PROS@
XARXET@  2018  ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS
PROSA

PATUM


Era dijous de Patum i pujàvem a Berga. Buscàvem refugi, abric per les quatre penes que les últimes setmanes havien fet calada en aquelles 20 primaveres que dúiem a l’esquena. Ferides d’una eterna guerra contra una adolescència perpètua a la que ni molt menys abandones per superar la fràgil barrera de la majoria d’edat. Dubtes i més dubtes. Naufragis i matinades que es claven a dins com punyals. Això érem i això som, però aquell cel taronja que queia sobre l’eix del Llobregat mentre el resseguíem direcció nord esdevenia el bàlsam tènue que resulta ser sempre la llum dels dies bons.


En un obrir i tancar d’ulls vam ser a Plaça Sant Pere. Els carrerons del barri antic eren curulls de joves i no tant joves immersos en una atmosfera de pre-eufòria que jo no havia respirat mai. De Berga, l’única cosa que n’havia sabut fins al moment eren els versos de quatre o cinc cançons dels Brams, “impresentables i berguedans”, que havien estat banda sonora imprescindible de més d’una revetlla quan només quedàvem els joves batallant contra la solteria i el “DJ” a la mateixa hora que el Sol despuntava rere els turons del voltant. Per la resta, no m’era res més que una ciutat que em ballava entre un passat industrial present a cada un dels llibres de Socials de quan anava a l’escola i aquell ja tradicional “hi ha retencions a la C-16 direcció a Barcelona a l’altura del túnel de Cercs” que sonava a la ràdio cada diumenge d’hivern a la tarda. Com un diamant en brut, aquella ciutat va passar a formar part de la programació estable del calendari del que em resta de vida.


“Tasta això!”, va etzibar-me en Pol allargant un got de plàstic que havia rampinyat del primer bar on va fer parada la nostra processó. Era “barreja”, companya incendiària que ens empenyeria a glops cap al castell de focs artificials en el que es convertiria aquell vespre. Seient a les escales de l’església, no vaig poder evitar recordar aquells caps de setmana amb els pares fent territori amunt i avall i creixent sense cap mena de pressa. “Tu Lluc vas aprendre a caminar un diumenge que visitàvem la Terra Alta. Sota la porxada


de la Plaça Major d’Horta de Sant Joan no paraves d’anar amunt i avall de la mà del pare”, sempre em deia la mare. El pare, com el trobo a faltar.


En general, sóc una persona que enyoro sempre. Enyoro el que he viscut i el que encara no he tingut. No ho visc com a quelcom negatiu, ans al contrari. L’enyorança, la nostàlgia, em són companyes de viatge que mai m’abandonen i un fidel motor que no deixa mai de fer-me bategar camí de nous reptes. Tenir clar d’on vinc per saber on vull anar, suposo que és això. I sí, d’on vinc ho sé prou bé... la segona part no l’he tingut mai tant consolidada. El que sé segur és que en la meva nostàlgia, en el meu enyor i sobretot en la meva memòria, hi viuen ben aferrades bona part de les meves esperances. “Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquil·la”, escrivia Joan Fuster. Potser per això, per voler tenir memòria, no la deixo mai en pau a la meva pobre consciència.


I com si es tractés de les entranyes d’un d’aquells formiguers de l’hort de l’avi que em passava hores i més hores observant i nosaltres en fóssim les formigues, vam fer-nos lloc al centre de la plaça que s’omplí mica en mica fins a convertir-se en un mar de caps, la majoria amb barrets i mocadors nusats al coll o al canell. Segurament molts d’ells portaven la mateixa roba, com un ritual, any rere any. De fet, davant seu, dos joves amb camises de quadres, foradades probablement per espurnes antigues, semblaven més preparats per un correfoc que per qualsevol altra cosa. “Pol... vols dir que n’hi ha per tant?” – vaig preguntar-li al meu amic que portava dies dient-me: “Tu ves-te preparant que la Patum és una cosa excepcional...”. I jo, que tenia el cul pelat de ficar-me enmig dels diables que cada últim diumenge d’Agost encenien els carrerons del casc antic del poble, me’l mirava amb un somriure foteta que parlava per si sol.


I va ser allà on, igual que el timoner albira la silueta d’un port on ancorar, la vaig veure a ella, com una teia encesa, lluint aquell somriure accentuat per l’eufòria i la barreja. Res més que una imatge jove, alegre i festiva d’aires combatius que se li palplantava davant com una aparició. Ulls fars, galtes roges i pell blanca fent bandera d’unes 19 voltes al calendari tan ben portades com el mocador de color vermell rodejant-li un coll sinuós que jugava a fet i amagar rere la melena negra que, com un riu, li queia per sobre les espatlles. I em va mirar. I li vaig tornar la mirada. Embadalit. “Lluc, tio. Què coi et passa? Va, que el tabal ja és al balcó!”.


Calor. Frenesí. Empentes. Sona la banda. Retrona el tabal. I puntual a dos quarts de deu, ni un minut més ni un minut menys, s’inicia un viatge que no trobarà aturador. L’eufòria es desprèn amb els turcs i els cavallets, les masses i les guites gran i xica. La plaça bullia en un estat d’èxtasi col·lectiu permanent que m’abduí en una espècie d’espiral victoriós on jo no era més que una ànima corejant amb el puny tancat i el cor a la gola les mil i una melodies populars que ressonaven com canonades entre les parets.


Es feu el silenci més sepulcral que mai havia sentit. De cop. La mateixa gent que segons abans cridaven com posseïts ara callaven i s’ajupien al voltant de la figura solemne que ocupava el centre de la multitud: l’àliga. Saludà a l’església, a l’ajuntament i començà, com si es tractés del ritus d’una religió precolombina a una deïtat de la naturalesa, a ballar i giravoltar entre nosaltres. Sense cap mena de dubte, l’àliga coronada, lluint al bec el seu ram de flors característic, esdevenia la protagonista més enigmàtica i distingida de tota la comparseria. La calma prèvia a la tempesta. La pau de la trinxera.


I vam tornar a saltar i abraçar-nos i cantar com mai ho havíem fet, com si no hi hagués demà. Era el torn dels nans vells, els gegants i els nans nous. Tots ells ballaven cançons que em transportaven a quan de petit dansàvem amb l’esbart per Pasqua. Cançons que de tant tradicionals ens havien arribat a semblar anacròniques en el món de la música electrònica. I després de tot, aquí ens teníeu, immersos en la més popular de les músiques, en la més antiga de les tradicions.


“Psst! Ei! Noiet!” – vaig sentir. I al girar-me, una fiblada va recórrer amb precisió de rellotge cada racó del meu cos. Allà, palplantada, forta com un roure, ella. “Vestit així es nota que ets mig “pixapí”. Que no saps que acabaràs com un cendrer després del salt de Plens?”. La veritat és que no m’havia mirat gaire al mirall abans de sortir de casa. Duia únicament un barret que m’havia comprat a la tarda i un mocador de quan anava a l’esplai perquè això és el que en Pol m’havia aconsellat. Per la resta, inepte total, em mostrava tan mal equipat com aquell que vol pujar l’Everest amb espardenyes de set-vetes. A vegades no em puc creure que ho sigui tant, de ruc. “Com et dius, vailet inconscient?”. I vam quedar a les fosques just en el moment en que vaig descobrir que allà s’obririen les portes del mateix infern.


Salt de Plens. Qui no ho l’ha viscut, no podrà arribar mai a comprendre la dosi d’adrenalina que suposa veure com tots els dimonis i diablesses del mateix inframón es passegen encesos pels teus nassos mentre una ciutat sencera gira al voltant de la plaça seguint el ritme de la banda. De bracet, arrambant-me contra el seu braç esquerra, ella reia i cridava de la mateixa manera que cridaria un pirata al trobar el tresor que tant ha ansiat. I jo, foc per dins i foc per fora, vaig reconèixer totes i cada una de les meves pors en aquells pocs minuts de bogeria. Fins a la victòria de la llum.


Quin regal, el present. Sovint penso que no hi ha més que allò que vius ara mateix. La resta, no és més que vivències que venen i se’n van, moments que portes guardats a una motxilla etèria de records que per molt que els vols recuperar no tornen ni tornaran. El futur, patrimoni dels qui creiem en l’ara, dels qui cultivem el present amb força, comença sempre en el precís moment en que diem adéu a allò que estem vivint en aquest mateix instant. Un dia vaig llegir un article que parlava sobre el director cinematogràfic Woody Allen i la seva peculiar visió del temps. Ell afirmava que “si m’interessa el futur és perquè és on hi passaré la resta de la meva vida”. I probablement no li faltava raó. Però allò que més m’interessa a mi, personalment, no és allà on passaré la resta dels meus dies sinó allà on inverteixo cada un dels segons que ara mateix tinc entre mans. No hi ha futur sense present com no hi ha Patum Completa sense salt de plens.


En estat de xoc permanent, respirant com l’atleta després de realitzar la prova dels 100 metres llisos, vaig decidir girar la vista i mirar-la. “Em dic Queralt... i tu?” – va dir ella prenent de nou la iniciativa. “Lluc... em dic Lluc”.


I de nou Patum Completa. Tabals, nans i gegants. Guites, maces i plens. Barreja i més barreja. Eufòria i carrers encesos. Sant Pere saltant al so dels tirabols i dues ànimes joves mirant-se, abraçant-se, cantant visques a la Patum i explicant-se tot i res amb tant sols la complicitat de saber-se afortunats de ser dos, d’haver après què sents quan et bull la sang, d’haver entès que com aquella festa probablement no n’hi ha cap i que som el motor de tot el que ens passa. Cada experiència té tant d’atzar com del poder que es deriva de les nostres decisions. La meva, haver fet cas a en Pol que, com és ell, a hores d’ara devia estar fent amics a qualsevol indret de la ciutat.


Girant, abduïts pel dolç plaer d’aquell sentir-se invencibles, d’aquell “avui som immortals”, les dues ànimes ens vam fondre en un petó amb gust de foc i pólvora que a dia d’avui encara crema davant les escales de l’església de Sant Joan.


I sols, asseguts en un banc, de matinada, en un moment de clarividència estrany per ser jo en aquell estat d’embriaguesa, vaig deixar anar al vent les 5 paraules més lúcides que mai he esbossat a la vida: “Patum Completa? Només si m’abraces”.


Que no s’apagui mai la flama.


Visca les tradicions.


Visca nosaltres.


Jordi Ginesta

Mestre









FLOR DE NIT


La seva mare la va parir una nit de lluna plena enmig dels udols dels llops i el bategar de les òlibes. Tal vegada aquest és el motiu pel qual sembla que udoli quan canta o que aixequi el vol quan balla.

De seguida que va arribar al món son pare la va tapar amb una pell de xai i una manta de llana suau com la seda.

El niu on viu Flor de nit amb els seus pares és petit i de fusta. Molt humil, però increïblement acollidor. Té un rebedor estret i cada vegada que algú obre la porta sona una campaneta.

De vegades no entra ningú en concret; és el vent que empeny amb força i llavors la mare diu:

- Flor de nit, pots tancar la porta, sisplau?

Els pares s’havien construït aquella casa quan van emprendre un nou camí lluny dels sorolls. I així va ser com ella va créixer envoltada de neu, de flors silvestres i animals salvatges. Aquell era el seu món.

Com que la seva vida quedava molt lluny del poble més proper, mai no va conèixer l’escola. Els seus pares li van ensenyar a llegir, a escriure, a sumar, a restar, a multiplicar i a dividir. La resta, ho va aprendre voltant pels boscos, pels prats i els camins de muntanya.

No tenia amics, nens o nenes amb qui jugar quan els pares feinejaven i li deien:

- Va, Flor de nit, surt a fora una estona!

A fora? Pensava, les primeres vegades que s’hi va trobar. I què faré a fora, tota sola?

I fou així com va créixer sense infants amb qui compartir els somnis.

I fou així com el vent dels arbres, l’aigua dels rius i els animals del bosc van començar-hi a jugar.

A la tardor, les fulles de les nogueres i les pinyes dels pins negres li feien confidències.

A l’hivern, es barallava amb la neu, la seva millor amiga.

A la primavera, els cirerers florits i el cant de les mallerengues blaves la seguien pels camins.

A l’estiu es deixava esquitxar pel riu que passava vora la casa.

Les voltes al sol van anar passant i amb elles les estacions i les noves companyies.

I Flor de nit ja havia crescut més que els pares, en alçada.

Era el moment d’udolar i aixecar el vol.

No sabia què es trobaria més enllà de les muntanyes.

Tenia por de marxar, però al mateix temps una veu interior l’empenyia a fer-ho.

El pare i la mare sabien que havia arribat l’hora, perquè les persones han de ser lliures, sinó perden la seva essència, la seva ànima.

- Udola ben alt!

Li deia la mare amb llàgrimes als ulls.

- Estén les ales i emprèn el teu vol!

Li va dir el pare amb llàgrimes als ulls.

I així ho va fer. Es va posar a udolar mentre estenia les seves pròpies ales i amb llàgrimes als ulls va iniciar el seu viatge.

Bona sort bonica… li xiuxiuejava el vent a cau d’orella, mentre li portava el so d’una campaneta i la porta es tancava.

I va ser amb aquestes paraules que recordà de cop el que li explicava el pare cada vesprada, mentre avançava abraçada a la pell de xai…

La teva mare et va parir una nit de lluna plena, enmig dels udols dels llops i el bategar de les òlibes. Tal vegada aquest és el motiu pel qual sembla que udolis quan cantes o que aixequis el vol quan balles.


Eva Ventura

Mestra