XARXET@  2017 ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PRIMER CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA
PROSA

-I és que a vegades...

Era 27 de febrer. Amb la classe vam anar al club de tecnologia de Barcelona, un club molt important mundialment. Allà vam veure coses molt interessants, com ara ulleres 3D, robots i moltes més. Caminant ens vam trobar un home, d’uns 45 anys, que ens volia explicar com els ordinadors poden identificar una persona. A nosaltres no ens interessava, però quan ens ho va demanar no vam poder dir que no. No vam parar de riure en tota la xerrada. Rèiem d’ell, a la seva cara. No tenia ni tan sols pissarra! Va ser divertit. Sortint de l’activitat vam veure un senyor, d’uns 60 anys. Plorava i plorava perquè va veure una dona agafada a un noi. Ell plorava i plorava, i nosaltres rèiem i rèiem. El viatge de tornada va ser divertit, vam tornar tot cantant cançons i ballant. Un cop a casa, va passar un home gran, d’uns 80 anys, pel carrer. Era calb i li faltava un braç; era fastigós. Nosaltres el miràvem des de la finestra de casa. L’home va caure a terra i vam estar 2 minuts rient-nos d’ell perquè havia caigut i amb un braç no es podia aixecar, fins que la veïna el va ajudar. Amb els meus amics vam passar una tarda molt divertida rient del noi del club que ens volia explicar no sé què dels ordinadors, del que plorava i del que li faltava un braç.

************Uns anys més tard************

La vida em va anar molt bé. Ja tenia uns 45 anys. Vaig decidir estudiar Tecnologia dels Ordinadors. En sabia tant, que cada any em convidaven al Club de Tecnologia de Barcelona per tenir-hi la meva parada. Jo explicava com els ordinadors podien identificar una persona, però era tan pobre que no tenia diners ni tan sols per comprar una pissarra. Un any, com que ningú volia venir a la meva parada, vaig cridar uns nens i els vaig preguntar a veure si volien saber com els ordinadors es comuniquen entre ells. No van parar de riure en tot el taller. Jo pensava que es reien de mi, ja que no tenia ni una pissarra. Sort que van marxar ràpid; em vaig sentir humiliat i destrossat. Gràcies a aquells nens vaig decidir deixar la tecnologia i el club de Barcelona. Abans tenia una carrera molt bona, però la vaig deixar, i em vaig dedicar a la granja, per por que tornés gent com aquells nens. Amb prou feines teníem diners per menjar, jo i la meva dona. Sobrevivíem com podíem.

************Uns anys més tard************

Ja tenia uns 60 anys, i la meva dona s’havia mort per un atac de cor. Vaig anar a la porta del Club de Tecnologia de Barcelona, perquè vaig pensar que si hagués seguit amb la tecnologia potser hagués dissenyat alguna màquina per aturar els atacs de cor. Mentre hi reflexionava, va passar una parella. La dona era clavada a la senyora amb qui jo m’havia casat, que per desgràcia ja no hi és. Em vaig posar a plorar i a plorar, i uns nens van començar a riure. Com que estava tan dolgut i em sentia tan malament, vaig intentar arreglar un ordinador però, a causa de la meva poca consciència en el món dels ordinadors, em va explotar a les mans. De camí cap a l’hospital, ja sabia que no recuperaria el meu braç, i que tot el cabell que m’havia caigut tampoc em tornaria a créixer.

************Uns anys més tard************

La meva vida era trista, no tenia braç ni cabell, feia fàstic i la gent no em mirava. Gairebé ni sortia de casa i estava sol. M’ho havia de fer tot amb un sol braç, d’allò no se’n deia vida. Un dia, vaig veure que em faltava una mica d’arròs, i vaig decidir anar al supermercat a comprar-ne. Vaig veure uns nens que em miraven des de la finestra d’una casa. Com que els mirava, em vaig entrebancar amb una pedra. En comptes d’ajudar-me, es van posar a riure. No em podia aixecar. No tenia suficient força en un sol braç per aixecar-me. Quan una veïna em va aixecar, vaig seguir el meu recorregut, però eren massa esforços. Vaig començar a sentir un mal al tros de braç esquerre. Una noia em va demanar a veure si estava bé, i li vaig dir que sí. Però... primer el braç, i després el cor. Fins que em costava respirar. No em vaig entristir gens; de fet, ho vaig agrair. Feia temps que no m’havia sentit tan bé. Vaig tancar els ulls. Em sentia bé, tot era blanc, pujava entre núvols de cotó. Però la sensació va marxar, estava volant, i em veia a mi quan era petit. Em veia rient d’aquell home al Club de Tecnologia. Me’n vaig avergonyir. Si hagués tingut l’oportunitat de fer alguna cosa... De sobte, la imatge d’aquell home plorant em va impactar. No sabia què dir, què fer. I després la de l’home sense braç. Això sí que em va matar. Què se suposava que havia de dir? Un noi vestit de blanc va venir cap a mi, i em va dir:

-És massa tard per arreglar-ho, però no per demanar perdó.

Els tres homes es van acostar cap a mi. No vaig poder impedir les llàgrimes. Si hagués reflexionat abans, potser tot hauria estat més fàcil. I és que a vegades... posar-te a la pell dels altres no és dolent.

Joan Pratdesaba

1r ESO













Vull un príncep BLAU... Però aquest to de blau, no m’acaba de convèncer

Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, una princesa que vivia en un enorme castell... Ep, això no pot ser! Aquesta vegada sóc jo el protagonista, per tant res de princeses. Aquesta única vegada parlarem de prínceps. En concret de prínceps blaus. Són ells els que sempre van cavalcant amb el seu preciós cavall blanc (en Floquet en el meu cas) a despertar a les seves precioses i estupendes estimades amb un petó de pel·lícula. L’important és l’amor i bla, bla, bla… Que no, que no, que ningú s’empassa això. Jo crec que el més important és el protagonisme i l’atenció dels espectadors. En aquest cas sempre acabem essent el segon plat, per això mateix us estic explicant aquesta història, que per dir-ho d’alguna manera és una manera d’introduir-nos a mi i als meus companys. Tots som prínceps blaus, però amb diferents tons de blau segons la princeseta. D’acord, aquesta vegada no, ni parlar-ne… Jo sóc el príncep de la Bella Dorment per ser exactes. Insisteixo, sempre som el príncep de… No és just! Perquè no poden ser elles les princeses de...? Us explicaré una mica de la meva història. Començo dient que la torre on reposava la Bella (realment preciosa) Dorment, era molt, molt alta. Vaig comptar les escales: 1001 esglaons. De veritat, m’estaven prenent el pèl o què? Per acabar de rematar, vosaltres sabeu el que costa matar a un drac? T’has de llegir el “Manual per salvar princeses”, capítol 354.

-Aquesta és la formació d’un príncep! -deia la professora. Sí, però mai et demanen si vols ser-ne un.

Tornant al maleït llibre, i recitant les seves mateixes paraules escrites amb sang de drac, us dic que no és gens fàcil. Primer, recorda, portar l’espasa sempre a sobre. Després desembeina-la sense tallar-te (que això mai passa a les pel·lícules Disney, però sí a la vida real), per continuar saber-la manejar, no és tan senzill com sembla. I per últim matar al drac, “res, una cosa que es fa cada dia”. Vosaltres sabeu com n’arriba a ser de complicat? Si surts amb vida, ja és un miracle. I llavors, torna a baixar els 1000 i un esglaons, però aquesta vegada baldat, ple de ferides que et couen i per acabar de rematar porta la senyora en braços, perquè és tradició. Que li donguin a la tradició! Sap caminar oi? I es troba en perfecte estat també? Doncs que camini home, que camini, que mai caminen; que si va amb el carruatge reial, el cavall blanc del príncep... Jo de veritat que no arribo a entendre com pot ser que siguin sent tan guapes, però si els ho fan tot. I llavors ens casem i som feliços per sempre. Fi!

Lídia Povedano 2n  ESO


Una altra tarda

Torno a estar una altra tarda aquí. Quieta, esperant. La pluja acaricia el meu paraigua suaument a cada gota; jo m’espero. Resto enmig del carrer, dreta, mirant com l’aigua m’estampa les botes mentre penso. Penso en moltes coses, en massa coses. Coses que em passen pel cap. Sempre estic així, comptant quant queda per què em vinguin a buscar. Cada moviment de l’agulla del rellotge suposa un minut menys de patiment per a mi; no m’agrada estar exposada, a vegades la gent se’n riu de mi i cada rialla, que per a ells és només un joc, per a mi és una agulla. Una sola agulla no fa mal, però a vegades es van ajuntant, cada vegada es claven més endins fins a deixar cicatrius que no es tapen ni amb maquillatge.

La mare tarda especialment avui. He d’anar al metge, i m’inquieta molt arribar tard als llocs, em fa sentir neguitosa. El cor se m’accelera inevitablement, i agafo aire per treure’m la sensació que em produeix.

Finalment veig com un cotxe petit i blanc s’apropa fins a parar-se davant meu. Obro la porta amb força i entro a dins del cotxe:

-Com ha anat el dia? – Diu la mare mentre em somriu com sempre.

-Bé. – Dic jo.

Ho reconec, no és veritat, no m’ha anat del tot bé. Les coses són molt diferents ara; em passo el dia rodejada de mirades de compassió i de rialles interminables. Suposo que la gent em veu amb uns altres ulls després de tot. Simplement he canviat; ja no sóc la mateixa, però això no ha de tenir cap mena de repercussió amb els altres, a ells no els interessa la meva vida, només volen gaudir de ser els primers de descobrir alguna cosa o els creadors d’un rumor absurd... Així de tristes són les seves vides, tan buides que necessiten posar-se en les dels altres per ser interessants. Busquen notícies fresques de la mateixa manera que els animals corren darrere d’un tros de carn. Però és igual.

Sé que la mare cada dia fa esforços per estar feliç davant meu. Per molt mal dia que hagi pogut tenir, reprimeix les llàgrimes i apreta el nus de l’estómac per poder-me regalar un somriure; així que retornar-l’hi és el mínim que puc fer per a ella.

Fem la resta del trajecte en silenci i, sincerament, ho agraeixo. Em submergeixo en els meus pensaments i, en poc minuts, pel meu cap hi han passat milers de coses, d’imatges, de records que m’omplen la ment. Escolto atentament el soroll, cruixent, però alhora suau que fa el cotxe al moure’s; em relaxa. Miro per la finestra i observo com anem deixant muntanyes i arbres enrere...

Ja fa una hora que estem al cotxe. Agafo el mòbil i, amb molta cura, deixo lliscar el fil dels auriculars per desenredar-los mentre penso en quina cançó escoltar. Finalment endollo els auriculars delicadament al dispositiu i em poso la cançó “Beautiful” de Christina Aguilera, una cançó que sens dubte m’ha ajudat molt.

He deixat la cançó en bucle i, tot i haver-la escoltat milers de vegades em segueix posant la pell de gallina quan escolto la lletra. Només al sentir-ne tres versos sento calfreds, el meu pensament queda envaït per flaixos de moments en què aquesta cançó m’havia ajudat molt. “... I am beautiful, no matter what they say, words can’t bring me down...”.

Finalment, després de gairebé dues hores de trajecte arribem a la destinació. El meu doctor està molt lluny, però val la pena anar-hi. Mai n’havia conegut cap de tan comprensiu i amb tantes ganes d’ajudar-me. Li estic agraïda per moltes coses, coses d’aquelles que no són simplement petits gests, sinó coses que m’han canviat la vida per complet.

Agafo el pom de la porta del cotxe i contrec tots els músculs per fer un moviment brusc amb el braç que fa que s’obri. Poso els meus peus lentament al terra i m’intento estabilitzar. L’aire fred xoca amb la meva cara i em mou els cabells tímidament.

Caminem una estona amb la mare fins arribar al doctor. La porta automàtica s’obre i ens deixa pas a una sala d’espera amb més de 30 portes al voltant. Ens asseiem, però de seguida sento el meu nom. Entro a la sala número 7. Allà hi ha el doctor assegut a la seva cadira. És un home bastant jove, d’uns trenta anys, més o menys. Quan sent que m’apropo a ell, aixeca la vista i em somriu mentre em diu:

-Com portes la transició Lia?

Em dic Lia, tinc 16 anys i sóc una jove transsexual.


Guillem Mas

3r ESO













Diumenge

Em moc entre els llençols intentant despertar-me, amb una mà em frego els ulls mentre que amb l’altra la busco, no la trobo però, somric i és que ella adora llevar-se d’hora, és com si volgués fer-li la competència al sol per veure qui és el primer en estar despert.

Em destapo notant l’aire gèlid contra la meva pell, a poc a poc em vesteixo, res gaire complicat, un simple jersei ample amb uns pantalons de xandall. Em dirigeixo així cap a la planta de baix notant la fusta freda contra les plantes dels  peus. A l’obrir la porta de la cambra la sento cantant com de costum. Somric mentre em despentino el cabell curt. Adoro com canta, tot i que qualsevol altra persona diria que estic boig, no es cap Tina Turner, però no es tracta del seu talent, sinó de la passió que li posa quan ho fa, la manera com mou el seu cap sentint el ritme i la petita rialla que se li escapa quan se n’adona que l’he estat observant tota l’estona mentre feia el seu petit concert.

Arribo a la planta de baix amb ella en la meva ment, ja feia temps que tenia un lloc fixe en els meus pensament. I en aquell mateix moment la veig, vestida amb el seu pijama i amb un jersei  meu que li va tres talles més gran. Balla al ritme de la música que surt del seu mòbil; em quedo observant-la mentre prepara l’esmorzar. Finalment en un dels seus girs s’adona de la meva presència i deixa estar tot el que està fent per dirigir-se cap a mi. Em somriu i li somric. Em desitja un bon dia, tot i que això ja s’ha complert, gràcies a ella, es col·loca de puntetes, per la diferència d’altura, i em besa. Es separa ràpidament i torna a enfocar-se en preparar uns ous ferrats. Torno a despentinar-me el cabell, mentre sec en un dels tamborets de la barra, sé que si li ofereixo la meva ajuda la rebutjarà, així que no em molesto.  Observo com es mou i com el seu cabell daurat es sacseja mentre ella balla.

Portem l’esmorzar a la petita terrassa que tenim a l’apartament, ho col·loquem tot en la tauleta de fusta i seiem. Mentre tasto el deliciós menjar, m’explica les novetats que ha llegit al diari i per internet; comentem coses vàries, amb ella tot és més fàcil.

El so d’una trucada talla l’ambient, debatem qui s’ha d’aixecar per agafar-lo, acabo perdent la batalla contra l’irrefutable argument que ella havia preparat l’esmorzar. Corro pel pis i aconsegueixo agafar-lo a temps. Es tracta de la meva sogra, em recorda que avui hi ha dinar familiar. Obro els ulls per la sorpresa i giro 180 graus al sentir uns passos darrere meu, al final ha vingut, la curiositat li ha pogut més. Articulant li comunico que és la seva mare, ella té la mateixa reacció que jo, ens n’havíem oblidat completament. Ràpidament observa l’hora al mòbil que porta a la mà. Torna a obrir els ulls exageradament  i em mostra l’hora que és. Anem tard, tardíssim per ser exactes. M’acomiado i correm a agafar els plats per portar-los a la cuina.

Agafo la meva tassa de cafè que ni tan sols havia provat i me l’enduc al pis de dalt amb mi.  Vaig bevent-me’l mentre que escullo què posar-me. Tot i els anys que portem, encara vull impressionar els seus pares cada vegada que els veig.  Agafo roba formal, tot i que sense passar-me. Em bec fins l’última gota que em queda de cafè, ara fred, i corro cap al bany. Allà em trobo amb ella rentant-se la cara i posant-se mil i una cremes a la cara que segurament no fan cap efecte. Deixo la roba en un petit tamboret i em fico corrents a la dutxa, em ve una petita esgarrifança a causa de la fredor de l’aigua, tot i això no canvio la temperatura, adoro l’aigua freda. Noto les gotes d’aigua recorrent-me l’esquena que m’ajuden a despertar del tot. Acabo ràpidament, no hi ha temps d’encantar-se. Estem corrent contra el temps. Mentre jo em vesteixo, ella ja ha acabat i s’està maquillant. L’observo, està molt guapa, però em comptes de dir-li el que estic pensant, li dono pressa amb un mig somriure. Ella es gira cap a mi i ara, amb talons, la diferència d’altura ha disminuït. S’apropa i a mil·límetres de la meva cara em diu que no em preocupi que tenim temps de sobre i em besa. El temps s’atura en aquell moment. Es separa i m’ordena que tregui una ampolla de cava de la nevera, no podíem presentar-nos allà amb les mans buides. Ric i corro a complir les seves ordres, mentrestant ella acaba d’arreglar-se. Baixa el més ràpid que aquelles sabates li permeten i em crida que hem de marxar.

Sortim a fora, una brisa em fa esgarrifar, ella m’ofereix la seva mà que gratament accepto. Comencem a caminar ràpidament cap al nostre destí, tot i això, no deixem de parlar en cap moment. Veig una floristeria a l’altra banda del carrer, i sense previ avís travesso el carrer ràpidament. Ella, confosa, em segueix mentre em demana explicacions d’aquest canvi tan sobtat. Li dic que s’esperi a fora de la botiga, i ella a l’entendre les meves intencions accepta la meva condició. Compro les seves flors preferides i surto de la botiga, riu i intenta fer-se la sorpresa, mentre que m’abraça i em besa. Anem tard, però sempre hi ha temps per un altre petó. Ens separem, sota la mirada atenta d’una dona gran que ens mira amb fàstic. Decideixo marxar ràpidament d’allà. M’intenta calmar mentre caminem, però simplement no puc fer-ho. No puc estimar a la persona que estimo amb públic, tan sols perquè es del meu mateix sexe? I em pregunto, perquè està tan malament estimar una dóna si jo mateixa ho sóc?

Freno de cop i em disculpo amb ella, estic fent bestieses, al cap i a la fi, a qui li importa el que pensi la gent de mi? A mi no, definitivament.

Judit Martínez

4t ESO


1r cicle


SEGON CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA

2n cicle