PROS@
XARXET@  2018

El pirata i el gegant


Hi havia una vegada un pirata i el gegant que van anar al vaixell pirata. El pirata era bo, tenia un lloro, tenia una espasa i a la mà un ganxo, portava un barret i tenia el peu tallat i el gegant tenia uns peus de pallasso i era molt molt gran. El gegant tenia 4 botons, tenia el cabell negre i van començar a lluitar.


El gegant es va començar a enfadar, el pirata anava lluitant fins que el gegant va caure al mar i van viure feliços i van menjar anissos.



          




Èric Sagalés, 1rEP



La fada del bosc


Fa molts i molts anys una fada màgica. Amb una vareta i amb unes ales ben precioses, amb un vestit i sabates, que es va perdre pel bosc i no trobava la seva casa i no hi havia manera, fins que es va trobar un seu amic i va ajudar-la i la va ajudar, i al final la van trobar. I la fada la va invitar a sopar a casa seva i després es van adormir. Quan es va fer de dia la fada va anar al prat a fer un ram de flors de tots colors: de color rosa, vermell, margarides, tulipes de tots els tipus, i va anar a casa seva.


Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte s’ha acabat.












Aina Peñalver, 1r EP

Accèssit



Un cuc en una ciutat


Hi havia una vegada un cuc que vivia a la ciutat. Com que vivia al soterrani i passaven molts cotxes, trens i autobusos i tremolava el sostre i no podia dormir. I passaven mesos i més mesos però no trobava cap idea. Li va preguntar a tot el món com s’ho podia fer per fer-se molt gran, més que la muralla Xina. I li va preguntar al súper mag Ooolur i li va donar una poció i es va fer molt alt.


I vet aquí un gos, i vet aquí un gat. Aquest conte s’ha acabat!!




Enric Arumí, 2n EP









Tots participen


Hi havia una vegada una tortugueta que es deia Georgina però les seves amigues li deien Gina. Tots vivien a l'illa animal.


Un dia la Gina es va plantejar anar a salvar el món de les malalties d'Àfrica. Va anar a cridar el seu millor amic, la granota Pol. En Pol va cridar a l'elefant Adrià. L'elefant Adrià va cridar al goril·la Martí. Ara us ensenyaré la llista dels noms dels amics de la Gina: granota Pol, elefant Adrià i goril·la Martí.


Tots van emprendre rumb a Àfrica. Ja estaven dins l'avió animal i l'Adrià va fer un amic nou, el camaleó Feliu. L'elefant Adrià li va preguntar a on anava i en Feliu va dir amb veu de pito que anava a l'Àfrica.


De seguida van arribar a l'Àfrica i l'Adrià es va acomiadar d'en Feliu.


Primer van anar a casa d'una senyora que deia que el seu fill tenia càncer. La Gina i els amics li van dir quina era la cura: un trèvol de quatre fulles i la grassa de l'animal més gros. Tots van anar a la recerca del que necessitaven i els hi va semblar prou fàcil. Van trobar el trèvol a l'ungla del cocodril i la granota el va poder agafar. Després van anar al mar a buscar el catxalot i li van demanar si els hi deixava una mica de grassa. El catxalot els hi va dir que sí però amb la condició que el fessin riure i així ho van fer. L'elefant va ensenyar el seu talent d'actor i el goril·la sense voler li va fer una plantofada a la cara. Pum!!! El catxalot es va posar a riure i els hi va donar la seva grassa.


L'homenet s'ho va menjar i es va curar. Ara va salvar al nen. Només els hi quedava salvar una malaltia: la ràbia. Aquesta es curava amb un cabell de Big


Food i amb l'amor. Van anar a la muntanya i es van trobar a en Big Food i li van arrencar un pèl i van sortir corrents. Després la granota es va enamorar del flamenc que passava per allà i li va caure una llàgrima. Ja tenien la cura! La cura sempre és l'amor!!!


Conte contat, aquest conte ja s'ha acabat.




Martí Cutrina, 3r EP












LA GUINEU FA AMICS


Vet aquí una vegada, una guineu que li va dir a la seva mare que anava a caçar amics i la seva mare li va dir que els amics no es cacen sinó que es fan. La guineu va anar al bosc i va anar a buscar pinyes, pomes, branques i va construir un amic amb tot això.


La guineu li va preguntar:


-Com et dius? Vols ser el meu amic?


Però no li va dir res. Per allà passava un conillet i la guineu li va dir:


-Vols fer amics amb mi?


-Sí.


Li va dir el conillet i van agafar un pinya, una poma,unes branques i unes lianes.


Per allà passava un esquirolet i la guineu li va dir:


-Vens a fer amics?


I l'esquirol li va dir que si que anava a fer amics. Van agafar una carabassa i una pastanaga.


I li va dir:


-Com et dius? Vols ser el nostra amic?


Però no va dir res. Per allà passava la mare i li va dir a la guineu:


-Has fet amics!!!


-No, no ens parlen!


-No em refereixo a aquests sinó que em refereixo al conillet i a l'esquirolet.


Rondalla explicada, rondalla acabada.



Bruna Jofre, 3r EP

Accèssit












El viatge de la Noa


Ja fa alguns anys, a Catalunya, hi vivia una família formada per quatre persones: l’Erica la mare, en Guillem el pare, l’Arianna la germana gran de la Noa i la nostra protagonista, la Noa.


La Noa tenia catorze anys, la cara rodoneta, els cabells castanys recollits en una cua llarga i ondulada, els seus ulls eren blaus com el mar, la seva pell blanca com els núvols, la seva roba moderna i atrevida, no parava de ser coqueta i molt femenina. La Noa es diferenciava de les altres noies per la seva infinita paciència i el seu gran do la seva empatia amb les altres persones . La seva germana Arianna, de divuit anys, tenia la cara rodoneta, els cabells preciosos rossos i llargs però sense cap mena de recollit, els seus ulls verds com un prat, la seva pell suau com la seda, la seva roba també moderna era menys infantil que la de la seva germana, però si fa o no fa era més o menys igual, l’Arianna no era gaire diferent a les altres noies, només era la germana de la Noa.


Quan va arribar l’estiu els pares van decidir anar a Alemanya, concretament a Berlín. La Noa estava molt feliç d’anar a Berlín, però a l’Arianna semblava no importar-li res del que deien. La Noa li preguntava perquè no estava contenta i l’Arianna li va donar una informació molt interessant, potser va ser el que va fer que a la Noa li explotés el cap de totes les idees que tenia en ment per fer allà. I aquesta informació era que havien separat Alemanya en dues parts!


La Noa va córrer a explicar-ho tot a les seves veïnes (perquè en aquesta època les noies normalment no tenien mòbil). Al final semblava que estigués en un mercat, amb la seva bicicleta de color rosa xiclet anava cantant als quatre vents la nova noticia que l’hi havia dit la seva germana. Per la Noa tot era nou a Alemanya i es comunicaven en anglès amb les altres persones, però això no era un problema per a ella, perquè parlava l’anglès amb molta fluïdesa des de petita.


Un bon dia la Noa va anar al parc aquàtic i va trobar un grup de nens i nenes més o menys de la seva mateixa edat que parlaven en català. La Noa s’hi va acostar i els va preguntar perquè parlaven en català i tots a la vegada van respondre que era el seu idioma secret, per exemple si es volien dir algun secret el deien en català i després les altres persones no podien entendre el que deien. Aquests nens eren alemanys i eren: La Hanah, la Dèlia , en Gil i en Saül. A la Noa no li van caure gaire bé alguns dels nens i nenes del grup però s’hi va ajuntar de totes maneres. els va explicar el problema que passava al seu país, a ells els va interessar molt i la Dèlia va proposar parlar amb els governadors.


Després la Hanah va dir que van separar la seva germana i a ella quan es va construir la muralla, -La meva germana no té lloc on dormir i vol venir amb mi! va dir la Hanah alarmada. La Noa finalment va decidir que havia d’ajudar i salvar les persones com la Julie, la germana de la Hanah. L’endemà va anar a correus i va enviar una carta als dos governadors per explicar-los la situació de moltes persones a Alemanya. El primer a respondre va ser el governador independent dient que ell recolzaria la Noa per sobre de tot. Uns dies després l’altre governador va dir que només un delimitat número de persones podien sortir d’allà per més. Va passar un temps fins que la Noa va haver de tornar a casa seva, perquè ja començaven les classes, però desitjava tornar a Berlín per Nadal. I el dia 22 de desembre la Noa i la seva família van tornar a Berlín i la Noa va estar molt feliç, perquè totes les persones que ho estaven passaven malament ara podien estar bé. La Noa se sentia molt orgullosa de si mateixa i per ella això era molt gratificant i a més a més va poder passar unes vacances agradables sabent que havia ajudat a tantes persones.


Quan va ser gran va decidir ser professora, perquè els nens i nenes fossin solidaris.


I així aquest conte ja s’ha acabat.

Naya Bermejo, 4t EP










El drac Xinès


Hi havia una vegada un drac i la seva família que vivien en un edifici abandonat de la ciutat xinesa de Beijing. El desig d’aquest drac era anar al festival Xinès de dracs. Ell cada any es mirava els grans focs artificials i els dracs de paper però ell es pensava que eren de veritat i que eren com ell. Per això tenia aquesta obsessió. Ell pensava que quan sigués gran aniria al festival i llençaria foc pels aires.

Un dia es va va voler fixar on anaven els dracs després del festival però no s’enrecordava que just aquell dia no era el dia de la festa: “no avui no fan la festa” - li van dir.

Després de queixar-se la seva mare va dir:

- “Que encara no ho saps que aquesta festa és només per humans?”.

- “Per què ho dius?” - va exclamar el drac.

- “Doncs perquè els humans maten els dracs fill! Els dracs no hi anem a la festa!” - Li va respondre la seva mare.

Aquell dia el drac va anar a dormir molt preocupat i amb el repte de fer creure a la seva mare els humans no eren assassins de dracs i que en realitat a la festa hi acudien milers de dracs diferents.

I al cap d’un mes... va arribar el gran festival! El drac aquell mes havia pensat amb el que li havia dit la seva mare. Quan la festa va començar el drac va agafar el seu telescopi i va observar amb molta atenció què feien els humans amb els dracs.

Tot anava normal però al final, quan es va acabar la festa, el nostre drac va observar com els dracs de paper eren recollits i queien al terra. El drac en veure-ho es va posar trist i com que el paper no s’aguanta sol va veure com els dracs de paper queien a terra.

I el drac espantat va cridar: “La mare tenia raó! Els humans són assassins!”

I la mare, que l’havia sentit de lluny, va anar-hi corrents i li va contestar:

- “Ja to havia dit! Que no em creies?”

- “Doncs….. no! Jo creia que eren amables!”

- “ Dons m’hauries d’haver cregut! Són uns autèntics assassins” .

I van passar la nit així, consolant al pobre dragonet.

L’endemà al matí el drac va pensar amb els dracs del proper festival Xinès i es va proposar que l’any vinent aniria allà de nou per salvar-los a tots.

I de nou, l’any següent va arribar el gran festival i el drac va anar cap la plaça. Es va infiltrar amb els dracs de paper i tot el festival el va gaudir amb que es pensaven que ell era de veritat. Però només es fixava amb els humans i els grans focs.

Al final després d’haver vist tot el festival infiltrat dins d’aquella disfressa de paper que li havia fet la mare va pensar que, en realitat, els humans tampoc havien fet res malament.

Fins que al final, de nou, va acabar la festa igual que la recordava. Els dracs de paper que volaven pel cel van caure a terra desplomats i el nostre drac amic es va pensar que era un assassinat massiu de dracs. En veure-ho, el nostre drac va començar a cridar i a treure foc pels ullals intentant venjar a tots els seus companys dracs, però…. Què? Tots els dracs cremaven com si fóssin de paper! I és que… eren de paper!!!!

Per fi i veient les cares de pena dels humans que veien els seus dracs de paper fets cendres i tots els nens de la ciutat plorar, el nostre drac xinès va pensar que hauria d’haver escoltat més a la mare i que els pobres humans no eren pas uns assassins de dracs.

Per aquest motiu, cada any assisteix al Festival de Dracs i ajuda als humans a què tot sigui una festassa.

FI

Pere Casanovas, 4t EP

Accèssit

PROSA
Primària ESCOLA VEDRUNA-TONA       www.evt.cat      PATROCINADORS

Un món nou


Fa molts i molts anys, en una cabana de fusta, vivia una nena anomenada Laura, junt amb la seva família. Eren habitants de la Terra Fosca, un lloc ple de contaminació, el cel sempre era gris tot feia olor de cremat i no hi havia vegetació. A ella li explicaven moltes llegendes sobre la terra verda per exemple, mentre sopaven, li van explicar la d’una noia jove, que va voler saber com era la Terra Verda, i va creuar el mur que separava 2 terres totalment diferents. Quan va arribar es va quedar impressionada, era un lloc ple de vegetació, no hi havia fàbriques i l’aire era fresc.

Quan la Laura se'n va anar a dormir, no podia deixar de pensar en la historia que li havien explicat, quan es va adormir va somiar que creuava el mur immens i veia, Terra Verda. Al despertar, va anar a esmorzar i va aprofitar per explicar a la família el que havia somiat. Després se'n va anar a l’escola, i en tornar a casa, la Laura va dir a la família que a la tarda no hi havia escola, el mestre els hi havia donat festa, perquè era el dia que la gent celebrava el dia de la gent gran. La Laura va proposar a la família d’anar a Terra Verda, alguns van estar d’acord, Però alguns no, la Laura va convèncer els que deien que no, dient: Si Terra Verda no existeix, durant una setmana faré la feina de casa. La gent va acceptar i es van posar en marxa.

Després de caminar hores i hores, la Laura va trobar un mur immens que separava els 2 mons de la llegenda. No sabien com creuar-lo, fins que la germana de la Laura, la Laia va veure una vella locomotora molt útil.

L’avi de la Laura va engegar-la i entre tots van desviar el sentit de la via per passar per un pas subterrani que travessés el mur. Van creuar i… Van descobrir un món nou, Terra Verda!!!

Ple de vegetació, sense fum ni fàbriques i amb un aire fresc, que es respirava fàcilment, un lloc ple de màgia, ple d’animals, tothom es va quedar impressionat. Van decidir construir una cabana i allà es van quedar, van fer camps i conreus, van construir granges i la Laura va pensar…

Si la meva família i jo ho hem aconseguit, perquè altres famílies no?

Així que va tornar a Terra Fosca per explicar a la gent si volien anar a Terra Verda, i que amb la locomotora hi podien anar i allà segur que hi haurien coses noves per descobrir.

Laura Casellas, 5è EP

















No paris encara que la vida ho demani


Hi havia una vegada una nena que es deia Paula. La Paula era alta i morena, i li agradava molt l’esport. Tenia 15 anys i vivia amb la seva àvia, que ja era gran i no li quedaven gaires dies. Els pares de la Paula havien mort temps enrere en un accident de cotxe. Ella sabia que en poc temps hauria d’anar amb una família d’acollida, ja que de la seva no podria anar amb ningú. Cada dia pensava què fer quan aquells dies arribessin.

Desafortunadament l’àvia de la jove noia va morir. La Paula s’havia quedat sola, sense ningú i volia descobrir una fórmula per la immortalitat ja que tots els seus familiars havien acabat al cel. Volia fer que la seva família d’acollida l’acompanyés fins al final de la seva complicada vida, ja que l’anterior no ho havia pogut fer. Es va posar a estudiar ciències per trobar la fórmula. La Paula es va fer gran i seguia investigant, fins que un dia, una idea va aparèixer al seu cap. Portava molt de temps estudiant i  finalment va aconseguir trobar la esperada fórmula. La seva família estava orgullosa d’ella i va acceptar la immortalitat com a signe d’amor i de confiança. Tots eren immortals menys ella, una cosa sorprenent, però real. La Paula envellia i la seva família seguia jove com abans. Ja tenia setanta-vuit anys i l’edat no impedia que disfrutés amb la seva segona família, que per ella era com la primera. Al cap d’un temps la Paula va agafar una gran enfermetat i sabia que no duraria gaire més. Així que va decidir escriure un missatge a totes les persones del món, que deia:


“Si les coses s’acaben, comencen d’altres.

Si les coses es fan curtes, allarga-les.

Si requereix paciència, implica-n’hi.

Si requereix esforç, implica-n’hi.

Però el més important, és no parar.

Fes el que sigui necessari per fer-ho realitat”.


Finalment va morir i el seu missatge va ser captat per moltes persones d’arreu del món, però el que va ser més recordat, va ser el seu nom, PAULA.


Emma Gálvez, 6è EP