XARXET@

Llibres de paper

 

El 23 d’abril de 2014 vaig a visitar la meva mare com cada any. La trobo ordenant coses del garatge, hi ha molts trastos de quan jo era petita. Dins d’un bagul trobo: una nina, un àlbum de fotos i un llibre! Feia molts anys que no havia vist un llibre de paper. Recordo que quan era petita hi havia molts llibres, però van anar desapareixent fins que ara tots són digitals.

El llibre és El Príncep Feliç, l’obro... passo pàgines i sento l’olor que fan els fulls, i a cada pàgina hi ha uns dibuixos molt bonics. Com pot ser que ja no existeixin els llibres? Com pot ser que ja no existeixin ni les llibreries, ni les biblioteques... Tothom va pel carrer amb la “tablet”, llegint.

Li pregunto a la meva mare com van desaparèixer, i m’explica que un cop a l’any feien un gran foc a la Plaça Major i tothom els tirava a dins el foc, i així no ocupaven espai.

 

Sara Bagués, 3r EP

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El collaret

 

Hi havia una vegada una estrella blava amb un collaret.

Una nit estrellada una nena es va preguntar:

-Per què cauen les estrelles? Per què no es poden quedar a dalt del cel?

En aquell precís moment es va veure com una estrella baixava a poc a poc. L'estrella era una fada que li va dir que les estrelles mai cauen.

Les estrelles, que són fades, tenen un nen o una nena a qui han de protegir i resdoldre-li totes les preguntes. Les fades tenen un collaret que, quan algú es perd, el deixen caure; és com una llum que et mostra el camí. Cau a la lluna i s'omple de secrets i de records. Després s'envia al costat del nen o la nena que dorm profundament i des d'aquell moment el collaret fa llum en la foscor.

Al nen o a la nena que li pertany aquell collaret vodrà dir que la fada que l'ha deixat caure és la seva.

Quan li va acabar d”explicar aquesta història, la fada va tornar al cel i la nena se'n va anar a dormir.

Ho va somniar tot? O era real tot el que li havia passat?

Íria Nebot, 4t EP

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pastisset perdut

 

Hi havia una vegada un home d’ulls negres i el nas vermell molt simpàtic.

Cada dia feia 8 pastissets màgics, però un dia se li va escapar un:

- El meu pastisset! On és? Oh, no! S’ha escapat!- va dir espantat.

- L’he de trobar!- va dir mentre es posava el barret blau del seu penjador.

Va sortir i va anar a buscar-lo i es va trobar un home.

- No has vist pas un pastisset de color rosa per aquí?

- No, però el pot buscar al parc.

- Gràcies, bon home.

Va anar al parc i va trobar un infantó de 9 anys i li va demanar:

- No has pas vist un pastisset rosa, oi?

- Sí, anava cap al forn de pa.

I se”n va anar cap al forn...

- És aquí! L’he trobat!

I el pastisset i l’home van ser feliços per sempre.

 

Antonella Curbelo, 4t EP

Accèssit

 

En Beethoven

 

Hi havia una vegada un noi que es deia Beethoven i vivia a Bonn. Li agradaven quatre noies. Va escriure una cançó per a una noia que es deia Elisa, però ell es pensava que es deia Teresa. Quan es va fer gran es va tornar sord. I es va tornar rabiüt. I com que no sentia les cançons, tenia un aparell i se'l ficava a l'orella i així podia sentir les cançons.

 

          Ferran Fontseca, 1rEP

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Maria va a França

 

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria i una nit va voler sortir a passejar. I un cop, mentre passejava, caminant es va adonar que s’havia perdut. Però quan va encendre un fanalet es va adonar que casa seva era davant d’ella i la Maria va córrer a veure els seus pares francesos. I conte contat aquest conte s’ha acabat.

 Núria Collell, 1r EP

Accèssit

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Viatge d”en Floc

 

Hi havia una vegada un conill que es deia Floc i vivia amb la seva família en un bosc.

Va arribar l’hivern i treien la neu del bosc i la carregaven en un camió. La portaven al port i aquell vaixell anava cap al Pol Nord i la descarregaven. Allà el conill es va trobar amb un ós polar i li va dir:

-Saps com puc tornar a casa?

-No! -li va dir l’ós-. Però conec el camí, anem-hi!

-Oh, no! El camí s’ha fos! Què farem ara al pol sense gel?

-Allà hi ha un tros de gel trencat, hi podem pujar i anar navegant...

Però al cap d’una hora estaven molt cansats i no podien més, llavors van veure un vaixell de submarinistes que els van rescatar i els van portar a casa. El conill va tornar al bosc i a l‘ós li van construir un hàbitat al costat de casa del conill.

Catacric-catacrac, conte contat!

      Nil Casals, 2n EP

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El paleontòleg i el dinosaure

Hi havia una vegada en aquells temps que els ocells tenien dents, un noi que li agradaven molt els ossos d’animals.

Un dia va decidir que volia ser paleontòleg. Doncs així va agafar un avió, però també li agradava inventar! I abans d’agafar l’avió va fer un invent. Després va passar l’estona a l’avió mirant per la finestra i va veure on va aterrar. Quan va sortir per la porta de l’avió, va engegar el seu invent que eren unes ales connectades a la motxilla.

Quan va aterrar, va guardar les ales, i de la motxilla va sortir una lupa per veure les petjades d’animals però nomes quedaven els ossos enterrats. Després de buscar moltes hores va veure unes petjades  molt grans i les va anar seguint fins que va veure una criatura jugant. Va investigar què era, però la criatura es va espantar i com que tenia ales se’n va anar volant. El paleontòleg ràpidament va activar les seves ales i el va perseguir. Però una de les ales va xocar contra un arbre i com que el paleontòleg volava per sobre de la criatura, li va caure a sobre i es van fer amics.

Van anar a buscar menjar junts i la criatura, que era un dinosaure, no sabia on era casa seva.

 

Arià Iturrioz, 2n EP

Accèssit

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La nena Emma i l”euga Inka

 

Hi havia una vegada en un bosc una casa de pagès. Hi vivia una nena que es deia Emma. I pel seu aniversari li van regalar una euga. I l’Emma va plorar d’alegria. I com que era de dia podia sortir. I la nena es va fer mal.

-Auuu!! Quin mal! I ara quin nom li puc posar a l’euga? Ja ho sé, es dirà Inka. Inka porta’m fins a casa siusplau. Gràcies! Inka ets tan maca i tens tan bon cor que et mereixes cent mil petons!

I els seus pares estaven tan orgullosos que la van portar a un campionat. I des d’aquell dia va ser la campiona d’Espanya i de tot Catalunya i els seus pares la van portar al Tibidabo a Disney i a Port Aventura. I van ser tan feliços que per Nadal li van fer un munt de pollastre. I a l’Inka un munt de pastanagues. I els reis li van regalar una sella nova de color taronja clar, una corda i els estris per netejar a l’euga. I l’Emma i l’Inka van ser molt felices i van menjar anissos.

 

      Mar Moreno 2n EP

Accèssit

PROSA
Primària

Un dia plujós

 

Un dissabte després de despertar-me vaig anar al lavabo. Quan vaig tornar a l’habitació, vaig apujar la persiana i el dia no era gaire clar, a l’obrir la cortina vaig veure que estava plovent.

Un dissabte amb pluja, un maleït dissabte plujós, semblava un mal son. Desitjava que arribés el dissabte per anar a jugar amb els meus amics, però era impossible, estava plovent a bots i barrals.

M’estava avorrint molt, i tot just eren les onze del matí i ja havia esmorzat, jugat amb la tauleta, mirat la tele, fet els deures i fins i tot m’havia apuntat a una classe de suec a distància que al cap de 5 minuts vaig anul·lar.

El meu pare em va preguntar si volia jugar a escacs amb ell, i jo evidentment li vaig dir que sí. Al cap d’una hora ja havíem jugat mes de 20 partides, i és que el pare és molt dolent amb els escacs, bé amb els escacs i amb qualsevol cosa que el faci pensar més de 5 minuts.

Al cap d’una estona, cap el migdia, ja no plovia i els meus amics em van venir a buscar per  anar a jugar, i després de rumiar-m’ho una mica, els vaig dir que no, que estava molt bé a casa jugant a escacs amb el meu pare, jugant a l’oca amb la meva mare, a endevinar oficis fent mímica amb la meva germana i que si volien podien pujar i feríem un concurs de pastissos.  Al cap d’una estona, ja eren tots a casa jugant a fer de cuiners. Ens ho vam passar d’allò més bé.

Quan ja era al llit vaig pensar que encara que hagués set un dia de pluja, no va ser gens avorrit, és més, des d’aquell dia cada matí obro la persiana i apujo la cortina, per veure si està plovent.    

 

Jan Vilaró, 5è EP

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Adéu Laia!

 

Aquell dia, jo trobava a faltar a la Laia. Plovia, però em semblava que nevava. Cadascú dels flocs de neu semblaven ulls blancs que em deien ”et trobo a faltar.” I em feien pessigolles, però jo, no reia. Estava molt trista. Cada dia de febrer em preguntava si algun dia, ella tornaria. Vaig intentar de pujar al llit i atrapar els mals pensaments. Així, aconseguiria no trobar a faltar a la Laia. Però no podia, una veu de nena m'impedia pujar al llit. I és que em vaig cansar d'esperar. Una setmana, no tornava, dues setmanes, no tornava, tres setmanes, no tornava, quatre setmanes, no tornava, un mes, i no tornava. Trista, vaig decidir de no sopar i em vaig preguntar:

-Laia, on ets?

Crec que la mare em va sentir i ella i em va dir que algun dia, ella, tornaria. Però jo no ho creia. Perquè van passar vuit mesos i no tornava. Que passaria si ella no tornés en dos anys? No, segur que no tornaria. En aquell moment el telèfon va sonar. La mare em va cridar i jo vaig respondre que ja baixaria en un altre moment. Ella, em va dir que era la Laia i jo, em vaig emocionar:

-Hola?-vaig dir

-Hola Miranda. No tornaré fins...

-Fins demà? Una setmana?- vaig dir eufòrica i no la vaig deixar acabar.

-Fins...Mai...

Jo vaig penjar. Volia plorar però no podia plorar davant del meu pare. Dos dies després, el meu amic Marc i la Marta, que eren coneguts però no molt amics meus, van trucar al timbre de casa meva i em van dir que havien trobat a la Laia al carrer. Em van portar fins on era ella. Vaig pensar si el que m'havia dit l'altre dia era per donar-me una sorpresa. Vaig arribar, i... Era ella! La vaig saludar però quan es va girar, era en Quim amb una perruca i clips. I estava vestit de nena. Tots van riure de mi i jo vaig anar-me'n a casa plorant.

Ara ja tinc 18 anys i el meu aspecte ha canviat molt, però el de la Laia no sé si haurà canviat perquè la veritat és que no la vaig tornar a veure, així que no em faré il·lusions perquè mai tornarà. Adéu! Crec que m'estan trucant. Fins a un altre dia!

 

 

Lucía Domínguez, 5è EP

Accèssit

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Mai deixem d”aprendre

 

Avui acaba el curs i per a mi acaba una etapa de la meva vida, em jubilo.

Se’m barregen els sentiments: per una banda estic trista, perquè em costa imaginar que al setembre no tornaré a l’escola; però per l’altra estic feliç perquè són infinits els records que m’emporto dins meu.

Ha estat un dia d”allò més emotiu, ple de mostres d’afecte cap a mi i el reconeixement a la feina feta en aquests anys, que no són pocs…

En aquest temps he conegut a molta gent, a qui he d’agrair el seu pas per la meva vida, però molt especialment a la meva amiga Marisa. Avui ha estat al meu costat per acomiadar aquest cicle laboral, però també m’ha acompanyat en molts altres moments importants. He de dir, que és gràcies a ella que sóc mestra, mestra d’Educació Especial. I ara us explicaré el perquè…

Hem de retrocedir bastant en el temps, jo tenia uns 5 anys. M’agradava que arribés la primavera, la presència d’infinitats de colors i l’escalfor del sol, que s’allarguin les tardes i poder quedar-me més estona al parc. I és en el parc on tot va començar.

De dilluns a dijous entre les activitats extraescolars, les visites a casa els avis i d’altres coses… les tardes estaven sempre ocupades, però els divendres era cita obligatòria al parc: gronxadors amunt i avall, baixades pels tobogans, escalades a les torres, castells a la sorrera…

M’encantava fer construccions amb la sorra i la meva mare sempre em portava la pala, la galleda i els motlles.

Un dia que la mare va haver d’anar a Barcelona, com que se li va fer tard, no va poder passar per casa a buscar la bossa amb els estris, de totes maneres me’n vaig anar de dret a la sorrera. Allà hi havia una nena que jugava. La recordo perfectament allà asseguda, amb uns cabells negres com el carbó i de pell blanca com la neu, que en conjunt feien ressaltar un ulls verds ametllats. Els seus llavis eren molt prims, però emmarcaven un gran somriure.

Poc després de seure, em va mirar i sense dir res em va estirar el braç per deixar-me algunes de les seves joguines. Les vaig agafar i li vaig donar les gràcies. Em vaig presentar i vaig començar a explicar-li coses sobre mi. Ella no va pronunciar paraula, però no parava de somriure.

Després d’una bona estona, una dona li va fer un gest, ella va recollir els seus trastos i va marxar cap al banc on seia. En la distància em va dir adéu amb la mà.

La setmana següent ens vam tornar a trobar, aquell dia jo portava les meves joguines i ella també, així que les vam compartir plegades. La tarda va ser similar a l’anterior, jo xerrava com una cotorra i ella només em responia amb la mirada i el somriure.

Així van anar passant les setmanes i cada divendres compartíem històries dibuixades a la sorra. Les tardes acabaven quan ella em deia adéu amb la mà.

Tot plegat un divendres va passar alguna cosa diferent, a mig jugar ella es va aixecar i se’n va anar cap a la dona del banc, era la seva mare. Movien les mans i allò em va sorprendre. Poc després es van acostar les dues cap a la sorrera, aquella dona alta i prima es va ajupir i dirigint-se a mi em va dir:

- Es diu Marisa.

En aquell moment em vaig adonar que en tot aquell temps no sabia el seu nom…

- La Marisa és sord-muda i no pot parlar com nosaltres. M’ha demanat que et digui que li agrada molt reunir-se amb tu i que tot el que li has explicat no t’ha pogut sentir, però que per les teves expressions creu que t’entenia. Voldria que algun dia vinguessis a casa a jugar, què hi dius?

Em pots ensenyar a  dir “SÍ” amb el seu llenguatge?- li vaig demanar.

Ella va fer un gest i jo el vaig repetir.

La Marisa va respondre movent les seves mans, estic segura que em va dir que estava molt contenta.

A partir d’aquell dia tot va canviar, fins aleshores era la nena del parc, ara és la Marisa i de només somriure, ara em parla. La nostra amistat va anar creixent i jo vaig aprendre el llenguatge de signes per poder comunicar-me amb ella.

Les experiències que hem anat compartint van fer que decidís encaminar-me en el món de l’ensenyament i diria que una de les coses més importants que he après ara que ja sóc gran, és que mai deixes d’aprendre i que qualsevol persona pot ser un bon mestre.    

 

Duna Busquets, 6è EP

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El xec de la Laia

Una pobre mossa, rossa i prima, que es deia Laia, netejava l’entrada de la casa on treballava. El senyor d’aquella casa, li pagava tan poc, que només li donava per comprar menjar, per això només tenia roba vella.

Un matí de sol intens, la Laia es va trobar un xec al portador de deu mil euros, al carrer on treballava. La rossa no havia vist mai tants diners. La molt espavilada el va agafar i el va anar a cobrar.

Al dia següent que era divendres, es va llevar al matí per anar a comprar: roba, sabates, joies, i complements… per posar-se ben bella. A la tarda, quan va arribar a casa seva va tenir un parell de visites. La primera va ser d’un veí presumit i gallet molt repentinat, que li va preguntar:

-Et vols casar amb mi Laia?

-Nooo! no ets pas el meu tipus.-Va respondre ella.

La segona visita de la tarda va ser un pagès que li venia les patates, va trucar a la finestra, i li va demanar per sortir. La Laia li va dir que no, que era massa “rural” per a ella. El noi se’n va anar tot trist.

Al matí vinent la presumptuosa Laia, se’n va anar a passejar, i pel camí es va trobar a en Miquel, un vell baixet amb barba i amb els cabells blancs. Portava unes flors per regalar-li. La Laia ja sabia que li volia consultar, perquè ja li havia demanat en una altre ocasió. Ella va agafar les flors i les va xafar a terra. L’home va fugir, no fos cas que també li fes a ell.

En Pere que era amic d’en Miquel també li volia demanar matrimoni, però en veure com fugia el seu company no es va atrevir a preguntar-li.

Al migdia la senyoreta va anar a la perruqueria i sortint, un cambrer li va cantar una cançó d’amor:

Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto,
que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho, que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.”

Com que era un simple cambrer, la Laia el va menysprear, i va passar d’ell.

Arribant a casa seva l’esperava en Jordi, un noi molt ben plantat, amb americana, corbata i a més adinerat, i sense que ell li digués res, la mossa es va enamorar. Després de conversar, educadament li va demanar la mà. Ella va dir que sí immediatament i sense gairebé coneixes es van casar.

En acabar el casori en Jordi, va veure una acció de la Laia que no li va agradar. I quant van estar sols a casa, ell la va sacsejar i li va cridar.

Llavors la Laia es va adonar que :

“NO ENS PODEM FIAR DE LES APARENCES”

 

Carmen Pérez, 6è EP

Accèssit

ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PROS@1