest conte, creieu-me que la vida al bosc és genial.

Noa Térmens, 3r EP

accèssit

La marieta


Hi havia una vegada una Marieta i un nen i es van fer amics en un jardí. I la marieta es va enamorar del nen, però el nen li va dir:

-No que jo sóc un ésser humà!

I la marieta es va posar molt trista.

-No et desanimis – va dir el nen – un dia ja trobaràs una marieta!

I al final en va trobar una i es van casar.  


  Joel Soldevila, 1EP

La granota que salta fins al cel


Hi havia una vegada una granota que no sabia saltar tan alt com les altres granotes i les altres granotes es reien d’ella i sempre estava trista

I com que volia saltar cada dia s’entrenava i un dia va saltar fins al cel.


 Gemma Baqué, 1EP

Accèssit


CICLE MITJÀ D”EDUCACIÓ
El millor regal del món

L’Oriol és un nen que aparentment ho té tot. Viu en una gran casa amb piscina. Cada estiu fa un bonic i llarg viatge. Té moltes joguines i qualsevol cosa que demana, els seus pares li compren. Els seus companys de classe l’envegen, però al mateix temps volen ser amics seus per gaudir de tot el que té.
Avui l’Oriol fa anys i, com cada any, a la tarda farà una súper festa per a celebrar-ho. A la nit, quan es va ficar al llit, estava ben orgullós, perquè la festa havia estat un èxit. Hi havien anat tots els nens i nenes de la classe. També els seus companys de l’equip de bàsquet i els de natació. Tothom s’ho havia passat genial amb els jocs de cucanya i els inflables i els pastís de deu pisos, tants com anys complia. Va ser espectacular! A més, va rebre un munt de regals. Se sentia el nen més afortunat del món!
L’endemà va sortir a fer un passeig per estrenar la bici que li havien regalat els pares, però fent l’animalot va caure i es va fer molt mal. El van haver de portar a l’hospital i el van ingressar.
Com que s’havia de quedar uns quants dies a l’hospital li van portar un munt de coses perquè no s’avorrís: llibres, la consola, un DVD i música. Tot això el va tenir distret el primer dia, però el segon ja estava fart. Va ser aleshores que es va


adonar que en Miquel, el seu company d’habitació, s’ho passava molt bé amb la seva iaia fent titelles amb un mitjó. També el van venir a veure uns amics i la seva mare es va quedar tota la nit al seu costat.
L’endemà l’Oriol seguia mirant com en Miquel s’ho passava tan bé amb la iaia i aquell mitjó i com reia amb les visites que anaven passant. A ell només l’acompanyaven la mare una estoneta al migdia i el pare una estoneta més a la tarda.
Aquella nit en Miquel li va dir a l’Oriol que la seva mare els podia explicar un conte a tots dos i l’Oriol es va posar molt content. Al dia següent també va poder jugar a titelles amb la iaia. Tot plegat el va fer entendre que tenir-ho tot no era important si no tenia amb qui compartir-ho.
Han passat els mesos i avui l’Oriol ha complert onze anys i aquest cop la seva festa ha estat ben diferent: sense tants nens, ni grans inflables, ni un pastís gegant ... Però allà hi ha anat en Miquel i la seva família i ha rebut un regal molt especial: un mitjó titella fet pel seu amic.
Aquell sí que ha estat el millor regal que li han fet mai i s’ha sentit molt feliç!

      Dunna Busquets, 4tEP
CICLE INICIAL D”EDUCACIÓ PRIMÀRIA

En Pol despistat

Hi havia una vegada un nen que era molt despistat. Els seus pares estaven farts de dir-li que es fixés més en les coses. Quan no perdia un jersei perdia la motxilla, es deixava els llibres a l’escola, l’esmorzar... Va començar a jugar a bàsquet, perquè li agradava molt. Pel seu aniversari els seus pares li van demanar quin regal li faria il·lusió, ell va demanar unes vambes de bàsquet i quan van anar-les a comprar, ell en va voler unes que eren molt boniques, però les més cares. Els seus pares li van dir:

-Pol, aquestes vambes es perdran.

Ell va contestar:

-No, ja vigilaré de no perdre-les.

Una setmana després, en Pol va tornar de bàsquet sense les vambes. Els seus pares li van dir:

-Noi, ja n’hi ha prou, si no les trobes, aniràs sense.

En Pol estava trist, havia perdut les vambes i no sabia on les havia deixades. Va tornar al pavelló i no les va trobar enlloc. Va tornar a casa plorant, no portava les sabatilles de bàsquet. Els seus pares li van dir:

-Nosaltres ja et vam dir que no te’n compraríem més.

L’endemà, quan va tornar a l’escola, un company seu de classe, que també jugava a bàsquet li va donar les sabates; les havia trobades al vestidor. En Pol li va donar les gràcies i a partir d’aquell dia va vigilar de no perdre res més.

 Queralt Calvet, 4tEP

accèssit