XARXET@  2017

MISSATGES A TRAVÉS DE CARTES

Fa molt temps, a Barcelona, en un pis no gaire alt hi vivia l’Helena. Una nena que tenia nou anys, era rossa amb els ulls grans i blaus, era divertida, alegre i sempre portava unes galtes més vermelles que un tomàquet. No tenia cap germà i  vivia allà amb el seu pare i la seva mare. L’Helena tenia una amiga molt especial, la Laura. La Laura també tenia nou anys, era morena amb els ulls verds i sempre estava contenta i alegre. La Laura i l’Helena sempre havien sigut molt amigues, des de molt petites.

Cada dia sortien a jugar al parc, anaven a la piscina, feien rams de flors… i, a l”escola, sempre jugaven juntes.

Un dia, el pare de l’Helena va arribar a casa amb la mirada al terra i gens content. L’Helena s’hi va acostar i li va preguntar què li passava. El seu pare li va dir que els hi explicaria sopant. Quan va arribar l’hora de sopar, l’Helena va baixar ràpidament i es va assentar a la cadira. El seu pare i la seva mare ja hi eren. El seu pare seguia igual. De cop,  va alçar el cap i els va dir amb mirada seriosa: ho sento molt, m’han traslladat a treballar a Londres. L’Helena i la seva mare es van quedar amb la boca oberta! El seu pare va continuar dient: la setmana vinent marxem. Ja tenim els bitllets d’avió.

Això no podia ser! Com portarien tot el que hi havia dins el pis: el sofà, els llits, la nevera, l’armari... i, sobretot, sobretot la LAURA!!! L’Helena va marxar corrents a la seva habitació i es va ficar a dins el llit. Què faria ara!!!La Laura i ella estarien separades! L’Helena va tardar poc a adormir-se, i només somiava en un avió molt gran ple de persones menys la Laura. Quan es va despertar ja era de dia. Es va vestir, va esmorzar molt ràpid, va agafar la motxilla i va sortir per la porta. En tot el dia no va dir res. La Laura ho va trobar molt estrany. I així fins divendres. Però a les cinc, va agafar la Laura i li va dir: Laura, t’he d’explicar una cosa. Me’n vaig a viure a Londres el dilluns!

Va acabar amb aquestes paraules i va marxar plorant. Aquell cap de setmana, l’Helena i els seus pares ja havien fet totes les maletes. Va arribar l’hora. Ja era dilluns i l’Helena i els seus pares havien de marxar. Ella, el seu pare i la seva mare, van arribar a l’aeroport. Quan estaven a punt de pujar a l’avió, l’Helena veu una nena que s’acostava a ella corrents. Era la Laura!!!L’Helena s’hi acosta i l’abraça amb força. La Laura igual. La Laura li diu: tú saps que et trobaré molt o faltar. I per això et vull donar una cosa. La Laura agafa les mans de l ‘Helena i li dona una caixeta embolicada amb un paper molt bonic. L’Helena només d’obrir-lo va veure una fotografia d’ella i la Laura. L’Helena i la Laura es van abraçar encara més fort. Ara si, havia de marxar.

L’Helena va pujar a l’avió dient adéu amb la mà a la Laura. Era la primera vegada que pujava en un avió i se li va fer una mica llarg. Al cap de molta estona van arribar. L’Helena havia d’aprendre una mica més a parlar anglès i viure allà l’ajudaria. Van arribar a la seva nova casa. Els va costar una mica col·locar-ho tot a la casa. L’Helena va agafar la fotografia de la Laura i la va col·locar a la tauleta de nit. Va pensar com podien comunicar-se. Va tenir una idea genial! Les cartes! Va agafar un paper i va començar a escriure: Hola Laura, sóc l’Helena. Ja he arribat a Londres…

Va posar la carta dins un sobre i li va ficar la direcció i un segell de flors. Van passar cinc dies i va arribar una carta per l’Helena. L’Helena la va obrir. Era de la Laura!

A dins posava: Hola Helena. Veig que ja has trobat la manera de parlar. Avui, a l’escola....

I així van aconseguir parlar i parlar durant molt temps, i encara segueixen.

Martina Giné, 5è EP





















UNA FLOR D’AMOR


Hi havia una vegada en un país no molt llunyà existia un nen anomenat Dakari, vivia a l’Àfrica, un lloc molt calorós i sec on no hi ha color, on ni tan sols creix un tros de verd, on no hi ha gaire flors ni vida. En Dakari vivia feliç sense perdre cap moment de la seva vida.

Un dia van anar a caçar, en Dakari es va quedar aturat mirant aquella flor que no havia vist mai, el van cridar, però ell els ignorava mirant allò amb curiositat. El temps es va quedar amb una pausa intensa, mentre ell s’anava enamorant. En Dakari era valent, feliç, guapo, havia sentit dolor, tristesa, felicitat, però aquell sentiment mai. La flor vermella es va moure amb un bri de vent tallant aquella pausa intensa.

Quan va arribar la nit, en Dakari ho va explicar tot a una seva amiga i ella li va dir: Si t’ agrada  aquella flor la cuidaràs i regaràs cada dia. Dit això en Dakari va anar-la a veure esperant que encara fos allà, però aquesta vegada no va sentir-se igual, la flor ja no era del mateix color, ni un esbufeg la movia. Ell trist l’anava veient cada dia més i més pansida. L’aigua no li feia res, ni que la regués cada dia li feia tornar a la vida. La flor va caure amb el mateix bri de vent que l’acariciava per primera vegada. En Dakari la va agafar i olorar per últim cop. La flor pansida no només necessitava que la reguessin també necessitava amor.

En Dakari anava cada dia a veure el lloc on havia estat la flor, per així recordar-la per poder desfer el buit que li va deixa en el cor. El sentiment d’en Dakari va fer créixer un altre brot, d’ on creixeria una rosa amb aquell amor.

Iria Nebot, 6è EP















EL TAURÓ QUE NO PARAVA DE MENJAR PEIXOS


Hi havia una vegada un tauró que no parava de menjar peixos. Un dia al matí es va llevar ben d’hora per anar a buscar peixos per menjar-se’ls.

El tauró va veure un peix que feia molt bona pinta. Però aquell peix era un peix lleó, era el peix més verinós del món. Però no el peix més verinós del món sinó també l’animal més verinós del món. Si va anar apropant però abans que se’l mengés la seva mare se li va posar al davant. I la seva mare li va dir en el tauró: - no te’l mengis perquè és el peix més verinós del món i l’animal més verinós del món.

I al final el tauró no se’l va menjar.

          




Oriol Rifà, 1rEP






LA SIRENA TREBALLADORA

Hi havia una vegada una sirena molt i molt treballadora. Tenia una cua de peix molt bonica rosa, verda, lila, fúcsia i blava però ... no la feia servir per nedar. La feia servir per agafar el llapis i la goma.

Les seves amigues es deien entre elles:

- Però què es pensa aquesta?

La sirena seguia treballant i pensant que li encantava la seva vida.












Queralt Pagès, 1r EP

Accèssit






LES ESTRELLES DELS SOMNIS

Cada nit els portadors d’estrelles pengen les estrelles dels somnis. Si mai en reps una et brillarà per tu i et farà companyia. Fa un mes, al bosc, els portadors van donar estrelles als animals perquè estiguessin feliços .

Els ocellets, els mussols, el llop, l’ós, l’ànec … Van tenir una d’aquestes estrelles.

Un dia, els portadors d’estrelles li van donar una estrella a un monstre perquè es calmés, ja que estava molt enfadat. Els portadors li van donar una rosa perquè era sant Jordi. El monstre, que a més de dir-se Jordi era el seu aniversari es va fer amic dels portadors.




Nora Parés, 2n EP












UN ESTIU DIFERENT (Primera setmana)

Aquest estiu l’Anna, la Gal·la i l’Alícia passaran un estiu diferent i un estiu sense el pare. A més ja no viuen a Berga on han viscut sempre. Les nenes no tenen gaires amigues a Barcelona i a més han de viure en un pis molt gros, només per quatre persones. És exagerat! Però que n’és de divertit! És que tenen despatxos, sala de jocs, de manualitats, etc... com en una mansió.

Dia 1:

-Mama podem anar a fer deures?

-No! Aneu a fer amics!

-Però on els podem fer?

-Ja ho se! Al parc!

-Bona idea Alícia!

Així que les nenes se’n anaven cap el parc. Quan van arribar....oh! Meravella! Hi havia tres nenes. Semblaven simpàtiques. La Gal·la, la més activa i atrevida, va ser qui es va presentar i després a les seves bessones. Sabeu que va passar després? Les nenes es van presentar. Es deien: Laia, Maria i Tifanny. La Laia portava ulleres de pasta negres, era castanya amb els ulls verd molt fosc. La Maria no portava ulleres, però era morena amb ulls negres. I per últim la Tifanny portava ulleres de pasta de color rosa xiclet amb les patilles roses, liloses, amb cors de color blanc. Era rossa i portava els cabells molt llargs i tenia els ulls blau molt clar. A l’Alícia li va agradar més la Tifanny, a la Gal·la li va agradar més la Laia. I com ja us imagineu lo de més.

Al cap d’uns dies.....

La mare estava orgullosa, havien fundat una botiga de cupcakes! A més la més exitosa. Però un dia... la van assaltar! Era la Mariona. Era una nena de la nova escola de Barcelona. La Mariona era la nena més mimada i més xuleta de tot Barcelona. La Mariona els ho va robar tot absolutament tot! Ja no els quedava de res.

Tornada a l’escola...

Quan van tornar a l’escola de manera alarmada van esbroncar a la Mariona les 6 alhora! I com ja us espereu la Mariona es va emprenyar moltíssim i ja no va tornar a robar mai més.












Naia Bermejo, 3r EP









EL SOMNI DE L’ALEIX.


Quan els somnis podien passar de veritat…

- Va, Aleix a dormir. Va dir la mare de l’Aleix.

- Espera, l’última partida.

- Ni l’última partida ni res, a dormir! Va dir la mare de l’Aleix tot prenent-li la consola.

- Vinga va, que demà t’has de llevar d’hora que has d’anar a l’escola.

- Que sí mama, que ja me’n vaig a dormir.

L’Aleix es va ficar al llit, va tancar el llum i va entrar en un somni profundíssim… De sobte es va trobar a la Costa de l’Aventura. Tenia molta por i va començar a cridar:

- Papa, mama, tinc por!

De sobte va aparèixer una llum al fons de l’illa i aquella llum va dir:

- Hauràs de passar les aventures superant proves.

L’Aleix no sabia qui parlava, però va escoltar atentament i i després va dir:

- Endavant, vaig a superar aquestes proves en aquestes illes tan rares. Després la llum va dir:

- Doncs si és així, ja estàs anant a la selva i travessa-la, vinga va ràpid.

L’Aleix, amb una ganyota de no entendre ni una sola paraula se’n va anar cap a la platja però la llum va tornar a dir:

- Però què fas borricàs! t’he dit que te’n vagis a la selva! Espera! Encara no m’he presentat. Seré el teu guia durant tota l’aventura.

L’Aleix bufant d’avorriment se’n va anar cap a la selva i mentre caminava per la selva a part d’escoltar sorolls estranys, també pensava en una altra cosa. I si no supero les proves? I si no em desperto? De sobte, un rugit bestial el va interrompre:

- Grrrrr Grrrr!!!

Era un tigre de Bangala! L’Aleix va córrer com un llampec i va aconseguir despistar el tigre, perquè portava un tros de bistec que va llençar ben lluny i el tigre el va perseguir. L’Aleix se’n va anar cap a la següent aventura que consistia en entrar pel cràter d’un volcà i sortir per baix. Aquell volcà es deia volcà Quimera. L’Aleix va pujar la muntanya amb prou feines.

Va arribar fins a dalt amb un mareig que ni us l’imagineu! Quan va ser hora de baixar el volcà estava apunt d’erupció i l’Aleix estava mort de por. Es va ajupir, però tot i així va prendre una mica de mal. Va baixar fins a baix amb un salt, es va desmaiar però després d’un quart d’hora va tornar en si. Quan el nostre aventurer va tornar en si, la llum li va dir:

- Vinga, dormilega, anem. L’Aleix el va interrompre:

- Per la teva informació, no estava dormint. I la llum li va contestar:

- No necessito més informació, vinga va, cap a l’oceà Índex, que és la propera aventura.

Van arribar a l’illa i l’Aleix li va dir a la llum:

- Ostres, però això com ho haurem de travessar? Amb un avió?

- No home no! Amb una barca senzilla en tindrem prou.

L’Aleix amb prou feines va pujar a la barca i també am prou feines resistia els taurons. Quan van arribar a terra ferma la llum va dir:

- Ningú va cap a la ciutat xerrameca, que és l’última ciutat.

Quan van arribar van veure un munt de gent que l’únic que feien era parlar. L’Aleix i la llum es van endinsar a la ciutat. Quan van sortir, tots dos es van quedar muts, no van dir ni una sola paraula. L’Aleix es va despertar i va cridar:

- Sort que era un somni!!!

Dani López, 4t EP




PROSA
Primària ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS