XARXET@  ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PRIMER CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA
PROSA

Els petits cantants

Faltaven deu minuts i poc per les vuit del matí i ell ben animat, elegant i amb estil, però encara amb alguna lleganya, s'estava preparant perquè li tocava sortir del seu cau, diminut per a tu, però enorme per a ell. Es rentava perquè no es notés la seva cara d'adormit, però semblava que se l'intentés esborrar, de tanta força que feia. Es pentinava la llarga melena amb la mateixa fal·lera que quan es netejava. Corria amb les seves petites i fines potetes fins arribar a la taula, després, agafava quatre o cinc engrunes de pa i les engolia fins que li arribessin a l’estómac. Mirava per la finestra més gran de l'habitació i, quan ja s'havia inspirat, s'estirava al sofà i somiava en les seves coses.

Somiava, que podria volar, volar de veritat en aquells magnífics paisatges que l'envoltaven. Que podria jugar, jugar amb aquelles persones que mai veia. Que podria córrer, córrer per aquelles platges que mai havia trepitjat. Que podria ballar, ballar aquella música que sentia cada migdia mentre ell feia la migdiada. Que podria menjar, menjar tot allò que li vingués de gust. Que podria dibuixar, dibuixar tot allò que li passava pel cap. Que podria imaginar, imaginar més del que imaginava cada dia.

Obria els ulls i enumerava tot el que donaria per poder fer tot això.

Després, feia un dels seus cants que enamoraven i, tot i que eren més que fabulosos, ell sempre intentava millorar-los.

Quan ja estava, cridava amb el seu filet de veu a la seva amiga, per a recordar els vells temps en què ells dos podien caminar pel bosc, amb aquells grans arbres per on hi podia entrar una escletxa de llum de tant en tant. Trepitjant aquelles fulles que cruixien i que amagaven la terra on vivien petits insectes. Oblidant-se de les coses que els feien amoïnar i deixant-les volar fins a travessar el tel que feien les fulles dels faigs. Estirant-se per les zones més planes i rebolcant-se per culpa del riure que els sorgia a la cara quan parlaven.

Quan tornaven a la realitat ella li deia a ell que ja faltava poc per sortir i, tot i que s'estimaven més continuar recordant els vells temps, no podien fer tard.

Faltaven deu segons i ells es deien adéu amb un somriure d'orella a orella.

Nou, ell corria baixant els esglaons de l'escala de tres en tres.

Vuit, arribava a davant del portal de l'entrada.

Set, feia una passa i mirava que el rellotge estigués en la posició correcta.

Sis, pujava l'esglaó fins arribar a la petita plataforma situada ben bé al davant de la porta.

Cinc, es posava en la seva típica posició amb el braç a la cintura.

Quatre, mirava per la petita finestra de l'entrada la seva amiga que seguia els mateixos passos que ell.

Tres, pitjava el botó vermell que hi havia mig incrustat a la paret.

Dos, pensava en la perfecta melodia que hauria de fer.

Un, esperava un segon que s’obrissin les portes i... se sentia una quinzena de petits ocellets alhora que cantaven un cucut que ressonava per tota la botiga de rellotges.

Mentrestant ell i la seva amiga, es miraven i es dedicaven un gran somriure.

Jo els espiava a tots dos des de feia uns minuts mentre la meva mare comprava un rellotge de cucut. Tot i que m'havia quedat parada en veure que uns ocells podien viure en una caseta així i fer veure que no eren res més que uns ninotets, vaig fer com si res. Ara cada dia al matí, miro pel foradet de la teulada del rellotge i veig com els dos ocellets es miren i es fan una rialla.

 

Mireia Llahí, 1r ESO

 

 

 

 

 

 

 

 

Onades missatgeres

Les onades pugen i baixen, com si es volguessin menjar la platja. Però són tossudes i lluitadores, i ho intenten una vegada i una altra. Jo estic assegut a la platja, mirant a l'horitzó. De sobte, noto que se'm mullen els peus: una onada forta. Però no tinc temps ni de tirar-me enrere quan una enorme onada em passa per sobre i se m'emporta mar endins. Faig voltes i tombarelles per dins l'aigua com un boig. Sembla que m'ofegaré. Per fi acaba. L'onada m'ha dut força endins, a uns 50 metres de la costa.

Quan començo a nedar per tornar a la platja, veig una cosa brillant a prop meu. Vaig cap allà i ho miro de prop. És una ampolla de vidre, que reflecteix la llum del Sol. A dins té un paper. L'agafo i torno cap a la costa. Quan arribo, estic baldat, ja que he hagut de nedar enmig de les onades, que eren bastant fortes. M'acomodo en un banc que hi ha al començament de la platja i agafo el paper que hi ha dins l'ampolla. Què serà? Un mapa del tresor com a les pel·lícules?

És un mapa d'aquesta illa, simplement. Però em crida l'atenció el que hi ha a les Muntanyes Nòrdiques de l'illa: una creu. Hi ha un tresor? Ho dubto, però em desperta la curiositat; vull anar-hi a veure què hi ha.

Quan arribo a casa, em despullo i em dutxo. Després em poso el pijama i vaig a la cuina, on els meus pares estan cuinant el sopar. Els demano si l'endemà podré anar a les Muntanyes Nòrdiques, però no els dic res del mapa ni la creu, ja que segur que em diran que és una farsa. Ells diuen que sí. Agafo el telèfon i truco a la Joana, una amiga, per preguntar-li si voldrà venir amb mi a les muntanyes. Ella també diu que sí.

L'endemà al matí passo per casa la Joana per anar a la muntanya. Aleshores li explico el que em va passar ahir amb l'onada i el mapa, i li ensenyo la creu de les muntanyes. Durant el viatge, anem parlant tranquil·lament. Després d'una hora de caminar, arribem a les muntanyes. Pugem i arribem al punt on hi ha la creu en el mapa. Però, en aquell moment, apareix un cotxe negre i en surt un home amb mala cara.

-Fora d'aquí, vosaltres! -ens ordena.

-Per què? -li pregunta la Joana.

-Doncs perquè si no us mataré! -diu l'home, i es treu una pistola de la butxaca-. Fora! -insisteix.

Nosaltres dos, marxem corrents. Quan ens hem allunyat el suficient, ens aturem.

-Hi deu haver alguna cosa important, perquè aquest boig ens hagi amenaçat de matar-nos -diu la Joana.

Jo li dono la raó. Què deu haver-hi allà? Després tornem cap a casa.

Aquesta nit em costa molt d'adormir-me. No paro de pensar en què hi deu haver allà que sigui tan important. Vull tornar-hi.

Així que l'endemà hi tornem, ara més d'hora que ahir, per no trobar-nos amb aquell senyor. No vull dir-ho, però estic bastant cagat per si ens tornem a trobar aquell home. La Joana també ho deu estar, perquè tremola una mica i no diu res. Ja es diu, la curiositat va matar al gat.

Quan arribem, no hi ha ningú. Però ens hem d'afanyar, ja que l'home de la pistola pot arribar en qualsevol moment. Anem una mica més amunt d'on ens vam aturar ahir, i veiem un forat força gros, cobert amb unes fulles. En aquell moment, però, sentim el soroll d'un cotxe, com si el vehicle ens volgués avisar que hi ha perill. Només pot significar una cosa: l'home de la pistola se'ns acosta. Com que no tenim temps de tornar enrere, ens amaguem darrere d'uns arbustos, que, com el cotxe, sembla que ens vulguin ajudar.

L'home s'apropa i sembla que agafi alguna cosa que hi ha dins del forat. Però abans de fer-ho, treu la pistola i dispara als arbustos on ens hem amagat. La Joana i jo deixem anar un crit d'espant, i aleshores marxem corrents cap a darrere del cotxe, corrent com mai ho hem fet.

-Us pensàveu que us amagaríeu de mi, eh! -diu l'home mentre carrega la pistola.

Llavors corre cap a nosaltres. Per mala sort, aconsegueix agafar a la Joana.

-Vols que li dispari? Si no ho vols, ja pots anar fent el que t'ordenaré -em diu.

-Sí... -dic amb un filet de veu.

-Doncs agafa les pedretes que hi ha al forat de les fulles i deixa-les al cotxe.

Jo li faig cas, i em dirigeixo cap al forat. Aparto les fulles i miro al seu interior: milers de pedretes grogues que brillen, brillen tan com el propi sol, gairebé. “Deuen ser molt valuoses”, penso, i n'agafo un grapat. En aquell instant, però, sento un tret i em surt el cor per la boca. Em giro ràpidament i veig a l'home estirat a terra gemegant amb les mans xopes de sang a la cuixa. M'aixeco i vaig cap a la Joana, que està tota tremolosa, com una fulla en una tempesta. L'agafo de la mà i marxem corrents, cap a baix de la muntanya. Però sentim l'home que crida:

-Ningú s'escapa de mi!

Aleshores sentim trets com uns trons disposats a matar-nos: ens està perseguint. Nosaltres arribem al peu de la muntanya i correm el màxim que ens permeten les nostres cames cap a una cabina telefònica que hi ha allà davant, com si ens estigués esperant. Agafem un parell d'euros i els introduïm, per trucar a la policia. Els donem la situació i esperem. El cor em va a mil, o fins i tot a dos mil. És el moment en què he estat més nerviós de ma vida. Però no podem esperar més: l'home apareix de darrere els arbres, coixejant i amb cara de boig.

-Us mataré! -crida amb ira.

Nosaltres tornem a córrer i ens amaguem darrere d'un cotxe. El cor em va a vint-i-un mil. Per què no arriba ja la policia? L'home de la pistola s'apropa al cotxe. En aquell moment, però, se sent el soroll de la sirena dels policies. Però no es pot cantar victòria: l'home ens està apuntant amb la pistola. Sense pensar-m'ho dues vegades, li faig una puntada de peu on la Joana li ha disparat o s'ha disparat ell mateix, no ho sé. L'home deixa anar un crit enorme, més fort del que podria fer una tempesta, i aleshores dispara. Per sort, però, em toca al peu, ja que la Joana se li ha llençat al damunt per desviar la trajectòria de la bala. Però tot i això, fa un mal terrible. L'home i la Joana s'estan barallant per terra, intentant agafar la pistola, que està a cinc o sis metres d'ells. Jo vull ajudar, però el peu em fa molt mal i no em puc moure, estic paralitzat. Faig tres respiracions profundes i em tranquil·litzo. En faig una altra i, llavors, aixeco la cama per anar cap a la pistola. En aquell moment, em giro i veig a l'home venint cap a mi. I el que encara m'espanta més: la Joana estirada a terra sense consciència, amb sang al nas i al cap. He de ser valent, com ella. Torno a agafar la respiració profundament, llavors corro cap a la pistola, sense fer cas del dolor del peu. Agafo la pistola i apunto a l'home, que té una cara inexpressiva.

-No em mataràs -diu-. No n’ets capaç. I si ho fossis, tampoc podries matar-me –afegeix amb un to burleta.

-Que no puc matar-te? –crido.

Però aleshores, apareixen dos homes darrere meu, em prenen la pistola i m'immobilitzen.

-Et presento en Ganivet i en Destral, els meus companys. Et pensaves que aniria sol a buscar l'ordiamant? És el metall més valuós que hi ha al món.

-Ordiamant! Què és això? Una barreja d'or i diamant, suposo –penso.

-I ningú m'impedirà d'agafar-lo i fer-me ric. I encara menys un nen -continua.

-I ara et mataré! -crida l'home, fent el primer somriure que l'he vist fer en tota l'estona. Un dels homes, suposadament en Destral per la destral que té tatuada al braç, li passa la pistola. Tanco els ulls, no vull veure la meva mort; però abans que dispari, penso en la Joana. Morirà per culpa meva, si és que encara no està morta, i un sentiment d'enorme culpabilitat, com si jo mateix l'hagués matat, m’envaeix el cos abans de sentir el “puum” de la pistola.

Obro els ulls. Mai hagués pensat que el cel existís, em pensava que mories i, ja està, estaves mort... Però, com pot ser que al cel hi hagi els meus pares? També s'han mort per culpa de l'home que manava en Ganivet i en Destral? Aleshores, però, els meus pares diuen:

-S'està despertant...

-Estàs bé, fill?

Parpellejo unes quantes vegades i llavors ja hi veig amb claredat: sóc en un hospital, viu, sa i estalvi. “Què ha passat”, vull preguntar, però quan intento dir-ho, em ve un mal de cap terrible i he de callar. Afortunadament, la meva mare em llegeix el pensament i explica:

-Quan et van disparar, vas quedar inconscient, més mort que viu. Aleshores, quan estaven a punt de matar la Joana, va arribar la policia i els va aturar. Ara són a la presó. Però vosaltres dos esteu bé, que és l'important.

La mare no m'ha explicat res de l'ordiamant. Potser no l'han trobat. Vull explicar això als meus pares, però, com que no puc, tanco els ulls i dormo tranquil, ara que tot s'ha acabat.

 

 

                Guillem Codina, 1r ESO

Accèssit

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

GF

 

La setmana passada em van comunicar que em separarien del món exterior. Em van explicar poca cosa, les persones que avui són a casa meva, concretament a la sala d’estar. Em van informar que era una persona de la G.F. Vaig donar un munt de voltes a l’assumpte i només vaig arribar a la conclusió que eren unes sigles.

-Avui marxes amb nosaltres -em va dir un d’aquests individus apàtic-. Et portarem a E.G.F. Et deixem vint-i-cinc minuts per acomiadar-te dels teus i preparis l’equipatge que vols endur-te -i a l’instant va fer una ganyota sarcàstica.

Em van venir nàusees de pensar en el meu futur. Durant els vint-i-dos minuts i seixanta-cinc segons només vaig ser capaç d’abraçar ben fort als meus familiars i l’Elisenda, la Joana, en Miquel i l’Assumpta, els meus únics amics. Ara mateix em queden dos minuts i trenta-cinc segons. Estic palplantada davant del mirall observant detingudament la meva obra. Tinc una aparença horrorosa, em sembla que els meus sentiments s’exposen a la meva persona de cabells rinxolats com un fregall de color vermell, ulls petits d’un verd que durant els últims vint-i quatre minuts han minvat, un nas perfectament rodó i vermell de tant mocar-me i uns llavis prims que han perdut vermellor i semblen inexistents i el meu cos alt i prim que no s’aguanta per enlloc.

-El cap m’explotarà. Intento muntar el trencaclosques però no aconsegueixo encaixar cap peça. Ningú s’ofereix voluntari per ajudar-me, per tant demanaré jo mateix l’ajuda.

Davant els meus ulls va desapareixent Silicon Valley. Una llàgrima s’escapa i humiteja la meva cara. M’adormo.

Un cop em desperto recordo que sóc en una limusina de color gris amb els dos homes que ahir em van recollir.

-Bon dia -em diu l’home que no l’havia sentit parlar ni una sola vegada-.

Té una veu rogallosa. Tan desagradable com l’altre. No responc...

-Hola -dic finalment.

Abans de tornar a parlar faig una petita pausa.

-On sóc?

No em contesten. Miro per la finestra cercant ajuda al paisatge. Res. Insisteixo.

-On sóc?

-Ho sabràs quan arribem. Pren-t’ho amb calma, que n’hi ha per estona.

Riu, riu molt fort. Em fa basarda. Faig el cor fort. No els aguanto més.

-Vull que m’expliqueu on carai em voleu dur i perquè (potser es pensen que estic tocat, però més igual). Vull saber de què va tot això.

Em sento insignificant. Tot va passar tan ràpid que no vaig ser conscient de res, només tenia el cap aclaparat de preguntes i més preguntes.

-Jorge, li expliquem?

-Val més, Martin. Que calli una estona.

Deixo anar els ulls en blanc.

-I doncs?

-Ets una persona de la GF

-Què vol dir?

-Persona de la Generació Futura.

-Per què ?

-Perquè els teus gens són diferents als del 80% de la població. Et volen els EGF

-Què vol dir EFG?

-Experiments de la GF

-Per què els meus gens són diferents als dels altres?

-Tens una sensibilitat i intel·ligència extraordinària que juntament amb altres seleccionats com tu, ajudaran a equilibrar la humanitat. La nostra funció és protegir-vos i proporcionar-vos una bona formació. Sou l’única esperança, sereu els creadors de la Generació Futura. EGF vol tornar a reconstruir aquesta societat egoista i amb mancances de valors. Després de molta observació, els psicòlegs, filòsofs i humanistes d’EGF s’han adonat que aquesta societat del benestar no porta enlloc. Això és tot.

Fem una pausa i continuem el viatge. Els dos treballadors surten a fora i encenen una cigarreta. Jo em quedo dins de l’automòbil processant tota la informació.

Laia Casanovas. 2n ESO

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La coseta

 

Era una nit d’estiu quan érem, nosaltres dos, allà asseguts sobre l’herba molla del plugim que havia fet a la tarda. Al cel no hi havia cap núvol, com si un forat els hagués xuclat. Li vaig dir a en Pau si volia acompanyar-me al lateral de la casa, i em va fer que sí amb el cap. Allà hi havia unes enfiladisses on sovint hi havia cuques de llum. La mare va proposar-nos d’entrar, però fent orelles sordes nosaltres no la vam escoltar, i vam anar per feina. Sense fer gaire soroll ens hi vam acostar, i ho vam observar durant una estona. En veure que no es veia res, en Pau em va dir xiuxiuejant:

-Ei, tu! Que d’aquí no en surt res!

-Espera’t, tingues paciència!

Efectivament, al cap de cinc minuts una cuca de llum va sortir d’entre les herbes, i el vaig deixar bocabadat. Corrents vaig anar a buscar un pot d’aquells de la mel, amb l’etiqueta mig estripada, però que és net per poder reutilitzar-lo.

-Ja sóc aquí! -vaig avisar a en Pau.

-Ràpid, Pere! Que marxarà!

Un cop amb al cuca de llum dins,  com tot bon nen que agafa un bitxo de terra, li vam fer quatre forats gairebé inapreciables  a la tapa, li vaig posar una mica d’enciam i també li vam posar un nom, el primer que ens va sortir de l‘ànima: “Coseta”.

S’havia fet tard, el temps ens havia passat en un tres i no res. Sense fer gaire soroll vam pujar les escales, amb el pot on hi havia la Coseta agafat ben fort, perquè no caigués. En Pau va engegar el llum de l’habitació, i ens vam estar mirant aquell petit insecte que brillava amb poca intensitat. El pare va trucar a la porta, havíem d’anar a dormir. Ens vam ficar al llit tranquil·lament, i en Pau amb molta cura va posar la Coseta sobre la tauleta de nit vermella...

-Pere, Pau! -va cridar la mare-. Són les deu!

Com sempre, no vaig sentir el crit de la mare, però en Pau sí, i em va despertar. Em sentia cansat, sense ànims de fer res. En obrir els ulls la llum em va il·luminar i vaig amagar el cap sota el llençol, va ser com quan li toques la banya a un cargol i desapareix dins la closca. Feia calor, molta. En Pau estava animadíssim i em va destapar.

La Coseta, la Coseta! -va exclamar, assenyalant-me el pot.

De cop vaig recordar la meva nova mascota. Deixant enrere el meu cansament, vaig aixecar-me enèrgicament del llit, amb els ulls com dues taronges. La Coseta es movia, volava de tant en tant. Vam baixar corrent a esmorzar, amb l’insecte, per suposat. Estàvem eufòrics. Mentre menjàvem els croissants que havia anat a comprar el pare i ens bevíem la llet, parlàvem de com cuidaríem a la Coseta.

-Podem fer una setmana tu i una jo -va dir-me en Pau amb mig croissant a la boca.

-Sí, ho podem fer així! I quan comencem l’escola la podem portar, els encantarà a tots!

-I a la piscina també!

L’eufòria recorria els nostres cossos. Rèiem i imaginàvem tot el que faríem amb ella.

Però, també ens preguntàvem si seria feliç, en un pot de vidre. Tota sola no hi podia viure. Necessitava algun company, o simplement llibertat. Havia sigut molt emocionant, això de tenir una nova mascota, però l’havíem de deixar anar al lloc on l’havíem trobat.

Vam esperar que es fes fosc, i vam tornar a les verdes heures que pujaven fins al sostre. La nit era estrellada, però aquest cop un núvol tapava la Lluna. Ens hi vam acostar, i suaument vam obrir el pot. La Coseta va sortir, molt lentament. Se li va encendre la llumeta, i una altra cuca de llum va sortir a rebre-la. En Pau em va mirar, i em va somriure. L’hi vaig tornar. Vam optar per tornar a dins, perquè feia fresca.

-I la Coseta? -vaig sentir dir al pare.

-L’hem deixada anar -va dir en Pau.

-Sí, serà més feliç allà.

 

Júlia Comellas, 2n ESO

Accèssit

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Perseguint un somni

 

La mare sempre deia que quan trobaves un somni havies de seguir-lo, i no només seguir-lo, havies de córrer amb ell, perseguir-lo i empaitar-lo fins a  poder agafar-lo... i que, quan finalment el tinguessis entre els dits, t’hi havies d’aferrar molt i molt fort.

Però no tot és tan senzill... I si no trobes el somni? I si no tens cap il·lusió? Llavors, què persegueixes? Cap on corres, si estàs perdut?

Així era com em sentia jo. Perduda, totalment perduda. Confosa pels meus propis pensaments.

Tal com jo ho recordava, ella se n’havia anat perquè havia de seguir el seu somni, deia que era igual  les barreres que aquest li posés, que el seguiria fins al final.

En la meva memòria, la mare no moria, volava i s’enlairava cap a una llum molt intensa però meravellosa a la vegada, en busca del seu somni perdut.

Jo volia seguir-la i també volia anar cap a aquella llum tan radiant; amb ella, era amb qui realment volia estar.

Des de petita que la mare em deia i em repetia que no m’havia d’amoïnar si no trobava el meu somni, que ja el trobaria en algun moment.

Just en aquell instant, en recordar la seva dolça veu i el seu somriure càlid, em van venir unes intenses ganes d’abraçar-la.

Vaig mirar al fons d’aquell penya-segat detingudament, i tot seguit vaig observar els meus peus descalços que acaronaven l’herba suaument. Al fons del barranc les fulles s’arremolinaven i s’entortolligaven amb el vent.

Ho vaig veure tot molt clar. Havia de fer-ho, havia de saltar. Però no calia caure cap avall quan tenia l’opció de volar cap a la mare.

En aquell petit instant, vaig descobrir quin era el meu misteriós somni. Em vaig adonar que tota la vida havia estat vivint amb ell fins el moment en què ella em va deixar... Llavors la meva vida va quedar ensorrada i destruïda per sempre més.

Era ella, ella era el meu únic somni. Així que vaig fer cas a la mare i la vaig seguir.

Just en el moment en què els meus peus van deixar de tocar el terra, em va envair un pànic immens. Ara sabia que havia comès un greu error en saltar, però desconeixia que l’errada fos tan greu.

Ja no ho podia evitar, hi havia volta enrere i ara només em quedava el dubte de si el que havia fet era el correcte. En intentar reflexionar, vaig entendre que acabava de cometre una gran estupidesa. Existir per desaparèixer? Viure per morir? El que acabava de fer no tenia ni cap ni peus. Per què he de tirar la meva vida per un barranc?

Però el que vaig descobrir encara em va fer més mal. La mare, tot i que semblava molt decidia a fer el que va fer, també va penedir-se’n. Estic completament segura que en l’última cosa que va pensar va ser en mi tal i com jo ara penso en ella. Li va saber greu deixar-me sola? Va pensar en el mal que em faria? Aviat li podria preguntar...

Després d’aquesta reflexió final sobre la meva curta i trista vida, em vaig deixar emportar per la gran força que estirava el meu cos cap a avall. Jo queia i queia però no tenia por, tot al contrari, fins i tot estava ansiosa perquè arribés el final, perquè sabia que al fons d’aquell tenebrós penya-segat m’hi esperava ella. Dins la foscor del final sabia que hi havia la llum, la mateixa que es va endur la mare.

Vaig prémer els punys i vaig aclucar els ulls. Tot i que el meu cor no feia més que bategar, vaig intentar tranquil·litzar-me i respirar profundament mentre una gran alenada d’aire espetegava contra el meu cos.

 

 

Berta Gros, 2n ESO

Accèssit

SEGON CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA

Ella

Arriba el moment del tornar-la a veure. Sincerament, no vull. Ella era insegura, no creia en l’amor i vivia a la seva manera, era com perfecte. M’atreveixo a afirmar, que si ella no existís, jo l’inventaria. Però abans de fer mitja volta i marxar a causa de la vergonya per aquell carrer fosc, fred, inhumà i caòtic, m’abraça per l’esquena.

- M’has trobat a faltar? -em diu amb un fil de veu, una veu dolça.

- No, no m’he n’he adonat que has estat cinc anys, catorze dies i vint hores sense parlar-me.

Em mira amb aquells ulls, aquells ulls color de cel. Aquells que et mengen, aquells que expressen seguretat i felicitat. Però ara, no. Ara expressen certa tristesa i inseguretat.

Arriba l’hora de dir-li adéu, marxo pel carrer, aquell carrer que provoca calfreds. Agafo el mòbil i miro l’hora, són un quart de nou, de pas em col·loco els auriculars i escolto una cançó que em recorda aquella època amb ella. Una època que de fet, no m’agrada rememorar. És una freda nit d’hivern, gela, és fosc i la ciutat està morta. La llum de les faroles m’acompanyen, no em sento tan sol, suposo. El sentiment de soledat, talla el vent que intenta fregar-me la cara.

Arribo a casa, obro la porta i deixo les claus sobre la taula fosca. Ha sigut una mica estrany això de tornar-la a veure, m’ha fet recordar per uns instants tots aquells moments.  Tant l’havia trobada a faltar que tenia la seva imatge al meu cap. Tenia cada detall, com se li feia aquell rinxol al cantó dret o aquella mirada penetrant. Tant l’havia enyorada que a la meva habitació hi havia mil fotos amb ella. Suposo que la decisió que vaig prendre va ser la causa d’aquesta separació.

Sentia enyorança de les seves abraçades, les seves paraules, el seu perfum de flors, que constantment recordava. Aquella aroma que he estat buscant en tants d’altres llocs. Em faltava ella, la meva altra meitat, la que m’havia acompanyat durant tant de temps.

M’agradava la seva manera desorganitzada de vestir, sempre amb aquells texans, una dessuadora i una cua mal feta d’or que li arribava a mitja esquena. I la seva manera de ser, era simplement adorable, el caràcter que treia de tant en tant, el mal humor dels matins, el seu riure exagerat i la seva dolça rialla. Tot ella era preciosa.

Tenia idees totalment boges. Jo sabia que ella també s’havia sentit sola, també havia tingut problemes, també havia patit. Però feia cinc anys que no sabia res d’ella i també necessitava saber com li havia anat després de tot. Per sort, l’endemà tornaríem a trobar-nos.

- Com t’ha anat tot? -em demana tímidament.

- Jo vaig bé. De fet he estat amb un parell de noies..., amb els amics i la música, ja saps...

- Bé, me n’alegro per tu. Jo des que vam separar-nos, ho he passat malament, sincerament... He estat visitant un psicòleg que m’ha ajudat bastant i ha aconseguit fer-me sortir de la depressió en què vaig caure.

- Però ara com estàs? Amb els nois com va? –va preguntar-me.

- Bé, no he estat amb ningú des de fa temps. T’he trobat a faltar.

- ... – No dic res, a causa de l’orgull.

Només tinc al cap la pregunta de com és possible que una noia dolça, tímida, alegre i feliç com ella, pogués haver caigut en una depressió. He estat pensant i, amb raó, després de tot, entenc que ho hagi passat tan malament. Ara em sap greu no haver estat al seu costat quan més em necessitava, d’haver-la deixat sola, sense ningú, desprotegida. Però jo no podia aguantar més tot allò, era massa per a mi.

Passarem la nit junts, ens convé a tots dos, convé estar una estona units, ja fa temps que hauria d’haver passat.

La nit és molt freda, és una típica nit d’hivern,  es veuen les estrelles, encara que sembla que el fred les intenti tapar, les fulles es mouen al ritme del vent, la lluna li il·lumina la cara com un gran focus de llum, el serrell llarg li tapa una mica la vista i els cabells s’aparten d’una bufada de vent. Li brillen els ulls, són cristal·lins, com si ploressin, sembla que ella s’ofegui en una llàgrima que no vol deixar caure. Està mirant al no-res, segurament pensant amb tot. No m’agrada veure-la així, de fet em fa mal. Li veig dolor en la mirada i les mans li tremolen.

- Els trobo a faltar, saps? No hi ha dia que no pensi en ells, en els seus riures i les seves veus; de tant en tant recordo com eren. La mare, tan guapa com sempre i amb aquella cara tan fina i aquells ulls en els quals em perdia constantment. Penso en les seves abraçades; no em vindrien gens malament ara mateix...deixa anar un riure, mentre s’eixuga una llàgrima.

-  I el pare...em va fer mal no haver-li demanat perdó després d’aquella baralla.

- Ja està, para. No vull acabar parlant del seu accident. – dic cridant.

Intento evitar pensar en tot el que acaba de dir, com pot ser que ella em recordi tant a la mare, com pot ser que ara jo també tingui aquest sentiment melancòlic... A ells sí que els trobo a faltar, faria el que fos per veure’ls per últim cop.

Ella em deixa anar un bonic somriure, m’abraça i amb els ulls m’assegura que tot passarà; em transmet seguretat.

Deixo anar tot l’aire que duia a sobre, em sento alliberat, per fi la torno a tindre al meu costat, a la meva germana.

 

Yael Moragas

3r ESO

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una estrella que creua el cel de dreta a esquerra

Era de nit. Era de nit i tot estava fosc, apagat, silenciós, tranquil… Feia només uns moments el sol acabava de marxar rere les grans muntanyes que protegien aquell petit poble. Ara, una gran taca negra havia fet desaparèixer el color ataronjat que deixa el sol quan es pon i havia aconseguit pintar sobre el gran llenç negre un munt d’estrelles radiants. Era de nit i tot estava fosc, apagat, silenciós, tranquil... Quan, de sobte, un petit objecte lluminós va creuar cel, com una pedra quan és llançada. Va creuar el cel de dreta a esquerra deixant un camí blanquinós al seu pas. El que no sabia aquest objecte és que captaria l’atenció de moltes persones que quedarien encantades, enamorades del seu color i els captivaria durant alguns minuts per fer-los pensar, gaudir o potser... preocupar-se.

La Marta es trobava jugant al jardí de casa, a la vora de la llum que emetia una farola. Ja era molt tard i els seus pares portaven molta estona cridant-la perquè entrés a casa per beure’s el seu got de llet calenta de cada nit per tal de fer-la entrar en calor després d'hores de jugar. La Marta estava al jardí rodejada d’allò que s’estimava més: les seves joguines. Ella encara era una nena i dins del seu caparró només cabien històries d’amor i de prínceps, de dracs i de fades, d’animals i tresors, i de totes aquelles històries que fan que els nens comencin a crear les seves pròpies fantasies. La Marta estava a punt de donar la tassa de cafè a la nina Mari quan, de sobte, un objecte brillant va creuar el cel de dreta a esquerra. Els seus ulls de mel van aixecar-se ràpidament per veure allò que acabava de succeir i el seu cap de seguida començà a crear històries.  “És l’estrella dels Reis Mags! O serà una estrella fugaç?”, va dir en veu alta la Marta mentre obria la boca i els ulls tant com podia. Corrent, i com sempre li havien explicat al col·legi, va demanar un desig amb totes les seves forces i, contenta i emocionada, va córrer a explicar la seva petita aventura als seus pares.

En Max és un noi adolescent. Passa de tot i no li importa ningú, només els videojocs. La seva rutina és sempre la mateixa i no la canviaria per res del món, va del cole a jugar als videojocs, i dels videojocs al cole. Només trenca aquesta rutina de tant en quant per anar a les seves estranyes reunions de marcians i éssers estranys, insòlits, misteriosos i sempre terrorífics. Allà s’hi passa llargues hores parlant amb els amics i discutint sobre temes sempre relacionats amb els videojocs, parlen de móns miseriosos, galàxies i personatges de ficció amb noms impossibles de pronunciar. Aquella nit estava sent molt xafogosa i el noi estava passant molta calor, massa calor, no podia més. Va decidir sortir al jardí i asseure’s en una de les cadires plegables que, amb el pas dels anys, la pluja havia aconseguit podrir-ne algunes parts. Al veure que la que havia triat no tenia cap problema i no li comportaria cap risc, va decidir asseure’s. Un cop acomodat, mentre l’ordinador s’encenia, va quedar-se mirant el cel i observant les estrelles. Mentre estava submergit en els seus pensaments, un objecte va creuar el cel de dreta esquerra. Al principi no va aparèixer en ell cap tipus de reacció, però, passats uns segons, el seu cervell va reaccionar davant d’aquella visió i la va relacionar amb la d'un OVNI. “No m’ho puc creure! Existeixen de veritat! Algú més ho haurà vist?”. Aquest objecte, en el cas d'en Max no va fer sorgir sentiments d’alegria i entusiasme, sinó tot al contrari, en Max ho va veure com una amenaça, un perill que no comportava res de bo, però també el va fer feliç ja que totes aquelles fantasies que veia als seus videojocs podien ser reals...

En Sergi estava corrent, com qui perd un tren, pels carrers del poble. Tenia un llarg, obscur i tenebrós camí per fer al seu davant. En Sergi és un executiu important que acaba de tornar d'un llarg dia de feina, s’ha passat la seva vida lluitant per aquella feina i no deixaria que ningú li prengués. Ell és un admirador de les coses materials, només vol guanyar diners per comprar i comprar. És una persona molt introvertida i la paraula “compartir” no es troba dins del seu vocabulari; les seves coses són seves i de ningú més. En Sergi portava una estona corrent, necessitava arribar ja a casa, i la imatge d'una manta i un llit còmode li provocava unes ganes immenses d’arribar. Entre passa i passa, va aixecar la vista buscant una mica de tranquil·litat per als seus ulls. De sobte, un objecte va creuar el cel de dreta a esquerra deixant una llarga estela blanca al seu darrera. “Ostres! Què ha sigut això? No serà un míssil no!?”, per a ell, aquell misteriós cos lluminós era una arma perillosa que havia estat llençada des d'algun lloc llunyà cap a aquell petit poble. En Sergi no va veure ni una estrella, ni un cometa, ni tan sols va voler quedar-se amb la idea que alguna cosa preciosa i espectacular havia creuat el cel, sinó que per a ell allò només significava una cosa: les seves pertinences estaven en perill, podia perdre totes les coses que tant de temps li havien costat guanyar. Tampoc va creure seriosament que fos una arma, per a ell era una “cosa” que amenaçava tots els seus èxits.

La Mafalda és una senyora d’uns noranta anys que es troba al porxo de casa seva gronxant-se sobre un balancí de vímet. Aquest l’ha acompanyat tota la seva vida  i ha viscut moltes coses amb ella. La Mafalda té el costum de sortir a observar el cel, el mira i recorda totes aquelles coses que li han succeït. De sobte, per art de màgia i sense avisar, l’objecte misteriós i lluminós creuà el cel que fins feia uns segons captivava els ulls de la dona. Ara, la seva atenció s’havia desviat cap a l’objecte que havia creuat el cel de dreta a esquerra i que deixava una llarga estela blanca al seu darrera. L’aparició d’aquest objecte va causar-li un profund sentiment de melancolia i alhora felicitat i records positius. Recordava el  dia que va veure un foc artificial per primera vegada, la visió d’aquell farolet que va deixar anar al cel el dia del seu aniversari, la visió d’aquella estrella fugaç que va complir amb el desig que va demanar...

La Sandra, sense cap intenció que no fos la de celebrar el seu aniversari, va clavar una espècie de coet que emetia una llum daurada a la gespa del seu jardí per així encendre la metxa i començar el compte enrere. “10, 9, 8, 7, 6, 5, 4, 3, 2, 1, zero!!” El coet va sortir disparat i la gent de la festa, avançant-se al seu moviment, ja tenia la mirada disposada cap a on ells creien que aniria la trajectòria del coet, però de seguida es van adonar que aquest no apareixia al lloc estaven mirant. Com si els ulls s’haguessin tornat molts pesats, van baixar la mirada ràpidament i van buscar el punt d’inici des d'on la Sandra l’havia encès, però de sobte, algú va cridar: “Mireu! Sí és allà!”. El que havia succeït és que s’havia torçat en la seva trajectòria i s’havia allunyat bastant. Ara, creuava el cel de dreta a esquerra, dibuixant una paràbol i no verticalment com ho hauria d’haver fet. Aquell petit incident que per a la gent de la festa no va significar res, va provocar que persones de diferents parts del poble i de diferents edats i personalitats deixessin lliure la seva imaginació i veiessin allò que ells creien que era.

 

Clara Coma-Cros

4t ESO

 

PROS@1

1r cicle

 

2n cicle