XARXET@  2016

L”aventura quotidiana


-Mare! Explica’m un conte...

-Ara no, Emma, és tard.

-Un de curtet sisplau!

-D’acord, un de ben curt, que demà t’has de llevar aviat.

Heus aquí que una vegada hi havia un barri en el qual els seus habitants eren ben diferents de la resta de la gent del poble. Si més no, ells s’ho creien, que eren diferents. La gent del poble no ho veia pas així.

La qüestió és que en aquest grup de casetes la gent parlava un idioma diferent, similar al del poble però una mica diferent. També celebraven unes festes pròpies del barri i tenien unes tradicions pròpies, ben antigues, que sempre havien seguit. Eren una gent amable, feliç, molt treballadors, assenyats i amb molta empenta. Bé, el fet és que un dia es van posar d’acord i entre tots varen decidir que volien ser un poble, volien tenir un nom propi. Fins i tot ja tenien una bandera que feia molts anys que era la seva. Ja ho tenien tot ben pensat.

Però vet aquí que van quedar ben decebuts el dia que ho van demanar i la resta del poble els va dir que allò no podia ser de cap manera. Els deien que entre tots ja eren un poble gran i que no volien que ells se separessin i tinguessin un altre nom... tot i que ja es veia que tenien un tarannà diferent. No, no i no, de cap manera els ho deixarien fer.

....

-Bona nit, Emma.

-Però, mare! Aquest conte no s’ha acabat!

-Saps què, Emma? Tens tota la raó, no té final. El desenllaç l’hauràs de  pensar tu mateixa. Jo, encara no sé quin serà... tot i que sé quin m’agradaria que fos. Bona nit.

-Mare, jo també sé com vull que s’acabi! Bona nit.Ja no calia que m’ho demanés.  Repenjat a la tanca de filferro de l’escola, ara era jo qui mirava d’endevinar-la entre la riuada de marrecs que sortien enfollits per la porta. De més petits, em buscava com un poll desemparat: “Espera’m, Genís! No corris!”. Jo ni em girava; m’avergonyia. No la suportava. Les seves dents malgirbades, la cara plena a vessar de pigues rosses, aquella olor de llet de vaca... Però les coses havien canviat. I la Marta més. Ja tenia tretze anys.

La Marta i jo érem veïns de sempre. Bé, si en podem dir veïns  al fet de viure separats per tres hectàrees de bosc espès. Aquella llunyania aparent, quedava reduïda a la mínima expressió a l’hora d’anar al cole, doncs seiem junts dins la mateixa classe. Poruga de mena, els seus pares van decidir que féssim plegats cada dia el llarg trajecte fins al poble per mirar de protegir-nos i fomentar la bona sintonia veïnal. A contracor, vaig haver d’acceptar la sentència. Com ja he dit, no la suportava. Com a mínim fins feia molt poc...

- Espavila, Genís! Ja comença a fer-se fosc!

Vestia un anorac de color fúcsia i uns texans blaus plens de petits brillants de plàstic. Una bufanda rosa, on reposaven dues trenes daurades, li envoltava el coll. Li esqueia.

La neu dels carrers s´havia començat a fondre i les nostres motxilles estampades anaven deixant, mullats, dibuixos paral•lels. De tant en tant podíem albirar algunes petjades inconcretes. Les marques  incertes d’una peülla ranca, em van fer pensar en la mula de  Casa Cendra traginant fusta seca. Les de gossos i gats eren més difícils de resoldre. Al poble s´hi passejaven tota mena de criatures salvatges cercant aliment fàcil entre les deixalles, sobretot a l’hivern.

Així, poc a poc, travessàvem els carrers del poble, des de l’escola fins a l’hostal de la Flora on començaven els camins costeruts que ens menaven als masos.

- Marta! Dis-li  a ta mare que allò que em va demanar no ho tindré fins divendres.

Una padrina vella havia tret el cap per la finestra d’un segon pis agitant amunt i avall el drap de la pols. S’aguantava els rulls de la seva cabellera grisa amb una xarxa de color verd com les de pescar. Estava arrugada com una pansa i el seu pap feia pensar en un gall d’indi.

- Sí, senyora Enriqueta. Ja li ho diré. – va fer la Marta amagant una petita rialla.

L’ Enriqueta de cal Dosnoms era la modista del poble. De jove va perdre el seu marit en un accident de carro i s’anava marcint poc a poc en la foscor de casa seva. Una atrotinada màquina de cosir li feia companyia, i només sortia per anar a missa.

- Què li ha encarregat ta mare a la vella? – vaig fer jo.

- Uns llençols nous. – va respondre la Marta sense aixecar els ulls de terra.

Lentament avançàvem cap al final del poble. Feia una mica de vent. No nevava, però l’aire arrossegava petits flocs de neu que ens emblanquinaven la roba.

De sobte vaig sentir l’espatlla de la Marta que m’empenyia cap a un costat. Em va estranyar, car era una noia que sabia guardar les distàncies. Vaig mirar d’esbrinar el motiu d’aquell acostament. A unes passes d’on érem, enmig dels flocs de neu i la foscor, il·luminada per la tènue llum d’un fanal, vam descobrir una figura dreta, immòbil. La meva companya l’havia reconegut ja feia estona, però a mi em va costar unes passes més.

- Ji, ji, ji... Bona nit, canalla... ji, ji, ji... canalla.

Davant la petita bodega dels Pujol, a tocar de la fonda, en Jep mirava d’aguantar-se dret damunt la neu. Portava una ampolla de plàstic plena d´un líquid vermellós que anava engolint cada cop que feia un pas. En Jep de cal Ros ostentava amb orgull el paper de boig i/o, depèn del dia,  borratxo del poble. Així com en Quimet era l’algutzir o l’ Antonio el carter, el de can Ros ostentava el mèrit dubtós de ser el bufó del regne.

- Què fas!? – li vaig xiuxiuejar a la Marta.

- No vull que se m’acosti.- va mussitar ella.

- No veus que ha begut! Quan beu és una persona molt tranquil·la. No ens farà res.

Cert. Quan bevia en Jep es mostrava desmesuradament sociable; el seu flac era l´abstinència. Llavors sí que podies córrer. Renecs, juraments, conjurs i malediccions t’empaitaven fins que la distància ofegava la veu rogallosa que li sortia dels pulmons. Tot plegat, molt soroll per no res. Després de dos tragos les aigües tornaven a mare.

Cauts, ens el creuàrem lentament. Amb l’arte que el caracteritzava, va fer una verònica que dedicà a un públic inexistent. Allà el vam deixar, enmig de la foscor i els flocs de neu, amb els braços al cel celebrant, potser, que l’ampolla encara rajava o qui sap què. Rere nostre vam poder sentir un “olé!” entusiasta que ens acomiadava.

La llum esmorteïda de les finestres de la fonda  i l’olor de carn rostida ens va fer sentir bé. Encara que no ho digués, podia veure els narius de la Marta ensumant aquella olor familiar que cada dia ens saludava a mig camí de casa.

Em va donar la mà. No vaig dir res. Sabia que a partir de la fonda el nostre camí s’endinsava enmig de pins, roures i alzines. Camins foscos on no penetrava la llum de cap lluna. Camins orfes de fanals.

- Genís...

- Què?

- Creus en els esperits?

Suposo que devia ser per la foscor que em va venir una angúnia sobtada. Els pèls del clatell se’m van arrufar. Una fredor desconeguda em va recórrer tota l’esquena. Tot i això vaig aconseguir contestar:

- Què coi dius!?

- Els esperits – va seguir la Marta -. Fantasmes,  dimonis, éssers d’altres mons...

- Au, va!.

Vam estar uns segons en silenci. Trepitjàvem la neu mullada que abans havien potinejat cotxes i tractors. Tot estava enfangat. Les fulles seques de roure amb prou feines feien practicable el camí i els vapors de la nit ho inundaven tot.

- Jo sí que hi crec - va insistir la Marta -. L’àvia diu que el Montseny n’ és ple. Diu que de petita en va veure una...

- Una què?

- Ella en diu una paitida... Una dona d’aigua. Al costat de l’estany. Es rentava els cabells tota nua i...

- Para el carro! - la vaig tallar.-  No veus que la teva àvia ja repapieja. Tot això són rondalles antigues per acollonir la canalla...

El camí es feia costerut i les nostres motxilles ja no rodaven degut al fang i la neu, així que ens les carregàrem a l’esquena. El vent agitava les branques dels roures pelats i feia dansar les fulles mortes al seu albir.

- També em parla de follets.. – La vaig deixar fer doncs m’agradava contemplar el baf que sortia de la seva boca. - I de bruixes. Quan la iaia era jove, va desaparèixer un nadó del Mas El Puig. Els masovers veïns van estar dos dies buscant-lo però mai el van trobar. Un pastor, dies després, va jurar...

- Què va jurar? – vaig mirar de mostrar interès.

- Que va veure la Filipa de Can Bruguer entrant a casa amb un fardell que semblava una criatura...

- Però si la Filipa és vídua...

- Doncs per això. Tothom sap que la Filipa porta una vida estranya i, arran de la mort del seu marit, no es relaciona amb ningú.

Aquí és on em va començar a pujar la mosca al nas; no tant per les bajanades surrealistes que es deien al poble sobre la Filipa, sinó perquè el mas El Bruguer es trobava a mig camí de casa i encara havíem de creuar-lo.

- Va, dona! – vaig dir molest. – La Filipa és una dona malalta i li falta un bull com a les guixes. Però sempre fa la seva i no molesta ningú. Deixa que es marceixi tranquil•la al seu cau.

Havíem arribat a l’ermita de Sant Sebastià, una petita construcció romànica que rarament es feia servir. Emplaçada en una cruïlla a tocar de la bassa gran, només s’obria el vint de gener, festivitat del Sant, o en èpoques de penúria. La Marta es va senyar.

- No sabia que eres  tan creient – vaig fer sorprès.

- I no ho sóc. No crec que em faci cap mal, però.

Emmarcades en pedra blanca, les dues campanes amb prou feines es distingien enmig de la foscor. La nit només ens deixava endevinar la forja que guarnia la basta porta de fusta. Davant seu, una vaca esgarriada ens mirava atentament.

Sense voler-ho, el meu cap va començar a barrinar follets, bruixes i dimonis, i els meus peus entumits notaven cada cop més el fred. En arribar al rierol, vaig creuar la llera d’un salt per tal d’apressar la marxa. Però la Marta no em seguia.

- Què coi fots!? – vaig renegar impacient.

Immòbil damunt d’un tronc pelat, s’embadalia mirant l’aigua que baixava amb força pel torrent.

- Potser no és això el que em fa més por. – va dir absorta.

- Doncs què?

- La seva ànima... L’ànima que ronda aquests boscos de nit.

- Però què...? Què t´empatolles!? – El neguit i el fred em feien quequejar. – Quin grapat de boles t’ha explicat la vella! Au, va! Seguim que se’ns farà tard.

Mentre deixàvem el riu enrere la Marta no es va poder estar d’explicar-me la història d’en Pere el Garrell, gentilesa de la seva iaia... Bandoler solitari de les Guilleries, es dedicava a assaltar masies i carruatges a mitjan segle XVIII. Quan algú se li resistia o no li semblava bé el botí, l’esbudellava amb una daga.

- Es diu que va arribar a matar set persones en un dia, entre elles tres nens.

- Quin tros d’animal! – vaig dir. – I què se’n va fer?

- Un pagès el va delatar i li van parar una trampa en un gorg on sovint anava a buscar aigua. El van penjar allà mateix. Després el van esquarterar i cremar. Però abans de morir va jurar venjar-se.  Diuen que la seva ànima erra pels boscos buscant víctimes desprevingudes.

La Marta es va aturar en sec. Seguint  la seva mirada em vaig adonar que estàvem a tocar de Can Bruguer. A les finestres no s’hi veia cap llum i de la xemeneia no hi sortia ni un bri de fum. Un finestró de fusta colpia la pedra empès pel vent.  

Abans que jo me n’adonés, la Marta va arrencar a córrer. Vaig cridar dos cops el seu nom però no es va girar. Sol, en aquella foscor, mentre la figura de la meva companya s’esfumava, estava cagat. Ara qui corria era jo.  Els talons em tocaven el cul i pensava que m’ofegava. No recordo quan em vaig aturar.

- Què fas!? Que no hi toques!? -  Aponat i sense alè, maleint cadascun dels seus ossos, mirava de no caure rodó.

M’havia esperat lluny del Bruguer, asseguda en una petita clariana que deixava filtrar la tènue llum lunar. Amb els cabells despentinats i les galtes enrogides,  em va recordar la nena petita que tant havia detestat.  

- M’ha agafat por. – Els seus ulls llagrimejaven a causa del fred.-  Ja saps què diuen:    “Divendres i dimarts, dies de bruixes i de males arts”. I avui és divendres...

Creuàrem les mirades esbufegant. La meva mà va anar a trobar la seva. Estava gelada. Un somriure gairebé imperceptible, irreflexiu, escapà dels seus llavis. En aquell instant, agenollat en un jaç de molsa humitejat, envoltats pel vent i la foscor, vaig saber que portaria aquell gest subtil amb mi per sempre.

No érem gaire lluny de casa seva  i els nostres temors s’havien esvaït. El vent s’encalmà. Ara es podien percebre amb més nitidesa els udols, lladrucs i esgarips que sortien del silenci. Silenci. Silenci i foscor. I la seva mà. Aquella mà prou prudent per no aferrar quasi la meva però també prou tenaç per no deixar-la anar. Instants.

Un tro? Potser un tret. Un espetec curt i ras va fer que baixéssim del llimbs cagant llets. Ens vam mirar cercant una explicació plausible malgrat érem conscients que no existia. Una mata de bruc s’espolsà la neu amb violència; les petites branques de farigola que encara desafiaven l’hivern quedaren colgades.

- La creu! – El crit de la Marta em va tornar al món.

- Què...!?

- Corre! A la creu del camí!!!

La vaig seguir més per amor que per convicció. La creu cendrosa se’m feia molt llunyana i el fang m’engolia les botes. Trinxat, gemegant arrels de paraules inconnexes, maldava per no quedar enrere. Era el secret de l’ametller que la Marta corria més que jo; de fet corria més que la majoria de nois que jo coneixia. Les seves gambades, traçant precises ziga-zagues, esquivaven fàcilment tots els obstacles on jo m’entrebancava.

La pedra era freda. Un regalim de suor em creuava la galta. Abraçat a la creu, no podia dir fava. La Marta em mirava condescendent.

- Aquí no hem de patir... – va dir convençuda - . La creu ens protegeix.

- De què?...  De qui!? – vaig aconseguir preguntar al segon intent.

- La creu de terme foragita les ànimes en pena i té cura dels caminants. Aquí no ens pot fer res. No ens pot disparar.

- I qui se suposa que ens ha de disparar? – Perplex i esgotat, anava prenent consciència de la desmesurada imaginació de la meva veïna.

- Que no has sentit el tret? – em va demanar fent-se l’ofesa – En Garrell, és clar!

- He sentit petar la branca d’un pi colgat de neu...

- En Garrell! – fingí indignació.

- Una bran... És igual... – vaig exhalar.

Va esclafir a riure tapant-se la boca amb les mans enguantades. Com d’habitud, la seva victòria va ser inapel•lable. Per celebrar-ho, inicià una dansa extravagant pròpia d’un ser fabulós ; d’un ser mitològic forjat al bell mig de les seves entranyes . Se la veia cofoia. Mentre ballava al voltant de la creu, recità una mena d’encanteri que inundà la foscor d’aquell paratge de xisclets i rialles.

Mentre el meus ulls la seguien, no vaig poder evitar pensar que un cop més ho havia aconseguit. Sense jo voler-ho, m´havia convertit de nou en protagonista de la seva  aventura quotidiana; una odissea on immergíem cada dia assedegats de noves emocions.

La dansa es va acabar i ens vam quedar palplantats un davant de l’altre. Ja no reia. La creu significava la fi de l’aventura, l’hora de separar-nos. El nostre camí es bifurcava: ella a la dreta, jo a l’esquerra. Em va regalar un somriure i amb un “Fins dilluns” imprecís va desaparèixer en la foscor de la nit. La buidor. Dos dies més mancats de màgia. No us ho podria assegurar, però crec que mai més he desitjat tant l’arribada d’un dilluns com en aquells temps...

***

No sé quan vaig deixar de viure aventures. No us puc dir si era un dia assolellat o rúfol; si en Pol, el meu millor amic, sortia amb la Júlia o si l’avi Antonio encara feinejava. No ho sé. Desprevinguts, un dia imprecís, la maduresa ens ensopega badant i, com un cop de maça, esberla els nostres somnis. I ens emmotllem a les circumstàncies.

Però, en certs moments, quan no em vigilen, quan esmorteïda la raó no em mena, penso en el Pere i la seva daga. I en les paitides i la Filipa. I endevino la Marta molt lluny, en un mas acollidor, acotxant la canalla mig adormida i explicant rondalles impossibles...   


Marc Iturrioz,

pare de l”escola




























VUIT anys BUITS


Ressonen ecos... “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” Ressonen ecos...


I finalment... podré mirar­te ferma altra vegada, perquè ja no em quedarà ni una llàgrima més per ennuegar­-me. Tots els temors s’hauran esvaït i tornaré a ser la dona forta que vaig ésser fa una eternitat.


Malgrat tot, VUIT anys BUITS m’impedeixen omplir­-me de nou d’esperança i de somriures.


Demà... Tan de bo algú m’estengui la seva compassió i m’embalsami les esquerdes...

Tal vegada gosi vomitar­-ho tot i s’escoli el nus que em tortura viva, sense pauses.

Així veureu més enllà del vostre món per esgarrifar­-vos. I descobrireu en mi l’ànima buida.


Ressonen ecos... “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” Ressonen ecos...


Avui... sóc buida d’il∙lusions. M’he despertat d’un malson. I després de tot, no sé on tornaré a morir. Us ho podeu creure? El temps ha passat eternament. I la pell tatuada de ferides em talla les paraules i m’escanya el poc alè que em resta. Vull buidar el record, però no trobo la manera. És tan immens el buit que sento, que m’està perforant el cor a batzegades.

Els ulls se’m neguen mentre busco un gest de complaença. Traspuo secrets d’una tristor amarga.


Ressonen ecos... “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” Ressonen ecos...


Ahir... era plena de projectes. M’esperaven deu mil somnis. Tenia una empenta volcànica i les ganes boges de menjar­me el món a queixalades, sense deixar­ne ni una engruna. Irradiava una alegria que encegava. Creia en tu, creia en l’amor que ens professàvem.


Ressonen ecos... “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” “Et trencaré la cara!” Ressonen ecos...

Eva Ventura

mestra de primària                                                                                                                                                                                         

ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PROSA

- Recorda’t també d’això: sempre és fàcil mirar

enrere i veure què érem ahir, o fa deu anys.

És difícil veure què som ara.

Si pots  dominar aquest truc te’n sortiràs.

Vés i aposta un sentinella, de Harper Lee

Ha recollit el premi, la Diana, la seva filla.