XARXET@  2017  ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PROSA

La Bruixa de la Boira


Explica la llegenda, que en un temps molt i molt llunyà, en un poblet remot i vivia un preciosa joveneta anomenada Lila.

La Lila era molt bonica i agradable. Vivia en un castell al bell mig del bosc, junt amb el seu pare que havia quedat vidu, ara feia tres llarguíssims anys. Un  bosc ple de contrastos, doncs, quan arribava la primavera, esclataven milers i milers de flors de tots els colors, formant un mosaic d’allò més bonic al voltant del castell i de les seves quatre cases que l’envoltaven. A l’estiu, el paisatge canviava, les flors s’assecaven, deixant prats grocs com el sol, acompanyats d’arbres fruiters carregats dels seus dolços fruits. Llavors, treia el nas tímidament la tardor, que tot bufant s’enduia les fulles dels arbres sense fruits i les feia voleiar per un paisatge cada cop més apagat. Les tardes esdevenien més curtes i el fred s’apoderava del poble poc a poc, tot deixant això si, un paisatge amb uns colors meravellosos. Uns colors torrats, com les castanyes que la princesa Lila collia per fer-les espetegar a la llar de foc amb el seu estimat pare i, el vermell del sol quan s’amagava darrere de la muntanya blava, anomenada així per la quantitat de llacs i  rierols que l’envoltaven, Però, quan arribava l’hivern, una immensa boira s’apoderava d’aquell bonic paisatge. Les flors, els arbres, els prats, tot s’emblava adormit o més aviat mort. No és veia res! No s’escoltava res! No hi havia vida! Com podia ser possible! La Lila maleïa aquell temps, desitjava de tot cor que marxés, que tornés la bonança i pogués córrer altre cop pels prats, gaudint d’un paisatge ara desconegut. Era tant l’odi que sentia, que va desitjar per un moment que l’hivern desaparegués, que no existís mai més, quan, de sobte, obrir els ulls i veié incrèdula com una bella flor s’alçava als seus peus al bell mig d’aquell paisatge tant inhòspit. La llegenda diu que des d’aquell moment la princesa Lila no va ser vista mai més i des de llavors, els hiverns han estat d’allò més crus tot i que de tant en tant treu el cap del no res... una preciosa flor lila.

L’àvia d’en Miqueló començava estar tipa de renyar el seu nét. No hi havia manera que l’escoltés. No feia cas de res. L’àvia ja era gran i el seu nét això no ho veia!

Un dia anaven caminant pel carrer i en Miqueló portava una pilota de futbol que no parava de xutar. L’Àvia l’havia avisat que parés amb la pilota, perquè passava molta gent i podria prendre mal algú. Però ell, com si estigués sol!

-Miqueló! Si no em fas cas d’una santa vegada, et portaré amb la bruixa de la boira! I ja s’encarregarà ella de posar-te a lloc, marrec!

-Ai àvia!, sempre amb la mateixa història!, com si fos veritat, com si existís de veritat! Àvia, que ja no sóc un nen eh! Què et penses, no em fas pas por amb aquesta història tant poc creïble!- Hi va seguir fent de les seves tot xutant la.....

-Pim, pam, pum, crec, crec, ai,ai,ai”!

Una pobra dona carregada amb el cabàs ple de fruita jeia al terra, mentre li regalimava per sobre al cap un litre de llet de cabra del senyor Esquirol que acabava de comprar de la granja “Cal Cabrit”. I per postres, una llarga llengua li llepava la cara!. Era el gos de la fruitera Engràcia, que en sentir el terrabastall  i aquella oloreta sortí estampit sobre la pobra dona.

-Ja està bé, ja està bé, ja ni ha prou!- cridava l’àvia amb el bastó aixecat empaitant el seu nét.

Aquest cop l’havia fet grossa! D’aquí no passava! L’agafà per les orelles i se’l endugué, tot dient....¡anem a veure la bruixa de la boira!

Van caminar i caminar, pel bosc. Un bosc tenebrós, que, junt amb la boira, espessa com la xocolata, no deixava veure ben res. El silenci que hi regnava feia venir esgarrifances i es que no s’escoltava ni un alè de vida!.

- Àvia va, deixa’t de romanços i tornem cap a casa, que fa fred!- exclamà en Miqueló-.

- No noiet , no! M’has fet enfadar molt avui! Que carai avui, cada dia em fas enfadar! Escolta que ja tinc una edat eh! Ja en tinc prou d’aquest color! –. L’ àvia va seguir caminant amb el cap d’un cantó a l’altre tot remugant-.

- Au va àvia, com vols que em cregui aquesta història de la bruixa, quina bajanada, que ja tinc 8 anys eh! Tornem a casa que fa fred, et prometo que em portaré be...- va dir el nen-.

- Silenci, silenci- va fer l’àvia tot assenyalant-li amb el dit el terra-.

En Miqueló no es podia creure el que veia. Una flor lila, gran com un arbust, s’alçava davant d’ells. Estava sola, res no l’envoltava, només aquella boira tant i tant encegadora que encara la feia mes bella.

D’on havia sortit!, com era possible.! –Pensava en Miqueló-.

Quan de sobte....

Una porta aparegué del no res al vell mig de la flor, i abans què en Miqueló hi pogués dir res... ja sentí...

-Toc, toc, toc- ningú respongué-.

-Tot , toc, toc- trucà l’àvia per segon cop-.

- Quiiii gosa molestarrrr-me.-digué una veu forta i malèfica-.

- Quiii gosa molestarrrr-me.- Tornà la veu-.

- Sóc jo, vull dir... nosaltres, vull dir... jo i el meu nét, en Miqueló. Te’l porto perquè es un nen dolent, molt dolent, no em fa mai cas i.. he pensat que vostè... diuen que vostè... diguem que te traça amb els nens...- digué l’àvia amb veu tremolosa-.

I sense adonar-se’n, la porta s’obri i xuclà en Miqueló cap a dins d’aquella flor tant bonica.

L’àvia una mica sorpresa per la rapidesa dels fets començar a caminar per tornar a casa , quan de sobte les cames li van flaquejar i caigué a terra tot esclatant a plorar.

-Però què he fet?- somicava.-Potser m’he equivocat! Pobre fillet! Tampoc n’hi havia per tant i ara... ara...és massa tard! He de tornar, he d’anar a recuperar el meu tresor.

Va tornar a buscar-lo però no hi trobava, entre nerviosa que estava i els ulls ben negats amb prou feines s’hi veia.

Després de donar bastantes voltes, a la fi la va veure. Va tornar a trucar i al cap de dos trucs la porta es va tornar a obrir:

-Qui gosa molestarrr-me.... altre cop!- va dir enfurismada la bruixa.

-Perdoni sóc jo, he comès un greu error, en Miqueló no és pas dolent tot i que a vegades em treu de polleguera, però no ni a per tant oi? Si el fa sortir marxarem cap a casa i la deixarem en pau per sempre més, disculpi les molèsties-digué tot eixugant-se les llàgrimes.

-A no! ni pensar-hi! Heu destorbat la meva pau i m’ho haureu de pagar!

-Si, si, no pateixi, què vol?- digué l’àvia?

-Has d’anar al cim de la muntanya i portar-me una vella amiga!

-Una vella amiga? Però..- és preguntà l’àvia.

-Si, has de trobar la sargantana Magrana, la de la cua daurada, i portar-me-la aquí!

Dit això, la flor es tornà a tancar i l’àvia es quedà amb un pam de nas, però de seguida va recapacitar i va posar rumb cap al cim de la muntanya a buscar la suposada vella amiga d’aquesta bruixa, fins ara imaginària, fruit d’una llegenda que a ella mateixa els seus pares li explicaven.

Un cop a dalt la muntanya, destrossada com estava, va començar a cridar:

-Sargantana Magrana!! Sargantana Magrana! La de la cua daurada!!!

Sense rebre resposta, l’àvia desconsolada i molt cansada, va seure a terra sense saber que més fer, quan de sobte, sota les seves mans hi va trobar un petit forat. Encuriosida va posar-hi la ma i...nyaca nyac!

-Ai quin mal! – va dir l’àvia.

- Qui gosa molestar-me?-va dir una veueta molt fina.

- Qui ets?-Digué l’àvia.

-La sargantana Magrana, la de la cua daurada.-

- Jo, jo... sóc l’àvia d’en Miqueló, i m’envia la bruixa de la boira a buscar-te, diu que ets un vella amiga seva i que t’he de portar amb ella.

La sargantana esclatà a riure i l’Àvia sorpresa va veure com el petit animaló va sortir del seu cau i ara jeia a sobre la seva falda.

L’àvia va explicar tota la història a la petita sargantana, mentre aquesta es cruspia unes quantes cuques de llum que havia fet trobar a la pobra anciana a canvi d’ajudar-la. D’altre banda el petit animaló també li explicà el perquè la bruixa necessitava tant la seva companyia, doncs la bruixa no podia sortir de la seva flor perquè no veia res i només amb la llum de la cua de la sargantana aconseguiria veure el colors de totes i cadascuna de les estacions que ella mateixa havia fet desaparèixer. Durant anys la sargantana va voler convèncer a la bruixa que la podia ajudar però ella no la va voler escoltar.

Quan van arribar amb la bruixa altre cop, no van tenir temps de trucar, que la gran flor lila es va obrir de bat a bat. En Miqueló va sortir disparat cap a la seva àvia i la sargantana va entrar tímidament a dins i, en un tres i no res...la bella flor... es va tornar a tancar.

En Miqueló i la seva àvia van guardar en secret aquella aventura. Només ells sabien la terrible veritat d’una llegenda que durant segles va ser explicada i que enterrava els colors del món.

Per sort, els hiverns propers no van venir acompanyats de la boira enfurismada d’anys enrere, tot al contrari, la poca que hi havia ho feia acompanyada de milers de minúscules flors liles, que més endavant la gent les anomenaria: les flors de la boira.


Maribel Oliver

Mare de l”escola

Ha recollit el premi el seu fill
























Tocant el cel

Això va pensar en Martí mentre caminava descalç donant voltes infinites per la pista, provant de saltar més amunt, més amunt, més amunt encara.

Quan arribaria a tocar el cel per sentir-se lliure? Quan?

No sabia que ja ho era, de lliure, que ja vivia en plena llibertat, sense adonar-se’n.

Entremig de la boira unes banderoles brillaven anunciant les actuacions a Vic.

En Martí volia que s'acabés aquell malson. Esperava impacient els 18 per poder fotre el camp d’aquell circ i refer la seva vida en un lloc tranquil i solitari.

Intentava saltar més amunt, cada vegada més i més amunt, caram!

Dia rera dia, hora rera hora, s'esforçava per fer-ho millor. Per acontentar els seus, que l’empenyien escales avall per arribar a ser el saltador més admirat del món mundial.

- Vinga, Martí! Li repetia una i altra vegada la veu penetrant, insistent i de vegades insolent, del pare!

- Tu pots saltar més amunt, fill! Li entomava la seva mare. - Prova-ho de fer com l'Elisabet, prova-ho, vinga!

Ella sí que en sabia de saltar. Ho duia a la sang. L’Elisabet era una saltadora nata.

Pobre Martí... pensava l'avi, que se'l mirava d'un tros lluny tot netejant la brutícia que el públic  deixava escampada per terra, després de cada funció. Són una colla de porcs sense cort, pensava el vell.

I en Martí es mirava l'avi. I l'avi mirava en Martí.

I tots dos sabien molt bé què pensaven l'un de l'altre.

“En Martí aixecarà el vol ben aviat, quan floreixin els primers cirerers.”

“L'avi es morirà recollint la merda dels altres.”

La mestra de caravana els havia encarregat una redacció sobre l'estada a la capital osonenca.

I ell havia decidit explicar, com si fos una carta de comiat, com se sentia pres en la llibertat dels altres.

Ja era dins la panxa que donava voltes i més voltes. La mare muntada al trapezi fins ben avançat l'embaràs. Sort de l'avi, que un dia la va fer baixar i li va dir:

- Nena, ara no pugis més fins que hagi nascut en Martí, que pobre fill naixerà marejat i no voldrà ni sentir a parlar del circ. Ostres avi! com la vas encertar! pensava en Martí quan li explicaven la mateixa història una i altra vegada.

En Martí detestava el circ i tot el que l'envoltava. Cada vegada que aconseguia fer un nou amic, au va, replega veles que ens toca anar a actuar a una altra banda.

Per què no podien quedar-se per sempre més en un sol lloc? Què els ho impedia?

Aquesta conversa l'havien tingut un munt de vegades, sobretot a mesura que en Martí s'havia anat fent gran, li havia sortit pèl i s'atrevia a obrir la boca amb una veu que ja no era la d’un infant innocent i obedient.

- Aquest nen no parla, filla. T'hi has fixat? Deia l’avi, tot estranyat.

- El tete encara no camina, mama. Remugava l’Elisabet.

- El nen no plora quan es fa mal. Predicava el pare, tot orgullós.

- El nen no riu amb els pallassos. Repetia la iaia, una i altra vegada.

El nen això, el nen allò. Però el nen pensava, pensava molt!

Pensava en la seva llibertat i en com se sentia pres en un món lliure pels altres.

I el nen, entre trapezis, pallassos i sotregades,  es va fer un home.

I es va enamorar. Es va enamorar bojament de la Maria.

Però la Maria es va quedar al poble i en Martí va haver de marxar amb la caravana, la germana, els cosins, els perduts pel camí i amb la mestra, és clar.

Escriu-me, amor meu, li deia la noia. Oblida'm Maria. No tornaré per ara.


- L'Elisabet salta molt amunt, segur que toca els núvols. Quan els podré tocar, jo mare? Li demanava en Martí, quan encara desitjava acontentar-la.

Malauradament en Martí no sabia saltar, malgrat l’esforç que feien els seus pares, perquè volien que n'aprengués, i que fos el millor saltador del món mundial, costés el que costés.

Quan toqui el cel fotré el camp, va pensar un dia.

I aquell dia va arribar. Com una premonició, com un destí cruel i llastimós.

Aquell dia en Martí va tocar el cel amb la punta dels dits. I el va envair una sensació de llibertat indescriptible.

Tal era el seu embriagament, que no va ser a temps a tornar a obrir els ulls. Mai més.

I l'avi encara recull la merda dels demés.

I mira el trapezi, però en Martí ja no hi és.

Li sembla escoltar la seva mirada, alegre perquè per fi havia pogut tastar la llibertat.

Llàstima que era la llibertat dels altres, no pas la que ell anhelava.

Eva Ventura

Mestra de l’escola