XARXET@  2016 ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PRIMER CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA
PROSA

Seixanta-tres

Vaig sortir de casa i un eixordador soroll em va passar pel davant. Era una moto, però va passar tan ràpid que només vaig tenir temps de veure que portava el número dos just al davant. Em vaig posar a caminar. Vaig passar per damunt d’un pont que travessava un torrent per on baixava molt poca aigua, només una mica per mantenir-lo humit. El pont era molt bonic. Estava construït amb una pedra de color vermellós com el del casc de la moto que m’havia passat pel costat esquerre. D’aquest pont vaig passar a un altre que travessava un riu. Però aquest no era tan bonic. Estava fet d’un ferro molt rovellat.

Més tard vaig veure una nena amb una bicicleta de color vermell. La bicicleta tenia tres rodes, com la que tenia jo quan era petit. Portava un cistell just al davant on hi duia tres pomes. Quan vaig fer unes passes més, vaig  veure un home que anava borratxo. Anava molt ben vestit, amb una corbata de color blau i una americana de color negre, però estava bevent com un boig d’una ampolla de whisky. Vaig seguir caminant, tot i que em feia una mica de por. Com que es feia de nit em vaig parar en un petit hostal. Hi vaig entrar, però no hi havia ningú. Només hi havia una petita campaneta que tenia el batall ben rovellat. La vaig tocar i va sortir un home molt baixet i petitó. Em va demanar què volia i li vaig dir:

-M’agradaria passar una nit aquí.

-I tant -va respondre ell bastant content.

Vaig passar la nit allà. Al matí em vaig despertar, em vaig vestir i vaig esmorzar unes magdalenes de xocolata molt bones. Però no em podia quedar allà, havia de seguir el meu camí. Al cap d’una bona estona de caminar em vaig trobar una oca i no li vaig fer gaire cas, però l’oca m’anava seguint. Em vaig posar una mica nerviós en veure que em seguia, però vaig seguir caminant. Al cap d’un moment vaig girar el cap i vaig veure que ja no em seguia. S’havia aturat amb una altra oca. Però jo havia de seguir el meu trajecte. Més endavant vaig veure un pou i m’hi vaig acostar. Era molt profund. Estava construït d’una pedra fosca i tenia lligada una galleda de color blau. La vaig tirar fins el fons, vaig agafar una mica d’aigua, la vaig pujar i me’n vaig veure una mica. Sense ni adonar-me’n, davant meu em vaig trobar un bosc molt profund i silenciós. Me’l vaig quedar mirant, però de cop vaig sentir un soroll que provenia del mig del bosc. Vaig sortir corrent com mai havia corregut. Quan vaig ser una mica lluny, vaig mirar endarrere i vaig veure que era un boletaire, i em vaig quedar més tranquil. Al cap d’una hora de caminar vaig trobar un parc molt gran, almenys aparentment. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure una ballarina molt i molt lluny, m’hi vaig acostar. Era molt guapa, portava un monyo molt alt i una faldilla de tutú. No li vaig dir res, només vaig contemplar com ballava, en sabia molt. Però no volia perdre més el temps, per això vaig decidir anar cap a la ciutat. Jo a les grans ciutats m’hi passaria hores i hores voltant i mirant aparadors, però estava tan cansat que vaig preferir asseure’m a prendre alguna cosa en algun dels molts bars que hi ha. Quan vaig seure em van dur un got d’aigua. Me la vaig beure tota d’un glop. De cop en un obrir i tancar d’ulls va aparèixer un home just al meu davant. Anava amb un cotxe molt petit i estrany de color blau. M’hi vaig acostar i no em va dir res, però jo li vaig preguntar:

-Hola, que em podria dur?

-Sí, i tant, puja! -em va respondre.

Vaig pujar al cotxe i ens en vam anar. Quasi bé no hi cabíem. En tot el camí no ens vam dir res. Ell xiulava i a mi em posava molt nerviós, però no li vaig dir res perquè no volia cap problema amb aquell misteriós home. Quan vam arribar li vaig dir:

-Moltes gràcies, que em podria dir on som?

Però l’home no em va contestar. Jo tot molest me’n vaig anar. Vaig fer una passa i una altra i així contínuament fins que vaig veure un nen que s’havia picat els dits amb un martell molt gros i li vaig dir:

-Hola, estàs bé?

-Sí, gràcies -va contestar.

-Saps on som? -vaig preguntar intrigat.

-Sí, som al camp de golf més gran de tota la ciutat.

-Carai, moltes gràcies -li vaig dir i me’n vaig anar.

Vaig entrar al camp i vaig veure un home picant una pilota. Anava vestit amb uns pantalons blaus i una camisa verda. De sobte em vaig girar i vaig veure un home fumant un gran “puro” i comptant diners. Anava molt mal vestit però anava amb una roba que semblava d’una bona marca. Li sortien tot de diners per a les butxaques. Quan em va veure em va dir:

-Si vols pescar, has d’anar per allà.

-Gràcies -vaig contestar i me’n vaig anar.

No sabia per què m’ho havia dit ben bé, però jo vaig fer cas a l’home i me’n vaig anar per allà on ell m’havia dit. Un tros més avall ja vaig veure un home que pescava. L’aigua li arribava als genolls. Anava vestit amb una roba de pescador, portava uns pantalons per sobre la camisa i unes botes per sobre els pantalons. M’hi vaig acostar i vaig sentir que em deia:

-Per allà no passis que hi ha un cap de mort.

-Moltes gràcies, senyor -li vaig respondre, però ell ja no m’escoltava o almenys ho feia veure.

Vaig seguir caminant. Al cap de cinc minuts em vaig trobar un homenet jugant a futbol, que em va dir:

-Passa’m la pilota.

Jo li vaig passar però no li vaig tornar resposta.. Aquell home em feia sentir desconfiança per això no li vaig dir res. Per fi vaig poder moure la meva fitxa fins a l’última casella. La casella número seixanta-tres del joc de l’Oca.

Bruna Vilar, 1r ESO







Sempre es pot aprendre i treure alguna cosa bona

Des d’aquella butaca negra on seia i fins a pujar a l’escenari podia sentir com tothom l’aplaudia i l’admiració que la gent sentia vers ella.

La Rita era una dona que passava de llarg els quaranta, tot i així semblava molt més jove. Tenia un cos esvelt i un rostre dolç, era de pell pàl•lida i quan algú li feia un compliment les seves galtes es tornaven rosades. Sempre tenia un somriure tímid i amagava la seva mirada vergonyosa sota unes ulleres de pasta.

Quan era dalt l’escenari davant l’atri, amb aquell diploma a la mà li semblà que el món s’aturava, com a les pel·lícules, aquell moment en què algú està a punt de morir i pot veure la seva vida passar en imatges, doncs igual.

Li van venir records d’infantesa: els canelons dels diumenges que preparava la iaia, quan el pare s’inventava històries meravelloses abans d’anar a dormir o com la mare feia un titella divertit amb un tovalló. La falta de recursos econòmics no eren una excusa per no viure amb un somriure, però a mesura que es feia gran el fet de pertànyer a una classe social o altra podia marcar, i molt. Ella no podia tenir mòbil o vestir “a l’última moda” i quan ets adolescent, coses materials com aquestes et feien participar de la vida social o bé quedar-te desplaçat. I la Rita es sentia sola.

Va ser una etapa dura i la recordava amb certa tristesa, però van ser aquells anys els que la van empènyer a somiar i arribar on és ara.

Els caps de setmana, mentre els altres nois i noies de l’institut sortien al cine o de compres, ella anava a visitar la seva àvia a la residència. Des d’un temps enrere, l’àvia oblidava les coses i com que els pares treballaven molt i no podien atendre les seves necessitats van decidir que anés a un asil. Allà va conèixer altres residents i alguns d’ells també se sentien sols. La Rita va voler canviar-ho. Va proposar que els dissabtes a la tarda podien fer diferents activitats i així va ser: els explicava contes, preparava tallers de manualitats o cuina i, fins i tot, feien sessions de psicomotricitat. Era extraordinari sentir com l’esperaven cada setmana i com amb tan poc podia fer feliç a tanta gent.

Uns mesos més tard l’àvia de la Rita va morir. Va ser un dels moments més tristos que mai havia experimentat, malgrat tot va decidir que seguiria anant els caps de setmana a la residència. Viure aquella experiència, les relacions amb la gent gran i la pèrdua de l’àvia la van encaminar a cursar medicina quan va ser el moment d’anar a la universitat.  

Va ser una estudiant excel·lent, llicenciada amb les millors notes, treballant per pagar-se la carrera i sense faltar mai a la seva cita dels dissabtes. Va centrar la seva especialitat en l’Alzheimer, la malaltia que va fer que la seva àvia la recordés com la nena dels cabells d’or i no com la Rita, quan la van dur a la residència perquè no era capaç ni de vestir-se sola o perquè no era conscient del perill que corria havent oblidat com es feien un munt de coses... Aquell “mal”, va conduir aquella jove a sentir-se estimada i a entendre una realitat de la qual no en som conscients fins que no es viu a prop.

I quan la Rita va tornar a la realitat i es va veure davant del públic, va decidir plegar el full del discurs que duia entre les mans, va deixar de banda aquell escrit amb terminologia mèdica i va explicar la seva experiència. Cada una de les seves paraules van commoure a tota la sala. Atribuïa el reconeixement de les seves aportacions per tractar l’Alzheimer a uns pares treballadors, a una àvia lluitadora i a l’amor de tota la gent gran que la van fer sentir estimada quan els seus iguals l’havien deixat de costat. I va ser a tots ells  a qui va dedicar el seu discurs, fins i tot als que no s’havien portat bé amb ella, perquè de qualsevol situació, per difícil o dolenta que sigui, sempre es pot aprendre i treure alguna cosa bona.


                 Dunna Busquets, 1r ESO

Accèssit













El primer dia


Obro els ulls amb un petit esforç i la foscor de l’habitació m’abraça. Tinc el front humit i les mans suades. El batec del cor segueix sent constant però va més ràpid del normal. No li dono massa importància i m’humitejo els llavis amb la punta de la llengua. M’empasso la saliva acumulada a la boca i em grato els ulls. Els cabells m’acaricien el coll i sento que unes passes s’acosten pel passadís. S’obre la porta amb un cop sec i fort i el rostre de la mare il·lumina l’habitació abans negra.

-Lleva’t, has d’anar a l’escola –diu amb un fil de veu tan dolç que quasi no el sento.

Faig un últim badall i vaig cap al lavabo. La meva cara es reflecteix al mirall i és pàl·lida, molt pàl·lida. Els ulls tan petits que sembla que els mantingui tancats i uns llavis carnosos que li roben protagonisme al nas. Obro l’aixeta i en surt un raig d’aigua fred. Espero que surti una mica més calenta i em rento la cara. La mare, en sentir el ressò de les passes quan baixo les escales, m’avisa i em diu que m’afanyi a esmorzar que arribaré tard el primer dia. Preparo la motxilla amb totes les coses necessàries a dins i la deixo al costat de la porta. Entro a la cuina sense gana. La mare m’observa fixament però li retorno una mirada desafiant. Sap que no vull esmorzar.

-T’ho has de menjar –em diu amb un to tranquil i alhora enfadat.

-Ho sé. No tinc gana –responc tallant.

La cuina abans freda, es converteix en un ambient calent i tens. M’aixeco, deixo el menjar tal i com me l’he trobat pocs minuts abans i marxo de la cuina amb passes lleugeres. Miro una última vegada la mare. Intento somriure però no ho aconsegueixo. M’assec al sofà del menjador i els meus ulls es concentren en el rellotge del fons de la sala. Un rellotge antic, d’un color marró tot i que desgastat. Cada vegada que passa un segon l’agulla es mou fen un soroll imperceptible per a algunes persones, però no per a mi. Per això el meu peu es mou cada vegada que sent aquest petit i curt soroll al pas del temps.

La mare em coneix molt bé. Tan bé, que sap com estic a cada moment, inclòs quan ni jo mateixa sé com em sento així que entra per la porta del menjador. Aixeco el cap intentant connectar les nostres mirades, però ella mira al terra. Sap que l’estic mirant i per això decideix asseure’s al meu costat. Em moc una mica i aleshores la meva mirada també s’abaixa fins a trobar el terra. Les dues estem inclinades cap endavant; jo amb les mans unides i ella amb una repenjada sobre cada genoll. Fem un sospir quasi al mateix temps i la mare comença a parlar.

-Escolta, sé que no es fàcil per a tu... En fi, és el teu primer dia i... els nous companys de classe saps com poden ser i... –no acaba la frase, fa un intent de continuar-la, però decideixo parlar jo.

- No continuïs. No m’estàs ajudant –responc d’una manera més enfadada del que pretenia.

No em diu res. Es limita a mirar-me. Però una mirada menys tendra i més tensa que abans. Suposo que per la meva resposta. Sé que m’he de disculpar, però no ho faig. Busco de nou el rellotge amb la mirada. El meu peu ja no es mou. És hora de marxar. M’aixeco del sofà, agafo la jaqueta i la motxilla, i surto per la porta. La mare em diu que m’esperi, em vol portar amb cotxe. Faig un gest com a símbol de rebuig. Obro la porta, surto i la tanco amb un cop. Les bambes abans seques, ara es mullen per la humitat del carrer. No plou, però al meu voltant hi tinc una bombolla de boira. Em repenjo la motxilla a l’esquena i abaixo el cap, amagant la boca sota el buf. No sé si ho faig pel fred o ho utilitzo com a refugi. Com a refugi de la por que volta dins meu des que m’he llevat.

Avanço lentament, potser perquè em dóna la sensació que la por disminueix caminant a aquest ritme. Cada vegada que passo per davant d’alguna persona em mira de cua de l’ull. Sempre sóc el centre d’atenció. Molta gent pensarà que això és positiu però no, no ho és. Els meus ulls intimiden els de tot aquell que em mira a mi, tot i que més que mirar-me, m’observen. Em fa por que els de la nova classe facin el mateix. Em fa por que quan entri per la porta sigui un punt vermell en un món blanc. Em fa por que tota l’atenció s’abalanci sobre mi. Em fa por.

Quan la ment fa fora tots els pensaments, aixeco el braç cap endavant fent un petit impuls a la vegada perquè la màniga de la jaqueta s’arremangui; ho fa i, aleshores, deixa un rellotge al descobert. Miro l’hora que és i m’adono que arribo tard. Així doncs, em repenjo la motxilla a l’altra espatlla i començo a córrer. Hi ha bassals, i en passar-hi corrents per damunt, esquitxen i em mullen la part baixa del texà, però no m’importa. Entro per la porta de la nova escola just quan el timbre que indica l’inici de la primera classe sona. Faig un últim esforç i corro més ràpid. Estic davant de la porta de la meva classe i freno de cop. Hi ha un vidre i puc veure què passa a l’interior de l’aula. No ha arribat el professor i tothom està dret i xerrant. Alguns riuen, altres semblen preocupats i alguns mostren un rostre seriós. També veig algun nen sol, aïllat de la resta, sentint-se incapaç de socialitzar amb algun dels companys. Obro el pany de la porta lentament, intentant no fer soroll, i entro a la classe. Com m’imaginava, totes les cares es giren en direcció on em trobo jo. Sóc el maleït punt vermell. Em poso nerviosa i la respiració és cada vegada més ràpida i tallada. Noto que algú se m’acosta per darrere i aleshores em giro. Veig una senyora gran, amb cabells de mitja llargada plens de tons grisencs i un rostre arrugat i alegre. És la professora. S’ha adonat de la situació en què em trobo i decideix presentar-me ella a tota la classe.

-Ella és la Marta, l’alumna nova. Ha començat el curs més tard, però espero que tingui una bona benvinguda. Pots seure al costat de la Cristina, t’ajudarà a organitzar-te –diu mentre m’acompanya a la meva taula.

Aleshores, mentre avanço amb passes tremoloses cap a la meva taula assignada, desitjo que sàpiguen tractar amb una noia amb anorèxia.

Clàudia Rodríguez, 2n ESO













Especial


Es desperta sobtadament, tot suat: ha tornat a tenir un malson. En té molts últimament, tots del mateix, però no en sabria dir el perquè. Allarga la mà per trobar el despertador i mira l’hora: les quatre de la matinada. Deixa anar un sospir: sap que no es podrà tornar a adormir tot i que encara és molt d’hora. Engega el llum de l’habitació i la foscor desapareix sobtadament per donar lloc a la llum. Després obre una mica la persiana i mira per la finestra. És una nit fosca, sense cap estrella. Ni tan sols la lluna s’atreveix a treure el cap. Li agrada mirar el cel, especialment el nocturn. S’hi sent relacionat d’alguna manera. El cel és com els seus horitzons, les seves fronteres, les seves possibilitats tenint únicament una vida, una existència: enorme o, fins i tot, infinit.

Decideix aixecar-se per anar al lavabo a veure aigua i a fer pipí. S’acaba de destapar i posa un peu a terra, i després l’altre. Obre la porta vigilant de no fer soroll i surt cap al passadís. Tira recte i després gira a la dreta. No hi ha ningú. Engega el llum i va cap el vàter. Quan acaba va cap a la pica. Beu aigua i després es mira al mirall. Té els cabells castanys despentinats i fa ulleres. Els seus ulls, un d’un marró més aviat clar i l’altre d’un color tan fosc com aquella nit, estan vermells i inflats. Marxa del lavabo i torna cap a la seva habitació. Just abans d’entrar, però, li sembla veure una ombra diferent, que trenca l’ordre de l’edifici a les hores nocturnes: tot igual de fosc i quiet, sense cap moviment a part dels seus propis. Vol fer veure que no és res, enganyar la seva vista i la seva memòria per esborrar la imatge de l’ombra, com si no hagués passat res. Qualsevol persona hauria prescindit del detall, hauria entrat a l’habitació i ja està. Però ell no és com qualsevol persona. És diferent, és especial.

Camina cap al final del passadís, curiós i amb por, on li ha semblat veure l’ombra, però no hi ha res, com si el vent s’hagués endut l’ombra. Però sap que sí que hi ha, o hi havia hagut alguna cosa. Respira a fons i fa mitja volta, però no ha fet ni dues passes quan una figura salta davant seu.

S’espanta, i es queda paralitzat com si l’haguessin congelat, però no pot perdre temps. Esquiva la figura i fuig corrents cap a la seva habitació. Però el desconegut és veloç, i l’atrapa en un instant. Quan ja l’ha atrapat i veu el desconegut més de prop, el noi s’adona que, tot i que porta la cara tapada, és una noia. La noia, però, el tira a terra sense cap dificultat i treu una mena de punyal modern d’algun lloc. Ell tanca els ulls. No se’n sap avenir de res. Ha passat tot tan de pressa. Està vivint exactament el mateix que li passa al seu malson, però sempre s’acaba aquí. S’acabarà també la seva vida aquí?

De sobte, però, la noia deixa anar un crit de dolor, i fa un bot, tot separant-se d’ell. No sap per què ho ha fet, però el noi aprofita l’ocasió per córrer, com si fos vent durant la pitjor tempesta, durant el pitjor tornado, cap a la seva habitació i tancar-s’hi. Però no pot cantar victòria. L’assassina comença a picar la porta, d’una manera molt forta. La porta és vella, i gemega, avisant al noi de que no aguantarà.  

De sobte, però, els cops s’aturen com per art de màgia i sent com si algú corregués. El noi respira profundament: ja està? S’aixeca, però en aquell intent la porta cau a terra de cop, i entra una llum blanca molt intensa. Es queda encegat durant uns instants per culpa de la llum, però pot sentir unes passes tranquil·les, d’algú que camina com si no hagués passat res. Una persona s’està acostant a ell, i no deu tenir gaires bones intencions.

-Hola? -diu una veu femenina.

El noi, però, no respon, sinó que deixant-se dur pels nervis, clava un cop de puny a la noia, a cegues. Ella deixa anar un crit de sorpresa i dolor.

-Però què fas?! No veus que.... -crida la noia, però no pot acabar, ja que el noi, l’hi clava un altre cop de puny, encara més fort, deixant anar un crit de nervis.  

-S’ha acabat! -torna a cridar la noia, enfadada i adolorida, i, seguidament, deixa anar una llum blanca que li treu el noi de sobre i el fa sortir volant cap a la paret. Just on va a parar hi ha un mirall, que es trenca amb l’impacte, tot dividint-se en milers de vitralls, que es claven a la pell del noi, un altre cop encegat.

-Vés-te’n! -deixa anar, histèric-. No em matis!

-Si et tranquil·litzessis i em deixessis parlar, potser canviaries d’idea -diu, freda, la noia-. Per començar, no et vull matar, sinó que t’acabo de salvar.  

-Segur -respon, irònic.

-Com et dius? -pregunta la noia ignorant el  comentari de l’altre.

-Les preguntes les hauria de fer jo, que no he vingut a matar-te al...

-Però què està passant, aquí dalt?! S’ha trencat un vidre? Si torno a sentir, encara que sigui una paraula, pujo i us expulso a tots! -se sent una veu enfadada des de baix.

-Qui és? -demana més baix la noia.

-Un professor. No sé si saps que visc intern en una escola perquè els meus pares treballen molt. Només els veig per Nadal i una setmana a l’estiu. Però centrem-nos. Tu qui ets? Per què m’has volgut matar?

-Hem de marxar! -diu la nouvinguda per sorpresa del noi-. Ràpid!

-Com? No! No puc marxar així com així!

-Doncs jo t’obligo! -diu la noia convençuda, i torna a fer aparèixer aquella llum, que encega el noi i el deixa, a més, marejat i perdut. Llavor algú, que segurament no és ella, l’agafa i l’aixeca com si pesés com una ploma. Intenta resistir-s’hi però no pot, i uns braços musculosos se l’enduen de l’internat.

Recupera la consciència i la vista en una petita habitació d’una casa vella, que no pot reconèixer. Però sap que no és la seva habitació. Llavors veu la noia d’abans, i li crida:

-Primer m’intentes matar i ara em segrestes? Deixa’m en pau!

-Que no t’he intentat matar, pesat, que t’he salvat. I sé que t’estàs preguntant per què et volia matar, aquella. Doncs jo t’ho dic: perquè ets especial, diferent, com jo.

Llavors el noi s’adona que té raó, que ella no l’ha volgut matar, ja que l’assassina era una altra persona. A més, si l’hagués volgut matar, ja ho hauria fet.

-Potser tens raó, no m’has matat. Però què vols dir que som especials? Que jo també puc fer llums rares per fer xocar gent amb miralls i fer-los mal? Perquè tinc uns quants vidres clavats. I fa mal.

-Tu m’has ventat dos cops de puny. I no han sigut precisament fluixos -respon ella amb un to de veu fred com el gel-. Era el mínim que podia fer. Ara tranquil·litza’t i vine, a veure si et puc treure els vidres.

El noi li fa cas, s’aixeca i va cap a ella. Quan és més a prop de la noia s’adona que té dos blaus a la cara: un a l’ull dret i un a la barbeta esquerra. També veu que la noia té, com ell, un ull de cada color: un d’un verd blavós i l’altre d’un verd més fosc. S’adona que la noia és guapa, que té els cabells castanys, d’un color similar al seu i que deu tenir la mateixa edat  que ell: quinze anys o setze.

-Com et dius, per cert? -li pregunta la noia abans d’arrencar el primer trosset de vidre del coll del noi-. A mi em diuen Aileen, que vol dir “llum”. Ja deus saber per què.

-Jo em dic Fèanor. No sé què vol dir -respon, i després deixa anar un crit de dolor, ja que l’Aileen li ha arrencat un altre tros de vidre. Són trossos petits, però tot i així fan mal. Són com petites urpes, que s’aferren a la seva pell sense voler desenganxar-se.

-Jo sí que sé què significa. Vol dir “esperit de foc”. Fèanor és un personatge d’una novel·la.

-Ah sí? No en tenia ni idea. Però què vol dir que som especials? Que tenim poders? És impossible!

Però l’Aileen no respon. Està molt pensativa, reflexionant sobre alguna cosa. De sobte s’il·lumina i diu:

-Els teus pares devien saber que eres especial. Potser perquè ells també ho eren. Devien descobrir els poders que tens, i potser llavors et van canviar el nom (és una cosa típica entre els especials, posar-los noms relacionats amb els seus poders). I llavors et van dur a l’internat per protegir-te. És possible que  hagis cremat algú, t’hagis escalfat molt o alguna cosa així?

En Fèanor pensa una estona, i llavors respon:

-Fins avui no m’ha passat res, però quan aquella que em volia matar m’ha tirat a terra i m’estava a punt de matar, ha fet un bot i s’ha allunyat de mi de sobte. En aquell moment ho he trobat estrany, però no hi he pensat més. Per cert, tu com vas descobrir que eres especial?

-Quan tenia onze o dotze anys em van trobar, però no em van matar. Em van raptar. Em volien utilitzar per... no ho sé... per descobrir com som els especials? Però em van salvar.

-Qui? -pregunta el noi-. Qui et va salvar?

-Ell -respon l’Aileen i assenyala cap a una figura que ha entrat silenciosament com si no volgués que la veiessin.

-És en Jack -diu, i després el nouvingut saluda en Fèanor amb la mà. És un noi alt, jove, uns sis o set anys més gran que l’Aileen i en Fèanor. Té la musculatura molt desenvolupada i els cabells foscos. Té, a diferència d’en Fèanor i l’Aileen, els dos ulls del mateix color: un color marronós.

-Hola -saluda en Fèanor i al cap d’uns instants li pregunta-. Tu també ets especial? Per cert, expliqueu-me més coses sobre què vol dir ser especial.

-No -respon en Jack-. Jo no ho sóc. Tots els especials teniu un ull de cada color, a més, i jo els tinc del mateix color.

-En Jack  formava part d’un grup de persones que es dediquen a perseguir-nos i matar-nos, o segrestar-nos, en altres casos. Treballen tots per a una persona: el Caça Monstres, es fa dir així. Imagina’t com ens respecta i ens estima –explica l’Aileen-. Aquesta gent ens consideren perillosos i, a més no estan gaire bé del cap. Entrenen joves perquè facin la feina bruta. També tenen una tecnologia molt potent, amb la qual fabriquen armes per detectar-nos i matar-nos. En Jack, però, va decidir trair a aquells sonats i salvar-me. Li dec la vida.

-Per tant, m’estàs dient que m’han trobat aquests tals “Caça Monstres” i m’han intentat matar, oi? -reflexiona en Fèanor.

-Exacte.

-Però per què la policia no fa res per evitar que matin els especials? -pregunta en Fèanor.

-Perquè sou molt desconeguts -respon en Jack-. Hi ha molts pocs especials al món, tres o quatre només. A més, ningú vol admetre que hi ha persones “superiors”, d’alguna manera, a ells. Per tant, molta gent no sap res dels especials i, qui en sap alguna cosa, normalment ho ignora.

Els tres nois s’estan tota la nit parlant sobre el tema dels especials, i en Fèanor descobreix moltes coses. Descobreix que els especials tenen unes capacitats per detectar els altres especials, per això l’Aileen l’ha trobat. També descobreix que molts especials no saben que ho són, i bastants moren assassinats pels Caça Monstres sense saber que ho eren. Alguns ho descobreixen sols i altres ho fan quan els segresten, o els intenten matar, com el cas de l’Aileen i en Fèanor. L’Aileen i en Jack també expliquen moltes coses seves a en Fèanor.

L’endemà, quan el sol comença a treure el nas per darrere les muntanyes, en Fèanor, sobtat, diu als seus dos nous amics:

-He de tornar a l’internat! Si no ho faig ja, descobriran que he marxat! I es muntarà un merder!

-No t’ho recomano -dóna com a resposta l’Aileen-. Ara ja saben on vius, i t’enviaran algú per esborrar-te del mapa en qualsevol moment. El més segur que pots fer és quedar-te amb nosaltres. Podem entrenar-te perquè desenvolupis els teus poders, i intentar trobar els altres especials que hi ha en aquest món. Però tu decideixes.

Una decisió. Ha de prendre una decisió. La cosa més odiada del món. Perquè triïs l’opció que triïs perds oportunitats, perds vivències, perds aventures... En Fèanor, però, n’ha de triar una. Continuar amb la seva vida de sempre com si no hagués passat res, però arriscar-se que el matin. O bé aferrar-se a una nova vida, unes noves oportunitats, abandonant la seva anterior vida, tornar a néixer. Qualsevol persona hagués triat la primera opció: continuar com sempre, encara que s’hagi de vigilar una mica. Però ell és diferent, és especial. I els especials no trien l’opció per la qual es decantaria la gent normal i corrent.

-Em quedo amb vosaltres -diu finalment, seriós.

*  *  *

Han passat dos mesos i mig. L’Aileen i en Jack han estat entrenant en Fèanor perquè estigui preparat per anar a buscar els altres especials. L’Aileen li ha ensenyat a dominar els seus poders, i a saber-los utilitzar. Ara en Fèanor sap crear petites flames amb les mans, i a cremar a qualsevol cosa només tocant-la. Llençar boles de foc i deixar anar grans flamarades ja és un altre pas. I no tenen prou temps com per entrenar-ho. En Jack l’ha entrenat més físicament.

Només han tingut dos destorbs: una vegada va anar-hi la policia, preguntant si havien vist un noi morè, d’altura mitjana, prim, amb un ull de cada color, d’uns setze anys: la descripció d’en Fèanor. Però el noi es va amagar i els seus companys van dir que no. L’altre el van tenir més endavant, ara fa una setmana o dues. Van anar-hi dos Caça Monstres. Però els tres nois es van saber defensar. El més greu que va haver-hi va ser el tall d’en Jack al braç, però no gaire profund. Els altres dos només van tenir petites rascades i algun cop. Però res important.

El motiu pel qual pràcticament ningú els va molestar en més de dos mesos és senzill: la vella cabanya on s’havien instal·lat es trobava en un lloc màgic, d’alguna manera. Els especials poden detectar la màgia amb relativa facilitat. I pel món hi ha màgia. Alguna fa que la gent es torni més dolenta i rabiosa, altres màgies provoquen tranquil·litat, o fan que la gent que es troba sota els seus efectes destaqui molt i cridi molt l’atenció. I altres tipus de màgia, com la que hi ha a la cabanya, fan que els llocs siguin com desapareguts: amaguen la gent o les coses que hi ha, fan passar les coses desapercebudes. L’Aileen havia trobat aquest lloc feia un any, més o menys, i havia decidit amb en Jack instal·lar-s’hi mentre intentaven buscar altres especials. I llavors van trobar a en Fèanor.

És un dia ennuvolat i fred de novembre. És depriment, trist i humit, però han de marxar. Han d’anar a buscar a una altra especial. L’Aileen la va detectar el dia anterior. I avui han de marxar. Els seus caps, també tristos, caòtics i encaboriats estan pensant en el que pot comportar anar  a buscar una persona a la mateixa seu central dels seus enemics. Però són especials, i no fan el que faria la resta de gent.


Guillem Codina, 2n ESO

Accèssit

Oblida”t per recordar


1 DE MAIG

Em dic Elisabet, tinc setanta dos anys i visc en un petit poble a prop de Dublín. La meva única filla, la Charlotte, té dos nens preciosos, l'Alexandra i en Will, de 7 i 9 anys respectivament. Falten dos mesos justos per l'aniversari de l'Àlex i ella està molt nerviosa perquè li estic preparant una gran festa. Però últimament no em trobo gaire bé, tinc la sensació que cada vegada envelleixo més ràpid. Com si ja no pogués donar més corda al meu rellotge. Em costa entendre les coses que m'expliquen i cada vegada desconnecto de la conversa més sovint.

Avui he portat els meus néts al parc, aquell parc que es diu... Bé, em sembla que tenia un nom molt estrany i per això no el recordo. Ells s'han refrescat a la font mentre jo em prenia un te en una terrassa d'un pub. De sobte una senyora gran, força estrafolària amb uns cabells molt arreglats, em saluda i camina cap a mi. Però en aquell moment no la reconec, així que per estalviar-me problemes, dissimulo i faig veure que no la veig. De reüll puc observar com ella, estranyada i potser una mica decebuda, gira cua i segueix el seu camí.

Qua ja comença a fer-se fosc aviso els nens i ells em segueixen cap a casa. Per un moment no recordo per on s'hi anava i em quedo quieta i pensativa fins que en Will, una mica sorprès, m'estira la mà amb força i em guia cap al nostre portal.

Quan arribo a casa m'assec a la cadira de fusta de la meva terrassa, em quedo observant la posta de sol i reflexiono.

Noto que no pertanyo a aquest món, que cada vegada me n'aparto més i més, com si passa a passa m'anés allunyant de la realitat. Els dies passen i jo, sense saber com aturar-ho, cada vegada vaig enfonsant-me dins un pou sense sortida, vaig caient a una velocitat extremadament ràpida cap a un lloc fred, fosc i profund. Els meus intents per frenar-ho resulten inútils i tot i que amb totes les meves forces intento que algú m'ajudi a sortir d'aquest parany, no aconsegueixo que la gent m'entengui. Estic atrapada en un niu de por i confusió, sé perfectament el que m'espera i sincerament em fa terror.

1 DE JULIOL

Em dic Laura, no, Laia, o era Aina?

Tinc uns quaranta.... Bé, uns cinquanta anys...

I tinc un pis en una ciutat de França... d'Anglaterra, no,no.. era d'Itàlia.

Avui ha estat un dia completament estrany. Uns desconeguts han trucat a la meva porta. No els he obert. De cop una nena petita d'uns vuit anys ha sortit del meu lavabo i m'he posat histèrica i he anat corrent a la meva habitació. Però ella s'ha posat a plorar, els seus brams eren descomunals i semblava que l'edifici s'hagués d'ensorrar. De cop, ha començat a cridar mig plorosa, preguntant-me no sé què d'una festa sorpresa... Tot seguit, un nen ros amb uns ulls molt grans ha aparegut de dins la cuina i corrent ha anat a consolar la nena. Tot estava molt clar, aquells nens estaven malalts, oi tant que ho estaven. Així que vaig marcar ràpidament el número d'emergències sanitàries, però abans que pogués sentir el primer truc, una dona tota esverada entra corrent per la porta de l'entrada i em penja el telèfon.

-Que estàs boja Elisabet?? Es pot saber què et passa? Els nens estan morts de por! -M'escridassa horroritzada.

Dos nens malalts i una dona boja, podria haver-hi alguna cosa més?

1 DE AGOST

Em dic Àngela, tinc 24 anys i visc en un pis compartit on hi resideixen 30 persones més, tot resulta fantàstic. Hi ha una dona molt amable que cada dilluns em ve a veure i em porta a un parc que m'agrada molt. Té una font preciosa i ella i jo ens asseiem en una terrassa d'un petit pub mentre prenem una beguda calenta que m'agrada molt.

Berta Gros

3r ESO











Carta a la meva futura filla


Estimada filla,

T’escric aquesta carta per advertir-te de tot el que vindrà i, encara que no tot sigui bo, ho recordaràs durant tota la teva vida. No vull que cometis els errors que vaig cometre jo.

Vull que creixis, i que ho facis envoltada dels que t’estimen i t’aprecien, no permetré que ningú que no t’estimi s’acosti a tu. No et podré comprar tot el que tu em demanis, però faré els possibles perquè tu siguis feliç i acceptis i valoris el que tens. No seràs una nena consentida, i potser t’enfadaràs i no em parlaràs perquè t’hauré castigat. No hi donaré importància ni tampoc em faràs pena, perquè sabré que estaré fent el correcte.

Vull que sàpigues que la vida no sempre és com un s’espera, i que cometràs errors, molt errors, però que jo sempre estaré allà per ajudar-te a aixecar-te quan caiguis. A la vida et trobaràs amb moltes persones tòxiques, però, encara que no t’agradi, jo t’advertiré de totes aquelles que et puguin fer mal. Sé que no em faràs cas, però algun dia em donaràs les gràcies i jo et diré: “T’ho vaig dir”.

Et vindrà per primera vegada la regla, i et farà vergonya explicar-m’ho, però fes-ho i estaré al teu costat mentre t’estiguis recargolant de dolor. En aquell moment, m’adonaré que t’hauràs convertit en una dona, m’emocionaré i de ben segur que pensaràs que sóc una sensible.

Em demanaràs per sortir de festa per primera vegada, i no et deixaré sortir fins més tard de les 12. T’enfadaràs, però arribaràs a l’hora que et digui perquè seràs una noia responsable, ho sé. Se que beuràs i no m’enfadaré perquè ho facis, simplement t’advertiré que no beguis, encara que un dia arribaràs borratxa a casa i t’hauré de castigar. Et trobaràs malament i segurament vomitaràs, però després, de ben segur, que ja no beuràs més.

Vull que m’expliquis els teus amors. No has de tenir vergonya, jo sé més de nois del que et penses, i et puc ajudar millor que qualsevol altra persona. T’enamoraràs, i t’enamoraràs moltes vegades. Encara que no de totes les persones que t’enamoris et facin cas, n’hi haurà una que sí que ho farà. Tot i que potser no serà l’amor de la teva vida, serà qui et farà el teu primer petó. No tinguis pressa per això perquè arriba quan arriba, i vull que t’esperis a la persona adequada i a la qual t’estimis, és el més important de tot. Segurament, tindràs el teu primer xicot o xicota, i encara que no m’ho expliquis, ho sabré. No hi ha pressa perquè m’expliquis que estàs sortint amb algú, però quan m’ho expliquis, faré veure que no sé res i m’alegraré per tu com no ho farà ningú. No m’agradarà la teva primera parella, però no et preocupis, que no m’ho notaràs i l’acceptaré com a un més de la família. El convidaré a dinar i a sopar, i encara que no m’agradi, faré els possibles per estimar-lo i que tu siguis feliç.

Et trencaran el cor per primera vegada, és normal, a totes ens l’han trencat, però no et preocupis, que jo seré allà per consolar-te i escoltar-te. Passaràs uns dies que no tindràs ganes de fer res, però encara que em diguis pesada, seré allà per ajudar-te a recuperar el teu somriure. No deixaré que les llàgrimes et privin de veure el món que t’envolta.

Passaràs una etapa en la qual tindràs vergonya d’estar amb la teva mare, però no et preocupis que no m’ho agafaré malament, com tu, jo també vaig passar aquesta etapa.

Acabaràs l’ESO, i segurament, no tindràs clar el que voldràs estudiar, però serà la teva decisió triar, i triïs el que triïs, et recolzaré i faré els possibles perquè puguis fer allò que t’agrada.

Compliràs els 18 anys i et hauràs d’anar a la universitat, o potser no, però en aquell moment, m’adonaré que t’has fet gran, i et deixaré volar cap allà on tu decideixis, seràs lliure, perquè en aquell moment, començaràs a viure la teva pròpia vida i ja no seré jo qui t’ajudi a trobar el teu camí, seràs tu que ja hauràs trobat el correcte i em donaràs les gràcies per tot el que hauré fet per tu.

T’estimo, i encara que faltin molts anys perquè puguis llegir aquesta carta, t’estimo encara que no siguis aquí.


Atentament,

La teva mare.

Xènia Vilardell, 4t ESO

PROS@1

1r cicle


SEGON CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA

2n cicle