XARXET@

El poble que no podia ser poble

 

-Mare! Explica’m un conte...

-Ara no, Emma, és tard.

-Un de curtet sisplau!

-D’acord, un de ben curt, que demà t’has de llevar aviat.

Heus aquí que una vegada hi havia un barri en el qual els seus habitants eren ben diferents de la resta de la gent del poble. Si més no, ells s’ho creien, que eren diferents. La gent del poble no ho veia pas així.

La qüestió és que en aquest grup de casetes la gent parlava un idioma diferent, similar al del poble però una mica diferent. També celebraven unes festes pròpies del barri i tenien unes tradicions pròpies, ben antigues, que sempre havien seguit. Eren una gent amable, feliç, molt treballadors, assenyats i amb molta empenta. Bé, el fet és que un dia es van posar d’acord i entre tots varen decidir que volien ser un poble, volien tenir un nom propi. Fins i tot ja tenien una bandera que feia molts anys que era la seva. Ja ho tenien tot ben pensat.

Però vet aquí que van quedar ben decebuts el dia que ho van demanar i la resta del poble els va dir que allò no podia ser de cap manera. Els deien que entre tots ja eren un poble gran i que no volien que ells se separessin i tinguessin un altre nom... tot i que ja es veia que tenien un tarannà diferent. No, no i no, de cap manera els ho deixarien fer.

....

-Bona nit, Emma.

-Però, mare! Aquest conte no s’ha acabat!

-Saps què, Emma? Tens tota la raó, no té final. El desenllaç l’hauràs de  pensar tu mateixa. Jo, encara no sé quin serà... tot i que sé quin m’agradaria que fos. Bona nit.

-Mare, jo també sé com vull que s’acabi! Bona nit.

 

Núria Arquimbau

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Vet aquí una vegada

 

“Vet aquí una vegada…”. Així és com començaven sempre els contes de l’àvia Lluciana.

Ens els explicava quan en Pitu i jo érem petits; sortíem d’escola i anàvem a berenar a casa l’àvia. Bé, qui diu a berenar, diu a jugar, i diu a aprendre a estimar!

Ens ensenyava una pila de coses, però sobretot aquelles que realment són importants. Valors. Valors sòlids i per sempre.

Aleshores nosaltres no ho sabíem. De fet, vam saber que eren coses importants a mesura que ens vam anar fent grans. Però ja no hi érem a temps per fer-li saber.

En qualsevol cas, se’m dibuixa un somriure a la cara quan recordo que mentre apreníem les parts del cos en francès o les províncies al mapa de la paret de la saleta, aprofitava per regalar-nos algun petó i alguna abraçada, i ens recordava que havíem d’estimar. Uau, quins records! Tan lluny com queden i si tanqués els ulls podria sentir la seva arrugadeta pell a la meva galta, i aquelles reconfortants abraçades que en algun moment o altre he acabat enyorant.

 

Però tornem als contes de l’àvia. En sabia una pila, segurament els havia après de la seva dida quan vivia a Roda, tot i que he d’admetre que això no m’ho havia explicat mai.

No sé si em sap més greu o em fa més malícia, però el cert és que no els recordo. Ni concentrant-m’hi en sabria explicar un de sencer: potser algun títol, potser alguna imatge que em va quedar, o potser un personatge desdibuixat en la meva memòria, però poca cosa més. Això sí, el que em va quedar ben impregnat, van ser tots aquells valors i principis indispensables per anar pel món i que sorgien dels “contes de l’àvia”.

Si crèiem i érem bons minyons, l’àvia Lluciana ens premiava amb un conte, i de vegades, fins i tot dos contes si havíem fet molta, molta bondat. Sèiem davant d’ella, en Pitu i jo triàvem el conte, i l’escoltàvem embadalits. Però el cert és que el que ens estava regalant era que fóssim capaços de ser bones persones, que fóssim capaços d’estimar i de fer-nos estimar. Sé que estaria contenta de saber que aquell missatge ens va arribar i m’agradaria pensar que ha aconseguit tenir uns néts i besnéts de profit.

 

Fins aquí però, hem fet la part més fàcil, aprendre allò que ens havien ensenyat els que ens han estimat. Falta doncs posar en pràctica la segona part de la història, és a dir, que ha arribat l’hora de que transmetem als més petits de casa tot allò que ens ha fet millors persones. Aquest sí que és el llegat que hem de fer perdurar. “Se’ns ha girat feina!” que diem a casa.

 

Quina llàstima! Segueixo sense recordar-los. No ens els va deixar escrits enlloc, però sí que va saber com deixar la seva empremta en tots nosaltres. I semblaven només contes, només petons, només abraçades,...

I potser ara pugueu entendre una mica més per què se’m neguen els ulls d’orgull cada vegada que algú comença explicant un conte amb aquella frase que diu “Vet aquí una vegada...”

 

 

Montse Albert,

Accèssit                                                                                                                                                                                         

ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PROSA

Tres bocins de tu

 

“No moriré de cap angoixa ardent si visc perdent-me, sempre enamorat.”

                                                                                                                   Joan Vinyoli

I.

Conèixer-te és un repte que habita ballant entre llençols i fantasmes. Un camí de passes curtes, un petó, un matí. T’invento perquè és allò que em queda quan no hi ets. Et penso i m’atreu no saber-te més enllà d’aquella nit.  Respiro i m’estiro al llit, sol, fred.  Acluco els ulls i deso les mans a sota el coixí, ben amagades al costat de les pors, dels neguits. Em deixo emportar pel compàs càlid de la teva imatge i el teu record m’acarona i em pessiga a parts iguals.  

Saps? Junts recorrem els carrers de la ciutat allà on vam creure’ns immortals. M’esquitxes amb un “que ets burro!” i jo et mossego els llavis. T’abraço i tu em mires com si t’estigués donant el món. Als teus ulls hi veig l’oceà, sense límits, sense complexos. Només et demano que no t’espantis, a vegades ja les faig aquestes coses. Vull mostrar-te el “jo” i convertir-lo en “nosaltres”. Vull portar-te més enllà dels desigs i resseguir-te altre cop la corba de l’esquena amb la punta dels meus dits. Et robo un “guapa!” i me’l guardo a la butxaca mig per covardia mig per fer-te empipar. Freno en sec en una cantonada amb gust de mar tot regalant-te un tros de Sol que s’escola despistat entre els terrats. Et miro... “puc tornar-hi?”. I ens besem.

Obro els ulls en mig d’un badall tenyit per la llum que entra a través de la finestra. El teu nom és un miratge que ressona en les quatre parets de la meva habitació naufragant entre lleganyes. No em sorprèn no trobar-te estirada al meu costat ni em sorprèn somniar-te. De fet, si vols que et sigui sincer, no em sorprèn ni que siguis tu, sense nom, sense rostre. Presencio un cop més com m’atrapa no saber-te. Somric mirant el sostre i empaito la mandra sentint-me afortunat. Sóc amant del camí, sóc amant del repte.  I m’aixeco... per seguir caminant.

II.

La vida és com un teatre de marionetes orquestrat per dos actors: les ganes i la por.

Les ganes, sí. Ganes de veure’t i abraçar-te i dormir amb tu notant altre cop l’escalfor del teu ventre. Ganes de tu, que en definitiva són ganes de mi. Ganes de dir paraules sinceres d’agraïment a la teva persona perquè els mots són la manera amb la qual vull dibuixar una imatge que s’adigui a com de bonica et veig quan m’acaricies la barba mentre jo deixo reposar el cap a la teva falda. Ganes de cometre l’etern delicte de la teva pell. D’omplir-te de camins l’esquena. De somniar-te i explicar-te sense tabús ni parets opaques que, si em mostro així, és perquè no tinc cap altra manera de demostrar-te que ara vull estar amb tu. I fer-te un petó i un altre i un altre... Ganes de sentir que vivim en un etern “ara” sense pretensions ni cap altre projecte més que la meravellosa fortuna que esdevé ser arquitectes de la tendresa que destil·la el nostre moment mutu. Ganes de llevar-me i veure la llum del sol que s’esmuny entre les cortines tatuada al teu dors. D’admirar-te, de dir-te que el vestit que et queda més bé és el de la vida, teixit de matins a la facultat i cigarrets de “liar”. Mirar-te quan dorms i besar-te la galta, ben a prop del nas... Avui, sense tu, no  entenc cap revolució.

I la por. Por d’amagar tot això que et dic sota l’obscur llençol del silenci convertint les ganes en renúncia. Por que s’acabi el món i m’atrapi únicament abraçat al teu ecord. La por apaga les ganes igual que una gota d’aigua ofega una espelma. Que n’és de fàcil renunciar quan tinc por que marxis.

III.

Potser baixaré a la mateixa parada de metro. Potser miraré aquell banc on vam seure i somriuré pensant en com de virtuosos vam ser en el noble art de ser joves, en fer dels dubtes una oportunitat. Caminaré airós i pujaré per les mateixes escales mecàniques on, després de mirar-te uns segons, vaig decidir desitjar que aquella nit no acabés mai. Sortiré al carrer amb la ment absorbida per nous reptes i paisatges, vespres i cafès amb llet. Serà hivern i Barcelona seguirà sent com aquella noia que està guapa vesteixi el que vesteixi.

Seré jo i, en mi, sempre més duré un polsim de tu.   

 

 

Jordi Ginesta

Mestre de primària

 

 

 

Ha recollit el premi la seva filla, Èlia.