PROS@
XARXET@  2018 ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PRIMER CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA
PROSA

Llàgrimes de sang


La Dolunay era una nena de 9 anys molt enèrgica i divertida a qui li encantava estar amb les seves amigues. Vivia en una casa petita al nord d’Alepo (Síria) amb la seva mare Dúnya, el seu pare Jabalah i el seu germà Idris. Però vivia sense saber la situació de corrupció i la manca de llibertat política del seu país, apropant-se cada cop més a una situació bèl·lica.


Fins que un matí la Dolunay es va llevar amb gust de sang a la boca i un mal extrem que recorria el seu cos. Es va espantar i es va aixecar com va poder del que quedava del seu llit a la recerca de la seva mare, però només va veure casa seva en runes i un cel gris. Gairebé no podia respirar per la pols que hi havia, no parava de sentir gent cridar i els carrers inundats d'uns sorolls horribles i fortíssims. Ràpidament va anar a buscar els seus pares i els va veure estirats a terra, sense vida. Amb llàgrimes als ulls i un nus a l'estómac va anar a cercar el seu germà; no el trobava. L’Idris havia marxat corrents per la por que havia sentit en veure els seus pares morts. La Dolunay va sortir al carrer a la recerca de l’Idris. No li va fer falta caminar gaire per trobar-lo: estava estirat a terra, mort, igual que els seus pares. La Dolunay, en trobar-se sola i sense ningú que la pogués ajudar, va agenollar-se a terra plorant al costat del seu germà.


Minuts després va veure com va caure una bomba en la llunyania i va marxar corrents a la recerca d’algú que la pogués ajudar. Mentre passava pels carrers veia gent morta, sang a l’asfalt i cases destruïdes, però ningú que la pogués ajudar. Quan ja portava tres quarts d’hora caminant va veure un senyor en la mateixa situació que ella i li va demanar ajuda. Aquest li va indicar un lloc per refugiar-se, però no la va poder acompanyar, ja que l’home no podia caminar; resulta que li faltava una cama i s’estava dessagnant.


La nena va córrer cap al lloc que l’home li havia indicat. Quan hi va arribar hi va trobar una dona i dos nens una mica més grans que ella. Li van preguntar a la Dolunay si es trobava bé, i ella va respondre que sí però que tenia molta por. Tots quatre junts van marxar cap a un altre lloc, ja que el refugi ja no era tan segur. Van intentar arribar a un hospital, però ja no hi era, estava totalment destruït. Una estona després un dels nens i la mare van morir a causa de l’esgotament i les ferides que tenien. L’altre, que es va quedar amb la Dolunay, es deia Ishaq. Els dos van trobar un lloc que semblava segur per refugiar-s'hi durant tota la nit.


Van passar dos dies i els nens seguien bé, però van decidir sortir del refugi per buscar algú que els ajudés. A la llunyania van veure un grup de persones i s’hi van apropar. Van resultar ser uns corresponsals de guerra alemanys i van voler ajudar-los. Se'ls van emportar amb ells a un campament provisional de refugiats a Alemanya: Tempelhof. La Dolunay i l’Ishaq van marxar amb ells cap a Tempelhof i van començar una nova vida dins del camp de refugiats.


Ara mateix ells dos segueixen allà i viuen, amb dues persones més, en una caixa no gaire gran on hi ha dues lliteres. No els agrada gaire, però els donen tres àpats al dia i els deixen sortir per anar a l’escola; ara estan aprenent alemany. Mentrestant, els voluntaris que treballen a Tempelhof els intenten trobar una casa i una família que els aculli. I és que la Dolunay i l’Ishaq estan desitjant tornar a formar part d’una família.

Antonela Curbelo

1r ESO







TOT ÉS CULPA DEL BULLYNIG


Hola, em dic Sara, actualment tinc 14 anys i faig 3r d'ESO. Sempre he estat una noia que ha intentat ser amable i respectuosa amb els altres. Però a part de tot el que us he d'explicar sobre mi, hi ha una cosa que em turmenta des de 1r d'ESO: hi ha tres nenes a la meva classe que em fan bullying.

Al principi era poc, però ara ja s'estan passant molt. Cada dia és un munt de sofriment i dolor. Fins que un dia...

Vaig tornar de l'institut i em vaig trobar els meus pares al sofà passant de mi, com sempre, i vaig anar a dormir.

Vaig tenir un somni fantàstic. Jo era en un món meravellós. Al fons d’un prat de flors, a la primera escletxa de raig de llum a l'alba naixent, hi havia un noi. Se’m va acostar, vam començar a xerrar i de seguida me’n vaig enamorar. L'amor era mutu i ens ho vam passar genial. A l'hora de despertar-me sortia per una porta daurada i preciosa que em tornava de volta a la realitat. Des d'aquell dia, cada nit tenia el mateix somni amb el meu príncep blau i a cada trobada vivíem aventures de tota mena.

Per fi hi havia una mica de felicitat a la meva vida.

Com que ara sempre somreia pensant en el meu príncep, em van començar a fer encara més bullying, ja que els molestava molt veure’m tan feliç. Però jo seguia somrient, perquè sabia que després en els meus somnis em trobaria amb el meu príncep blau.

Tot anava com la seda, però ara cada cop em costava més dormir. Jo, ansiosa per veure'l i ignorant els perills a què m'exposava, vaig començar a prendre pastilles per dormir. Però, mala sort, un dia em vaig adormir a classe, i la professora, en veure que per molt que em cridés no em despertava, va decidir investigar. I així va ser com va trobar les pastilles a la meva maleta. I ja us deveu imaginar l'esbroncada que em va caure a casa.

Aquell dia en especial, sí que no podia dormir. Per això vaig agafar el pot de pastilles (perquè, com he dit abans, els meus pares passen de mi) i em vaig prendre totes les que hi quedaven.

Vaig veure el meu príncep blau. Jo, amb alegria, vaig anar corrents cap a ell, però li passava alguna cosa; no estava feliç com sempre, estava trist i quasi a punt de plorar. I com havia previst, li van començar a brollar llàgrimes dels ulls i, tot seguit, va pronunciar: “Ho sento, jo no volia això”, i va esclatar a plorar encara més. De cop i volta, el meu príncep blau es va començar a transformar en un monstre negre i gegant. El meu món meravellós es va començar a podrir i a tornar-se negre. Em vaig girar bruscament cap a la porta que m'havia de portar a la vida real. Quan vaig agafar el pany, al primer moviment de canell, la porta es va començar a trencar en petits trossets com si de vidre és tractés.

I en aquell moment ho vaig comprendre: no podria tornar mai més al món real, perquè jo havia, havia... no vaig poder acabar de pronunciar l'oració, ja que vaig caure de genolls a terra i vaig començar a plorar com mai ho havia fet. I mentre, a poc a poc, aquell monstre, que abans havia estat l'única alegria de la meva vida, se'm va començar a endur lentament. I em va sortir un últim crit del cor:

-Tot és culpa del bullying!!!

I així el monstre se'm va acabar d'endur a un lloc desconegut, però no pas agradable.

Els ulls se m'anaven tancant lentament mentre tot es tornava fosc...

Tot és culpa del bullying.


Això ho he escrit perquè tots siguem conscients del que suposa l'assetjament escolar i els límits a què pot arribar. Per parar-lo necessitem l'ajuda de tots. Per tant, si veus algú que en sofreix, ajuda'l i no el deixis sol. Si tots fem aquest petit esforç podrem parar-lo. STOP BULLYING!

Aina Ausió

Accèssit 1r ESO








UNA AVENTURA DE SOMNI


En Marc va arribar del treball ben tard, com de costum. Era estrany, però sempre que sortia del treball d’hora, es trobava molt trànsit i acabava arribant tard, així que en lloc de sortir d’hora s’estava un parell de minuts més treballant. Va cridar el nom de la seva parella però no va obtenir resposta. Li va semblar estrany, però tampoc hi va donar gaire importància, va pensar que devia ser al supermercat o a casa d’aquella jove tan atractiva amb la qual s’havien vist bastant últimament, la Nora.

Seguidament, en Marc es va posar a mirar la televisió. S’estava emetent una pel·lícula de l’oest. Va canviar de canal d’immediat, no suportava aquell gènere televisiu.

. . .

En Marc va quedar adormit com un tronc, estès al sofà. Seguidament, es va escoltar un soroll, com si un munt de plats caiguessin. En Marc es va despertar exaltat. Va entrar a totes les habitacions del pis, no obstant tot estava net com una patena. Era molt estrany, i la por estava envaint el cos d’en Marc. Hi havia algú a la casa?

En Marc va trucar a la Tània perquè estava molt preocupat. Saltava el contestador. Va repetir l’acció de trucar-la uns quants cops més tot i que va ser inútil: no va haver-hi resposta.

Eren més de les vuit del vespre, així que al supermercat del barri no hi podia ser, ja l’havien tancat feia més de mitja hora.

Va provar de trucar a la Nora, aquest cop sí que va rebre resposta:

-Sí?

-Nora!

-Què et passa, Marc?

-És amb tu, la Tània?

-No, hem passat el matí juntes, però cap allà a la 1 del migdia ha marxat, m’ha dit que havia de resoldre uns problemes personals i que per tant, no podia quedar-se.

-I no saps pas on ha anat?

-(silenci)

-Nora?

-(sorolls estranys)

-Què està passant?

-(penja)

En Marc, amb la por al cos, va dirigir-se a casa de la Nora. Disposat a esbrinar què estava passant.

Va trucar al timbre. Ningú no va obrir.

Va decidir-se a rodejar la casa, per veure si hi havia alguna finestra oberta per on entrar.

Va caminar pel voltant de la casa i va veure una finestra oberta. Algú l’havia trencada per poder entrar a casa la Nora? Qui i per què? En Marc estava segur que no tardaria en saber totes les respostes a les seves preguntes.

Molt segur de si mateix i amb cautela per no trepitjar vidres al terra, va entrar per la finestra trencada.

Hi havia un líquid vermell al terra al costat d’una foto. A la foto hi sortien dues noies. En Marc no s’ho podia creure, en aquella foto hi havia la Tània amb la Nora de joves.

Mai no havia vist la Tània tan jove, semblava una altra persona.

Hi havia alguna relació entre la foto i tot el que estava succeint?

Va seguir investigant per tota la casa. No va trobar res fins que no es va dirigir a la cambra de bany. Al mirall hi havia unes lletres escrites amb el que semblava pintallavis: “no em busquis, no t’agradarà trobar-me”.

En Marc no s’ho podia creure. Era una amenaça o una advertència? I el més important: Qui ho havia escrit? Estava molt amoïnat. I si la Tània estava en perill?

Va agafar la fotografia i va encaminar-se al dormitori de la Nora. Volia revisar els quaderns plens de fotografies que col·leccionava i així veure si podia aconseguir més pistes. Va mirar fixament tots els quaderns. Hi havia alguna cosa que no encaixava: els àlbums no estaven ordenats cronològicament i la Tània li havia comentat més d’un cop que a la Nora mai no li havia agradat el desordre. En total n’hi havia 6. Va revisar-los i va veure que tots i cada un d’ells tenien a la primera pagina una lletra.

Al primer hi havia una “a”, al segon una “g”, al tercer una “i”, al quart una “i”, al cinquè una “l”, i al sisè i per tant últim, una “v”.

No li va trobar gaire sentit fins que va llegir les lletres en ordre en posar els àlbums cronològicament: estava escrit “Vigila”. Allò era de bojos. No podia seguir permetent que qui fos que estava fent allò el tractés així. Un soroll de plat trencat el va descol·locar dels seus pensaments.

Va baixar a la cuina, però no hi havia res trencat, ni rastre.

En canvi, hi havia una gravadora. En Marc, mort per la curiositat, va mirar a la galeria de la càmera. Només hi havia un vídeo. Hi sortia la Tània amb la Nora, totes dues lligades en una cadira . Com podia ser? Algú les estava retenint en algun lloc. Per fer-los mal? Semblava que estiguessin en una terrassa, així que va anar a veure si la casa de la Nora en tenia. I, efectivament, així va ser. Hi havia una nota al costat del terrat on posava “Error! Ha, ha, ha, ha. Ja hauries de saber d’on és.”

Potser sí que aquell terrat era massa petit comparat amb el del vídeo, aquest estava molt més decorat i era més colorit.

Va revisar el vídeo per segon cop.

Va pensar, per un segon, que era estúpid. Com podia no haver-se’n adonat?

Aquell pot groc al costat de la cadira ho deia tot, l’havien posat ell i la Tània només d’allotjar-s’hi. A ell mai li havia agradat, en canvi, a la Tània li encantava. Deia que per a ella, era especial.

Aquella no era la terrassa de casa la Nora. Era la de casa seva.

Va marxar corrents cap a casa seva. La Tània havia estat tot aquest temps a casa! Quan havia revisat casa seva s’havia oblidat de la terrassa.

Va pujar cames ajudeu-me totes les escales fins arribar-hi. Va obrir la porta, però… Que estrany, no hi havia ningú.

Va revisar-lo atentament i finalment va trobar-hi una persona. Hi havia una persona amb una màscara mirant-lo fixament.

-Qui ets? -va dir en Marc espantat.

La persona que portava la màscara va agafar una pistola i el va apuntar a la cara. En Marc li va dir que abans de matar-lo, li ensenyés el seu rostre.

S’estava deslligant la màscara. Era la Tània. Estava rient com una boja. Però què?

-T’ho has cregut, gamarús! Feliç dia dels innocents.

-Com?

-Era tot una broma!

-Però i la sang del terra de casa la Nora? I el vídeo? la pistola?

-La teva mare ens va filmar. Portàvem setmanes preparant-ho. Pensàvem que seria divertit veure la teva cara de por! La pistola era falsa i el que tu creies que era sang era pintura.

-Però… i el soroll de plats trencats?

-Els sorolls de plats eren trets d’una aplicació d’Internet, els que has sentit avui a la tarda a casa els he fet sonar jo, i els de casa la Nora, ella. La Nora ha estat tot aquest temps a casa seva, però no te n’has adonat -va dir la Tània entre rialles.

-Ho he passat molt malament, no en té cap, de gràcia.

-No t’enfadis vinga, només era una broma.

De cop, en Marc es va despertar d’aquell somni amb tot el cos suat. Va baixar les escales de camí cap a la cuina i, quan va arribar-hi, va fer una forta abraçada a la Tània i li va dir que mai dels mais li fes una broma el dia dels innocents. La Tània li va tornar l’abraçada però amb cara de confusió. En Marc havia passat tanta por de perdre-la!

Júlia Tortadès

2n  ESO


ESTRELLA FUGAÇ


Era un dissabte d’hivern, càlid, fosc. Els carrers estaven apagats i no hi havia ningú voltant. Estava asseguda al banc de la plaça, sola, amb un diari a les mans com de costum. El rellotge de l’església marcava les 23:41. Els meus pares havien marxat de cap de setmana i la meva germana estava a casa el xicot. Vaig agafar un bolígraf i, decidida, em vaig posar a escriure. Havia passat una setmana dolenta i em vaig voler desfogar amb l’única cosa que semblava que m’entenia i estava sempre al meu costat, el meu estimat diari.


17/12/14 23:43


“Per què quan tot sembla que va bé, algú t’ho espatlla? De veritat que ja en començo a estar una mica farta, després de tants anys d’amistat, tants secrets compartits, tants bons moments, tot se n’ha anat en orris. Quan finalment penses que hi ha persones que valen la pena la cagues i et quedes sense elles. Jo pensava que tot anava bé, la seva família, les seves amistats, la nostra amistat, fins i tot, però va arribar un punt que no sabia ni qui era ni fins a quin punt havia arribat a confiar en ella”.


Quan vaig acabar d’escriure vaig trucar la meva germana, ella es pensava que estava a casa d’una amiga, però desprès de tot el que havia passat, havia preferit voltar pel poble per buscar la soledat. No m’agafava el mòbil. En aquell moment no vaig saber reaccionar. La vaig tornar a trucar, una i una altra vegada, però no hi havia manera. La meva única decisió va ser anar cap a casa i esperar-me a fora que arribés.


18/12/14 1:27


“He arribat a un punt que penso que tant la meva família com els meus amics fan que em senti invisible, que no em senti estimada per ningú i no trobo ni tan sols una persona que em faci costat en moments com aquests”.


Vaig tornar a trucar-la. En veure que no agafava el telèfon em vaig recolzar a la porta i em vaig posar a dormir. No em feia por res, l’únic que volia era que s’acabés aquella tortura i veure els meus pares, els amics, la meva família... En fi, volia despertar d’aquell malson, però no podia. En despertar-me al matí, em trobava al mateix lloc on m’havia adormit, la meva germana no havia aparegut i els meus pares no havien trucat per assegurar-se que tot anava bé. Vaig posar el cap entremig de les cames i vaig plorar fins que no em van caure més llàgrimes. Quan vaig aixecar el cap em vaig posar a llegir tot el diari de dalt a baix, fins que em va sorprendre una pàgina, una pàgina que no havia llegit mai. Era d’aquella personeta tan especial i deia així:


06/04/14 16:07


Sé que no t’esperaries mai que et fes això, però ho necessito. Porto amb tu des que vaig néixer, m’has fet la persona més feliç del món durant tots aquests anys. No tinc valor per dir-te tot el que m’està passant cara a cara, per tant t’ho dic des d’aquí. Fa dos mesos em van detectar una leucèmia pulmonar. El metge em va dir que no ho digués a ningú perquè no era del tot cert, però ha acabat resultant que sí. Tot i que fa molt que ens coneixem no he volgut dir-t’ho perquè així estiguessis més tranquil·la, però finalment he acabat confessant-t’ho. No sé si llegiràs aquesta pàgina, però si ho fas m’agradaria que estiguessis al meu costat en tot el procés.


Clara Gual


En aquell moment vaig entendre el perquè no m’havia dit res cara a cara i perquè d’un dia per l’altre havia deixat de ser la meva amiga i s’havia convertit en una estrella fugaç.


Judit Gonell

3r ESO








El meu gran repte


Vaig aixecar el cap, vaig mirar al mirall i allà estava; fràgil, insegur, dèbil, maltractat ... Era la primera vegada en mesos que tornava a veure’l. Que si m'agradava? No, ni molt menys, però ni ara ni mai. Estava confusa, d'una banda em sentia fràgil, fins i tot bruta. No parava de preguntar-me com havia pogut passar i el més important, per què m'havia passat a mi. Sabia que podia passar, no era ni la primera ni, per desgràcia, l'última a qui això li passava. D'altra banda, em sentia alleujada, lliure, tenia moltes esperances, era el primer pas per deixar enrere tots aquells sentiments que m’envaïen, que no em deixaven ser com jo era i que em feien sentir culpable. Per fi entenia què m'havia passat els últims sis mesos de la meva vida. Per fi entenia el malson que havia estat vivint i que havia provocat que oblidés com de feliç havia estat. Per fi ho entenia tot... Vaig girar el cap i allà estava ella, agafant-me de la mà, la meva salvadora, la meva heroïna, la meva confessora durant tot aquell temps: la meva mare. Com no me n’havia adonat abans? Com podia haver arribat a odiar-la tant? Si aconseguia sortir d'aquell forat seria només gràcies a ella, l'única persona que havia estat al meu costat des que tot va començar a anar malament. En aquell moment recordava les meves amigues, bé més aviat les meves companyes de lluites i patiments; juntes ens enteníem, elles també havien caigut, també havien perdut la seva alegria i la seva felicitat, però el més trist és que encara no se n’havien adonat. Elles també s'havien deixat portar pels estereotips de la societat. La societat, l'única culpable de tot, la que ens diu com hem de ser, com ens hem de comportar, què hem de posar-nos i, fins i tot, amb qui hem d’ajuntar-nos. I si ets diferent, si per alguna estranya raó no vols complir amb aquests estereotips, llavors la gent et mira malament, et critica, riu, murmura ... Ja n’estava farta! Volia oblidar-me de tot el que m’imposaven; fer el que realment volgués i acceptar-me a mi mateixa tal com era per tornar a ser feliç, molt feliç, però ... era tard? Continuava immòbil davant del mirall i allà s’hi reflectia les imperfeccions del meu odiós cos. I sense poder-ho evitar vaig començar a plorar. Llavors, la meva mare em va allargar la mà i em va abraçar.

-Però què he fet? -li vaig dir entre llàgrimes i sanglots. -Tranquil·la -em va dir ella intentant calmar-me -Tot se solucionarà -va afegir. -Estic malalta, mama, molt malalta -vaig cridar desesperadament. -No nina, no estàs malalta -em va dir ella amb veu pausada. -Que no estic malalta? És clar que estic malalta, i si no per què els meus ulls i el meu cap m’enganyen? Per què he acabat en aquest lloc tan odiós d’on no em deixen sortir? Per què? ¡Per què! -vaig cridar histèricament. Vaig tornar a mirar-me al mirall de l'habitació de l'hospital i em vaig dir a mi mateixa, estic malalta, però juro que et venceré, maleïda anorèxia.

Paula Vilaró

4t ESO


1r cicle


SEGON CICLE D”EDUCACIÓ SECUNDÀRIA OBLIGATÒRIA

2n cicle