XARXET@  2016

Corre i amaga’t


Corria, corria i corria. Feia fred, però notava la suor rajant-li per l’esquena. Una flamarada li va passar per l’esquerra. El vestit se li enganxava als peus. Un pi. Per fi, un arbre a la vista. Va fer l’esprintada final. Es va amagar darrere del pi. Estava tan arraulida com podia. De cop, el terra va retrunyir. Una gavina va grallar en la llunyania. La brisa fresca del mar li va acariciar els cabells. La punta d’una cresta es va acostar a l’arbre. Uns centímetres més i la veuria. Es va acostar més. Va maleir en veu baixa. Uns ulls grocs la miraven fixament. Tots ells desprenien odi. Va rugir. Un brunzit sord li va envair les orelles. Va fer unes quantes passes, fins a col·locar-se davant seu. Era colossal. Tenia la pell negra, les potes fortes i gruixudes i les urpes tan afilades, que, només d’acariciar-te la pell, ja te l’esquinçava. Les ales eren nerviüdes i tot el seu cos estava tens. Dels ullals li gotejava sang.

Era un drac.

No, no era un drac.

Era el  DRAC!

Va obrir la mandíbula. La punta d’una flamarada li va començar a néixer a la gola.

El soroll d’un corn de caça va retronar pel bosc.

Esperança. Encara n’hi havia. El repicar de les peülles dels cavalls sonava esmorteït. Veus que cridaven.

El soroll dels arcs tensant-se.

El brunzit d’una fletxa.

La punta d’una fletxa sobresortia de l’ala dreta del drac. Va rugir, més que de dolor, d’ira. Un parell de fletxes més van clavar-se-li en diferents parts del cos. Rugia i rugia. El terra tremolava.

L’esbufec dels cavalls.

La sang queia al terra.

La sang del drac.

La sang més fosca que havia vist mai gotejava lentament com la mel.

El seus pensaments van tornar enrere en el temps, molt, molt enrere. Ja no veia el bosc, ni el drac, ni tampoc sentia els crits dels homes ni la torturant lentitud amb què eien les gotes de sang del drac.

No.

No, ara no estava allà.

Ara estava al càlid prat de casa l’àvia, asseguda sobre l”aspra fusta de la taula de la cuina i bevent-se tranquil·lament un got de mel amb llet.

Les flors onejaven, els ocells piulaven i les abelles brunzien.

L’ àvia la consolava.

La resta del dia se’l va passar absent, com si es estigués dins l’aigua. De cop es trobava a les seves estances. Va passar tota la seva vida com si no hagués passat res, com si aquell dia no hagués existit.

Aquesta història s’ha anat explicant de pares a fills, de fills a néts i així successivament…fins que m’ha arribat a mi, i l’he escrit en aquest paper.


Eloi Casadevall, 5è EP














La caputxeta moderna


Hi havia una vegada una nena que es deia Mireia a qui la seva àvia li va regalar una caputxa de color blau, des d’aleshores li deien la Caputxeta Blava.

La Caputxeta Blava, un dia que la seva àvia estava malalta, la va voler anar a veure per portar-li un DVD, ja que com que no es trobava gaire bé, com a mínim que no s’avorrís.

La seva mare li va dir:

- Caputxeta, no t’entretinguis gaire! Vigila no trobar-te la senyora Maria Pilar, perquè totes les iaies del poble diuen que té una mala baba…

- D’acord mare, d’acord, ja vigilaré.  

La Caputxeta estava passejant pel camí i, de sobte, es va trobar un llop, un llop gros, GROS, GROS. La Caputxeta Blava com si no passés res li va dir:

- Hola llop, ja sé què et passa, estàs mooooolt avorrit, oi? Mira!

La Caputxeta Blava va treure del cistell un DVD, i també va treure una caixeta de color blau, com la seva caputxa i totes les seves altres coses: llibres, colors… i quan la va obrir … S O R P R E S A!!!

Va sortir una televisió d’allà dintre!!!

El llop la va mirar com si hagués vist un Tiranosaure Rex participant al Tour de França.

La Caputxeta Blava va engegar lel televisor, va posar el DVD on hi tenia gravades les noves pinyes de « Zona Zàpping ». Quan havien passat més o menys uns vuit minuts, el llop va marxar corrents amb la cua entre cames.

Des d’aleshores, el llop si no és que vol anar a Amèrica del Nord per fer de presentador i sortir per la televisió, ja no el veurem més.

En fi, la Caputxeta Blava va recollir les seves coses, i va continuar el seu camí ben tranquil·la.

Quan la Caputxeta Blava va arribar a casa la seva àvia va pensar:

Sort que no he vist la senyora Maria Pilar! I la seva veu cridanera!

La Caputxeta Blava va trucar la porta de casa l’àvia. L'àvia ja no estava avorrida, perquè en Pol, que era el seu cosí li va regalar uns cascos de música, i l’àvia es passava el dia escoltant i escoltant música.

La Caputxeta Blava va tornar a casa i la primera cosa que va fer, va ser explicar-li el seu germà petit que si un dia es troba un llop no pot tenir por perquè són molt covards.

Vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.

Bruna Soler, 5è EP

Accèssit


El lleó


Hi havia una vegada un lleó que era molt agressiu i vivia al zoo de la ciutat.

Un dia es va escapar i tota la gent del poble va fugir.

-Ahhhhhhhhhhhhhh!!!

El senyor del zoo li va dir:

-Lleó, calmat!

Però el lleó no li va fer cas. Així que va anar cap al bar i va buscar una taula lliure. El cambrer que era cec, va anar cap a la taula del lleó i li va dir:

-Què vols prendre?

I el lleó va respondre:

-Una hamburguesa.

-D’acord. Aquí tens l’hamburguesa.

I va venir tota la gent del poble i li van dir cridant al cambrer:

-Ets un heroi!

          Lluc Comas, 1rEP










Els dos amics


Hi havia una vegada fa molts anys, un nen que es deia Marc. A en Marc li encantaven els avions. Ell vivia a Alemanya i en aquella època van separar Alemanya en dos trossos. En Marc tenia un amic a l’altra banda del mur que es deia Jordi. En Marc sabia fer avions de paper increïbles! i li enviava missatges escrits dins dels avions.

Quan ja va tenir 18 anys li van regalar un avió de veritat. En Marc va seguir tirant missatges, però un dia en Jordi no li va contestar i va descobrir que en Jordi estava a la mili perquè el van obligar. En Marc va agafar l’avió i el va anar a salvar. I el va salvar!

Vet aquí un gos, vet aquí un gat. Aquest conte ja s’ha acabat.

Enzo Martínez, 2n EP















En Joan vol ser famós


Fa molts i molts anys un noi que es deia Joan era científic i volia ser famós. Un dia va anar al Cosmocaixa i va veure tantes coses que li van agradar que va decidir treballar-hi. El primer que va fer va ser passejar per veure els invents que estaven fent, en Joan els va ajudar una mica. Mentre passejava va veure una màquina que li va donar una idea. Va pensar que ell també podia fer-ne una. Va començar a fer la màquina, va trigar molt, però al final la va acabar. Era una màquina que permetia viatjar pel temps. Li va anar a ensenyar al director del Cosmocaixa, li va agradar tant que de nom, li va posar: la màquina del temps. També la van exposar al Cosmocaixa i va ser famós. Va estar molt content perquè era famós. I la màquina va ser una de les més famoses del món.

      Ferran Fontseca, 2n EP

Accèssit













El somni del pirata

Un dia a les 10 de la nit la meva mare em va dir que anés a dormir i quan estava al llit vaig començar a somiar. Vaig somiar que era un pirata i que estava al mig d’un bosc encantat.

Tenia molta por perquè veia com un altre pirata, que anava vestit de negre estava mirant un mapa i vaig tenir por que no em fes mal. Per això vaig marxar d’aquell bosc i vaig anar cap a la ciutat.

A la ciutat hi havia molts pirates i, fins i tot, un vaixell que em va deixar amb la boca oberta. Vaig entrar-hi i a la porta del vaixell em vaig trobar uns guardians.

Vaig entrar al vaixell i hi havia un capità. Aiii... quina por! Tenia una espasa d’or!!!

Vam lluitar i lluitar i al final… el vaig tirar a l’aigua i se’l va menjar un cocodril.

Em vaig despertar i sort que era un somni!

Dani López, 3r EP










La ballarina i les sabates màgiques


La seva passió és el ballet i el seu desig poder estar en una acadèmia de ballet, així que després de demanar-ho molt l´Alícia va aconseguir el seu somni: que la portessin a una acadèmia se ballet.

Uns dies abans de començar les classes es va anar a comprar la vestimenta: primer el tutú, després el mallot i per últim, les sabatilles.

Quan va arribar a casa seva va anar directa a la seva habitació, quan hi va arribar va veure una petita caixa a sota del seu armari, la va agafar...la va obrir… i...  WOOOOOO!!! Eren unes sabatilles de ballet! Després va baixar cap a la cuina amb la mare, que li va explicar que aquelles sabatilles eren de la seva besàvia que de jove havia estat una gran ballarina.

Quan va arribar el primer dia de ballet es va posar les sabates i va anar cap a la sala.

- Plié!- va cridar Madame Hazel. A l´Alícia els peus li anaven sols!

- Tourné!- va tornar a cridar Madame.

Sí sí...els peus li anaven sols! Serien les sabatilles les que cometien el poder? O l´ànima de l´àvia encara corria per les sabates?

Quan va arribar el dia de la gran exhibició l´Alícia es va posar les sabates molt emocionada pensant que ballarien sole, però no, no va ser així, quan li tocava fer el seu gran ball; les sabatilles van perdre el seu poder!

L’Alícia va anar corrents cap a la sala d’espera i va mirar dins la bossa de la roba de recanvi i va mirar si tenia unes altres sabatilles.

Per sort, en va trobar unes de roses i polides, però no tenien el mateix poder que les altres. Així que l’Alícia va ser tan valenta que es va voler atrevir a sortir a l’escenari amb les sabatilles velles. Quan ja era l’hora de sortir, es va col·locar les sabatilles i va sortir a donar-ho tot. Quan va acabar tothom la va aplaudir i ella es va sentir molt orgullosa d’haver-ho fet tota sola sense l’ajuda de les sabatilles màgiques.

L’Alícia després de tantes exhibicions i competicions, s’ha convertit en una gran ballarina, en una fantàstica professional. Ara volta pel món fent espectacles. Quan va acabar la gira va fer una audició per un estudi molt famós estranger de ballet professional, com que la van acceptar se’n  va anar a viure a un país estranger on parlaven anglès.

I vint anys més tard té fills, està casada i guarda les sabatilles màgiques a la mateixa caixa on les va trobar, a sota del seu armari. I les guarda per la seva filla, té l’ esperança  que ella serà la següent Alícia.

      

Sara Bagué, 4t EP


PROSA
Primària

La colla viatgera


En una gran ciutat, Barcelona, hi vivien una colla d’amics que passaven llargues estones junts, ja fos passejant pel parc, o bé prenent un cafè  al bar del casal d’avis. Sempre havien estat amics, però la vida els havia passat molt de pressa, massa de pressa. Havien arribat als 70 anys sense saber com, havien treballat dur, havien pujat els fills, havien cuidat els pares i els néts, i ara que podien gaudir de la vida ja s’havien fet vells. Però un dia, una carta, ho va canviar tot!

Aquell matí, com de costum, havien quedat per fer una partida al dòmino. Quan estaven a punt de començar, la Rosa, que era la cambrera del bar del casal d’avis, els va cridar dient que havia vingut un missatger que els havia deixat una carta. Els avis, molt intrigats van posar-la damunt la taula i van començar a llegir:

« Aquesta carta és per a en Martí, en Roger, en Jordi, en Toni i en David. Si la llegiu la vostra vida canviarà, el dia vint-i-set de maig aneu al carrer Provença, allà a la dreta de la casa Milà hi veureu una agència de viatges. Entreu-hi! »

Fly Sky

Els avis es van quedar molt intrigats. Estaven emocionats pensant qui els podia haver enviat aquella carta i què hi trobarien al Carrer Provença…

Aquells dies els passaven a poc a poc i s’entretenien com podien. Un dia van anar a visitar la Sagrada Família. Era un lloc on els agradava anar de tan en tan. Aquell dia hi havia una cua llarguíssima de turistes, però tot i així, van decidir entrar-hi. Per sort, quan un grup de joves va sentir queixar-se en Toni del seu mal d’esquena, els van deixar passar. Era tan bonica, tan alta, tan impressionant… Van estar-s’hi molta estona. Quan van acabar la visita, va tornar cadascú a casa seva a dinar perquè ja tenien la gana feta.

Un altre dia van anar al Zoo, era un dia que feia sol. Al casal els havien repartit uns vals de descompte per a jubilats i ho van voler aprofitar. Per pocs euros tenien una entrada de dia complet. Van començar visitant la fossa dels micos. Al seu costat hi havia un grup de nens d’una escola que també començaven la visita i van quedar-se a escoltar les explicacions que els feia la mestra.

La veritat és que van passar un dia ben divertit, tot i que van acabar en un banc ben cansats. Els feien mal les cames i l’esquena, però van voler acabar el dia tirant engrunes de pa als coloms i a un esquirol que se’ls va apropar.                                                                                                

I per fi, va arribar el dia 27 de maig!

Quan eren al costat de la casa Milà, van mirar cap a la dreta hi havia una petita agència de viatges que es deia « Viatges Cat ». Nerviosos, i sobretot molt encuriosits, van entrar en aquella petitona agència. A dins hi havia dues persones parlant per telèfon darrera el taulell. De sobte, de dins d’un despatx que hi havia al fons de la botiga, va sortir un senyor que semblava el director. Aquest els va dir que els estava esperant, i que ja sabia que avui vindrien. Els va fer passar a dins del seu despatx. Era ple de catàlegs de viatges: Xina, Perú, Mèxic, Cambotja, Austràlia i Brasil n’eren alguns exemples, i a dins els va dir que eren allà per fer un viatge molt interessant, i els va donar un bitllet d’avió a cadascun per anar a Londres i a Nova York, i un sobre tancat que deia Hotels. Els avis li van demanar qui havia fet tot això , però el director va dir que no en sabia res, que un home misteriós l’havia vingut a veure i li havia encarregat el viatge per tots, i que a més, ho havia pagat tot de cop amb bitllets de cent.

Comptaven els dies que faltaven per al seu viatge. En Roger, per exemple, cosa estranya,  hi havia dies que li costava dormir de l’emoció pensant amb tot el que podrien fer i visitar, i és que feia molt de temps que no tenien una il·lusió tan gran a la seva vida.

Quan quedaven vuit dies per al viatge, els avis ja van començar a preparar les maletes. En Roger va agafar les seves ulleres de llegir i el llibre d’en Ken Follet El llindar de l’eternitat, la seva roba i un dòmino. En Martí, va agafar roba i ja està! va ser molt estrany que no agafés res més. En Jordi va agafar la roba i un disc dels Bonobos, li agradava molt la música… i així, mica a mica, tots van anar preparant els seus equipatges.

Quan van ser les onze del matí del dia vint-i-cinc de juny van agafar un autobús que els va portar a l’aeroport del Prat. Primer, van anar a deixar les maletes a la cinta transbordadora i després ja van anar a passar el control. Els van revisar i els hi van demanar el DNI i els bitllets, però tot estava en ordre, així que els van deixar passar.

Abans de pujar a l’avió es van comprar un refresc de pinya i quan a la pantalla van veure anunciat el seu vol, van anar cap a la sala C6.

Es van alçar molt ràpid, mentre les hostesses feien unes explicacions en anglès que ells no entenien. Quan van ser a dalt al cel, en Roger va mirar per la finestra, però  no va veure res, tot era núvol. Després, es va fer un petit forat dins els núvols i va poder veure París, es va posar les ulleres i li va semblar distingir la Torre Eiffel i un munt tot de puntets negres que semblaven persones que feien cua. Però mentre mirava tot això, un senyor el va despistar, els va demanar si volien alguna cosa per beure o algun entrepà, ja que encara faltava una hora per arribar. Però als avis no els importava, els agradava anar amb avió, havien d’aprofitar tots els moments, perquè ja eren vells, tenien setanta anys, però estaven gaudint del viatge com si fossin nens.

Quan van arribar a l’aeroport de Londres l’emoció els recorria tot el cos. Abans, però, van entrar en una botiga a comprar una càmera de fotos, perquè ningú havia pensat a agafar-la. També van haver d’entrar en un banc de la Barcklays per canviar euros per lliures i després van agafar un metro que els va portar fins als Presidential Appartments on s’havien d’allotjar. Quan van arribar a l’habitació van trobar una altra carta que deia :

« Avi Martí, sóc en Niko, el teu nét. Gràcies a tots per venir. Si voleu saber un secret, aneu a l’entrada del Big Ben i busqueu una caixeta marró amb forma de cofre. Allà us hi he deixat una altra pista! »

Niko.

Quan van haver acabat de llegir la carta van quedar molt sorpresos, en Martí el primer. Feia molt temps que no veia el seu nét. No sabien què fer, si anar al Big Ben o quedar-se a l’apartament perquè estaven molt cansats del viatge, però com que l’emoció era tan gran van decidir anar cap al Big Ben.

Van arribar-hi cap a la una del migdia, però la porta era tancada i tots es van pensar que en Niko els havia enganyat. Com que també tenien gana van decidir anar a dinar i tornar més tard. Allà prop hi van trobar un restaurant que es deia Giraffe. Van demanar un bon entrecot amb patates i així es van refer una mica. Mentre menjaven, en Jordi va recordar que de dotze a una el Big Ben era tancat als visitants, així quan van acabar de dinar, que devien ser cap a les tres, van tornar anar cap al Big Ben i per sort ja era obert. Hi van entrar.

Buscaven una petita caixa marró, però per més que miressin no la trobaven enlloc.

Al final, en Roger, que era el més observador, la va trobar darrera una columna que hi havia al fons de la sala. Van obrir la tapa, i a dins hi havia una altra carta que deia així :

« Heu buscat en el lloc indicat, heu trobat el cofre! Ara podeu continuar visitant Londres però sobretot a les sis torneu a l’hotel i busqueu a la dreta del llit! »

Niko.

Tenien 3 hores abans de les sis, així que van decidir complir la il·lusió d’en David i d’en Roger, visitar el camp de futbol del Arsenal. De joves havien estat uns grans futbolistes i grans seguidors del futbol anglès, així que van agafar un taxi fins al Emirates Stadium i van comprar uns tiquets per fer el Tour al camp.

Allà van poder visitar les zones del vestidor, la graderia, la gespa i la sala d’entrevistes… els agradava tan la visita, que s’havien oblidat per complet que a les sis havien de tornar a l’hotel. Quan hi van arribar, van trobar una altra carta a la dreta del llit i la van llegir :

« Molt bé Martí, Roger, Jordi, Toni i David, espero que estigueu disfrutant del viatge perquè hi ha un canvi de plans. Ja no aneu a Nova York, aneu al Brasil! Sí síaquí hi teniu uns bitllets d’avió!

Quan arribeu a Brasil, aneu a l’Hotel du Matilda, la vostra habitació serà la 108. Sota un llit hi trobareu una motxilla, obriu-la! »

Niko.

L’avió cap a Brasil, sortia al cap de dos dies, o sigui que van continuar visitant. Abans de marxar de Londres volien fer una excursió a Oxford, així que van comprar uns bitllets de tren d’anada i tornada.

El tren es va posar en marxa, anava molt de pressa i es va començar a sentir: cutruc, cutruc, cutruc… i de cop es va aturar. Els avis estaven tan espantats que es van abraçar. En Roger va voler sortir a veure què havia passat, però no va veure res d’estrany. Però després, el conductor els va dir que sortissin del tren i anessin caminant cap a l’estació on s’havien aturat. Allà van trobar un home que els va xiuxiuejar a l’orella i els va dir que el vol a Brasil se’ls havia avançat hi havien de suspendre la seva excursió. Els va acompanyar a buscar les seves coses a l’hotel i els va portar cap a l’aeroport.

Quan ja eren allà, van pujar a l’avió que es va alçar i va començar a volar destí Rio de Janeiro.

A l’arribada a Rio van llogar un cotxe i van posar rumb a l’hotel Du Matilda. Allà ja tenien reservada l’habitació 108. Quan hi van entrar, van buscar la motxilla que els havia dit en Niko, i la van obrir.

A dins hi havia una altra carta que deia :

« Hola! Ja sou a Brasil! Aneu cap a la platja que teniu aquí davant del hotel. Hi trobareu una barca, agafeu-la i aneu cap al Est i allà … »

Niko.

Van deixar les maletes i sense perdre temps van anar cap al mar, allà hi havia una barca de rems, hi van pujar i vinga a remar i remar.

En Toni, que era molt previsor, va treure uns prismàtics i va veure una illeta molt petita i molt verda, però de cop, va tornar a mirar i ja no hi era.

Van continuar remant fort, fins que van haver de parar de cop. El sol els enlluernava, i després ja no, ara si, ara no… Era en Niko des de l”illa.

Quan van arribar, van trobar-se un illa que no sortia en cap mapa, que ningú no n’havia sentit a parlar. Allà hi vivia una tribu que ningú mai havia descobert, només en Niko. Els avis van poder viure i conèixer aquella gent i la seva illa durant uns dies. Era un lloc fantàstic! Els avis havien viscut la millor experiència de la seva vida. En Niko els havia fet un regal que mai oblidarien, i és que era un jove aventurer que s’estimava molt el seu avi i havia organitzat tota aquesta historia perquè la seva vida i la dels seus amics fos més divertida. Només els va demanar a canvi, que no podien explicar mai a ningú el què havien vist, que aquella illa i la seva gent era un secret molt ben guardat que havien d’amagar a tothom.

Quan van arribar a casa , durant tota la vida que els quedava, van recordar la seva aventura i tots els moments viscuts, això si! Mai van dir ni piu…!

Roger Llobet, 6è EP













Una vida per viure

-Laia para!

La Laia es gira i veu el seu amic, en Guillem, que s’acosta corrents.

-Laia no et moguis ni un pam, o si no…

- Si no què, què faràs?

-Abans que et tiris pel barranc, pensa en mi, pensa en la teva família, què diran els teus amics?

-Quins amics? Els que em diuen « gorda » anormal, o potser els que em diuen idiota?

En Guillem avança unes quantes passes.

-Guillem si fas una passa més, et juro que em tiraré.

-Recorda quan ens vam conèixer. Aquell estiu a Barcelona, jo anava a comprar roba per l’aniversari de la meva germana. En canvi tu, anaves a veure la teva àvia a l’hospital. Jo no volia comprar més roba i els vaig dir a la meva família que m’esperava en aquell parc. A tu no et deixaven anar a veure la teva àvia.

-La meva àvia ja està morta, i jo també ho estaré d’aquí a una estona.

En Guillem segueix el seu discurs…

- Aquell dia tu em vas dir que l’any que ve aniries a la meva escola. Va ser un dia molt especial per a mi.

- Laia no et tiris!    

- Qui m’ho impedirà?

- Jo. Jo t’ho impediré!

- Guillem marxa, no et vull fer patir!

En Guillem es deixa d’històries. Si vol que la Laia no es tiri l’haurà de fer reaccionar sobre el passat, i els bons moments de la seva vida.

- I has oblidat l’amistat amb en Jordi? Us estimeu!

-En Jordi em va dir que sí, quan li vaig demanar per sortir, perquè li feia pena…

- Aquest any quan vam anar de colònies, aquelles cançons a la foguera. La vida són quatre dies i l’has de gaudir.

-Per a mi la vida seran 12 anys menys 1 dia.

-No diguis això.

En Guillem prova una altra vegada d”avançar. Però la Laia l’enxampa.

-Guillem, quiet!

-Recorda tots els bons moments que hem passat, te'n recordes d’ aquell aniversari que vam passar junts a la platja?

La Laia avança unes passes cap al barranc.

-Laia si et tires tothom dirà: « Laia l” amargada, la molt idiota, s’ha suïcidat !»

-A mi no m’afectarà, jo ja estaré morta.

-Però a mi sí que m’afectarà, ploraré per tu durant dies i dies, és això el que vols?

-Jo…

-Vine amb mi al món dels feliços, vine amb mi.

-No puc, no ho podré superar mai.

-Sí, junts ho podem superar tot. Vine amb mi, a una altra escola, a un altre poble, a un altre món.

-No, no puc.

En Guillem aprofita per fer unes passes cap a la Laia. Però la Laia reacciona ràpidament.

-No et moguis!

-No em moure si em jures que no et tiraràs.

-No et juraré res.

La Laia avança, ja només està a dos pams del barranc.

-Pensa que hi guanyes si et tires. Només hi guanyes que els nens que t’insulten es creguin encara més forts, i que això que pateixes tu, ho pateixin altres persones. No et tiris, segueix lluitant, tan sols per fer-los tancar la boca a aquells infeliços idiotes.

-Com els fas tancar la boca a 15 nens alhora? No es pot fer! Què no ho veus?

-Podem marxar i oblidar el passat. Vine amb mi, al meu món, un nou món.

En Guillem d”una sola passa s”apropa fins a la Laia i l’agafa de les mans, tanmateix amb l’impuls que porta rellisquen i cauen plegats pel barranc.

Per sort en Guillem ha estat a temps d’agafar-se a una roca que hi ha al costat del marge. Un silenci absolut ressalta per la zona. Fins que en Guillem el trenca amb una veu plorosa.

-Queda”t amb mi!

-M’ho quedaré…

Un somriure de la Laia va alegrar la tarda. En Guillem feia molt de temps que no veia un somriure de la Laia. Segurament, massa temps…

Joan Pratdesaba, 6è EP

Accèssit

ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PROS@1